Renegociar o expulsar: vet aquí la qüestió grega

O, si és falsa o no la lògica del creditor



Els analistes indiquen que mentre les darreres eleccions parlamentàries gregues van estar marcades pel vot "del càstig" contra els partits majoritaris, les següents seran definides pel vot "de la por", en aquest cas, de la por a sortir Grècia de l'euro, de la U.E., del món civilitzat. Aquest canvi en el vot significa que es beneficiarà als partits clàssics, els que han gestionat amb la tecnocràcia la crisi i els rescats, en contraposició als radicals, revolucionaris, novells, fins ara minoritaris i àdhuc inexistents, que volen, diuen, renegociar el deute. Prova irrefutable que hi ha, més que càstig, molta por, és que cada dia, insisteixo, dia rere dia, es retiren dels bancs grecs, per part dels ciutadans, de 500 a 800 milions d'euros, això és, moneda d'euro.  

I

Tenim en aquest conflicte dos extrems que, cadascú d'acord amb el seu criteri, apliquen l'analogia. 

A.

D'una banda, Tsipras el grec, que diu que s'ha de distingir "renegociar el rescat" de "sortir de l'euro", tot indicant que renegociar el rescat és l'única manera de quedar-se a l'euro, perquè serà la manera de salvar Grècia i els crèdits que han hipotecat els contribuents de tota europa i el món. La veritat és que 2/3 de l'últim rescat grec era per pagar els mateixos interessos del deute anterior, per la qual cosa Tsipras ha dit que hi ha existeix una "faschistische Logik der Gläubiger" (com ho explica el Frankfurter Allgemeine Zeitung), això és, la lògica falsa del creditor, que està interessat a veure, segons la seva diagnosi, el seu deutor en el cercle viciós dels seus propis deutes, per haver de pagar interessos el màxim d'alts i el màxim temps possibles - tot plegat, és clar, perquè quan el deutor és al voraviu de la fallida, el concurs o el col·lapse és precisament quan els interessos que pagarà seran els més alts i, per tant, els que acabarà pagant durant més temps, atès que no podrà pagar uns interessos tant alts de cop. La idea de fons és: no s'està salvant Grècia, ans s'està enriquint especuladors europeus i en particular alemanys. 

B. 

D'altra banda, tenim el creditor alemany, potser lector del Frankfurter, que paradoxalment també vol sortir de l'euro, tornar al mark i, sobretot, no canviar la seva concepció del grec gandul que descriu diàriament Die Bilde. La seva lògica, des del seu punt de vista, no és falsa: perquè els governants europeus -on incloc des del govern europeu mateix fins el govern alemany- considero que, per ser honestos, s'han de distingir els especuladors. La idea no és salvem Grècia a fi i efecte que els grecs paguin durant tres mil anys deutes a favor de les Hisendes i els bancs del vell continent. De fet, si aquesta fos la idea, pensen, seria en tot cas una idea mal aplicada: les quitances i les esperes del deute sobirà grec han arribat a un nivell que palesa, amb claredat meridiana, que els interessos mai no arribaran, que el deute no es pagarà des-de-dins-de-l'Estat, que els grecs mai no podran produir, per molt alts que siguin els impostos, el ja més del 200% del PIB grec. El 9.3.12 llegíem que "tenidors privats de 152.000 milions d'euros en deute grec (el 85,8%), dels 177.000 milions d'euros sota sobirania grega, han acceptat la quita de forma voluntària" (la prima de risc grega va reduir-se en picat, en més de mil punts), probablement perquè o era això o alguna cosa pitjor, com ara perdre el 100%. La idea es pot resumir així: salvar Grècia, no mirant un lucre, ans pensant en un dany emergent en cas de no salvar Grècia, pels efectes sobre la zona euro. En una frase: salvar els grecs pel pragmatisme, per deixar de perdre diners. 

II. 

La distància entre Tsipras i el creditor alemany és avui la que hi ha entre aquells que pensen que "encara existeix la política i, doncs, la ideologia", d'una banda, i els que opinen que "el lloc de la política, d'ara en davant, serà ocupat per economistes molt hipotèticament asèptics". És difícil decidir entre una postura i l'altre: la realitat demostra que la política ja no té marges d'acció, que a Europa no se sap ja a qui atribuir les responsabilitats polítiques, ni, de fet, cap tipus de responsabilitat pel que està passant. D'altra banda, assumir que "així és l'economia, imbècil!" suposa alguna cosa pitjor que el final de la història: implica entrar en una dimensió en la qual regles clares i sobretot el destí final o estació d'arribada, no és pas gens albirada. 

Sols hi ha una cosa segura: la distància entre Tsipras i la U.E. és d'una manera que hom ha de demanar-se per força, en cas que Grècia arribi a ser governada per aquest home del Syriza (si el vot de la por no qualla), què hi fa Grècia dins de l'euro. Quan Tsipras diu "renegociem el rescat" està parlant, al capdavall, de "no pagarem el deute", la qual cosa ja s'ha fet, però encara d'una manera més intensa. Per tant, aquesta intensitat es tradueix, a oïdes dels creditors alemanys, en un "Grècia surt de l'euro" (malgrat començar un article de Tsipras al FT amb una frase exactament antagònica). L'única manera de resoldre aquest dubte és una balança que encara no existeix (perquè no hi ha experiència d'una cosa semblant).

La pregunta es pot formular així: Què és més pragmàtic (per als contribuents europeus, per a les Hisendes dels Estats membre, per a la moneda única, per als interessos europeus en general i, també, per les entitats financeres involucrades tràgicament en el deute grec): renegociar el rescat grec (que el deute grec passi formalment i materialment a no existir, de cop i en bloc, com sembla voler Tsipras) o expulsar Grècia de l'euro i, de pas, de la U.E. (art. 50 TUE, voluntàriament)? 

La resposta es coneixerà després de les eleccions "de la por".