Quan fa prop d'un mes una xicota de Nafarroa va atansar-se al príncep d'Astúries per demanar-li per què no promocionava un referèndum sobre si es vol o no una monarquia, En Felip li va contestar que aital referèndum ja es va executar amb l'aprovació de la Constitució. El ciutadà mitjà que va la votar, llavors, podria respondre: doncs no me'n vaig adonar, perquè em feia l'efecte, en votar la Carta Magna, que votava a favor de la democràcia. És veritat, però, que des de cert punt de vista -la perspectiva principesca- també es va votar alhora si es volia monarquia o no pas.
Quelcom semblant s'esdevingué al Marroc amb la nova reforma constitucional del fins ara sacrat Rei Mohamed VI. Ha estat acceptada la reforma (organitzacions internacionals han denunciat frau als sufragis, però de petites dimensions) i, d'alguna manera, això avala al Rei. D'alguna manera, a més, avala tot el que s'ha fet, bé i malament, per mà del Rei. Això és el que poden dir Mohamed VI i Felip de Borbó.
La veritat d'aquests referèndums és que si hom hi vota en contra, què passa? Doncs que el règim espanyol i marroquí queda blocat en un immobilisme que, democràticament, quedaria avalat. Si vota a favor, el canvi també queda fixat, per sempre o almenys fins que els Reis ho vulguin. En altres paraules, si es vota a favor d'una Constitució que canvia tot o quasi tot, s'accepta la totalitat del nou sistema modificat pels antics enemics. Si es vota en contra, ens avenim amb el status quo a no desfer ni refer res de res.
Aquesta mena de referèndums haurien de ser considerats contraris a la democràcia. El cert és que els veïns europeus doctrinalment demòcrates ara ja no es queixen, ni ho faran, del Marroc. Pensen: és Mohamad un Rei constitucional, com ara En Joan Carles I. Això, però, és una fal·làcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada