ETA 1975: per entendre, per ser més humans

 A la terra de la hipocresia no hi ha lloc per als innocents

Negu gorriak

Ens salva la voluntat d'entendre. Dic la voluntat d'entendre perquè sovint no tenim èxit en la tasca d'entendre de debò. Però aquesta voluntat és la base del progrés moral del món. Les persones veiem empàticament que els altres ens volen entendre i, en veure que no se'n surten, els donem un cop de mà, per tendir a entendre un xic més.

També cal entendre el terrorisme d'ETA. Intentem quasi sempre, amb bona fe, a no criticar les persones. En cas de criticar-les, intentem conèixer-les abans. I conèixer-les prou bé. De vegades, fem excepcions, però. Agafem un sac -que ben pot anomenar-se incomprensió, ignorància, follies atàviques, pors, inseguretats, arrelament de la propaganda institucional, del passat i del present- i ho fiquem tot dins, com ens han manat. Diem: ETA és un error injustificable i després callem, com si haguéssim complert amb el nostre deure ortodox de bons ciutadans espanyols.

La gestió de l'oblit és un monopoli que tenen les institucions democràtiques. I és un crim. Una cosa és triar els nostres governants i una altra de ben diferent és que ens facin oblidar les misèries dels forts i les benaurances dels considerats dolents. 

Aquesta organització, però, va ser la que ens va salvar. Primer va bunkeralitzar el tarannà del darrer feixisme espanyol i, en conseqüència, va posar l'opinió pública internacional, de governs i ciutadans europeus, en contra d'Espanya. Fins a fer-la col·lapsar. El camí va ser aprovar lleis de seguretat pública, ordre pública, lleis entiterroristes, que van exigir que els moderats i els no tant moderats comencessin a exteriortzar, des de la clandistinitat a l'acció efectiva, les ànsies de democràcia, amb el recolzament d'un món que ja no podia ser imparcial davant els vestigis de les potències de l'Eix. 

Els diaris de presó del Lluís Maria Xirinacs dels anys 1974 i 1975 descriuen l'engarjolament, hospitalització i enjucialització dels etarres del moment. En aquells moments la gent no veia al telenoticies vespre gairebé res dels fets d'Euskadi, bàsicament perquè era impossible fer-se'n a la idea. La història de l'Espanya d'aleshores encara no s'ha escrit en detall i, del cert, no és coneguda pels votants d'eleccions constituents de Transició. Llavors a Euskadi hi havia perennement estat d'excepció. Els pocs drets reconeguts per la dictadura estaven sempre en suspensió a aquelles terres. La policia tenia carta blanca per fer tot el que li semblés. Això era insuficient per al règim i, per això, existia un terrorisme ultradretà que també tenia via lliure -en la mesura que no era perseguit- per fer justícia a la seva manera amb quasevol forma que no cabés dins del seu imaginari o sistema. 

En aquell temps no hi havia terrorisme, ans guerra. Una guerra civil que alguns no van voler empassar-se i que revifava després de més de trenta anys de suposada pau. Els policies nacionals espanyols a Euskadi, que eren ben bé com les tropes de Gaddafi a Líbia, campaven arbitràriament. Sols els diaris francesos en deien alguna cosa. Així començà l'escala de violència. Una violència absolutament il·legítima que va conrear i recollir terror al País Basc i una violència de joves del poble, que voltaven els vint anys, que van decidir fer-ne front. Resultat: escala de violència. Una, la governamental, que té com a finalitat l'extermini de tota dissidència democràtica i, és clar, que respon per vies no democràtiques, i l'altra, l'etarra, que té com a causa l'intent d'anihilament d'un poble, d'una cultura i, sobretot, de totes les seves llibertats, per sistema. 

Xirinacs va veure noiets que arribaven amb més de deu trets al cos, amb el crani esclafat, noiets que, en l'interrogatori, van ser torturats. No sabem res sobre les tortures. És aquest l'únic dret que tenim en la seva forma absoluta. L'únic: el dret a no ser torturats, en cap cas, sota cap circumstància. I centenars de joves van ser torturats per impedir, per exemple, que policies nacionals i grups terroristes castellans entressis a les botigues dels familiars dels etarres. Un cop a les presons, van fer vagues de fam, pel seu compte, sols, amb l'oposició explícita dels engarjolats del PCE, que no feien vagues de fam, perquè eren més fins. Així com tampoc no atemptaven contra Carrero Blanco, perquè no tenien pebrots. Més de 400 persones membres d'ETA van fer una vaga de fam l'estiu del 1975. Tots, tancats a Euskadi, un luxe que ara cada dia és més rar. Avui dia, de fet, existeixen lleis antiterroristes ben bé pastades a les de Franco.

I les presons d'aleshores eren terribles. Els súbdits que hi havia fora ho sabien i, això no obstant, arriscaven. A determinades presons el clima era tant terrible que hom es tallava amb una serra un dit només per passar dos o tres dies a una infermeria penitenciària exterior. Xirinacs va veure els dits absents i, el que és encara més esfereïdor, va veure persones que més de dues i tres vegades s'havia tallat dits per poder tornar a sortir  momentàniament de certes presons. Tot això passava a les presons. El problema és que als hospitals sols hi havia monges i presos que feien d'infermer. Les malalties infeccioses eren constants, atesa la insalubritat. Moltíssima gent moria als hospitals per negligències múltiples. Xirinacs va veure com morien davant seu persones d'atacs de cor, sense que vingués ningú a socórrer-los.