Les conseqüències de la violència de gènere o dels maltractaments en general sembla que tenen el seu nucli dur a l'àmbit psicològic. La infelicitat, patida més o menys intensament. Ara bé, la treballadora, de forma voluntària, pot demanar mobilitat geogràfica -anar a una altra localitat- si viu a prop del seu agressor. D'aquesta manera, quedaria més palesat la força d'un sobre l'altre: haver de deixar la pròpia casa i la feina que s'ha anat fent. Si això no fos voluntari, fóra un trasbals tremend. El mateix es repeteix en les reduccions de jornada, a la suspensió de contracte i salari i a l'extinció de la relació laboral per decisió unilateral i causal del treballador.
El precapitalisme es manifesta en gremis: no es pot treballar en l'activitat gremial si no es forma part de l'associació d'obligada i constitutiva afiliació. En altres paraules, aquesta és el tipus de producció que imperà a Espanya fins ben entrat el segle XX: la Loi Le Chapelier (aprovada per l'Assamblea Nacional francesa el 1791), que prohibia els gremis, no va penetrar a l'Estat. El capitalisme pròpiament dit -que era fruit del model productiu anglès- no va penetrar a Espanya, en el seu conjunt, fins els anys de tecnocràcia franquista.
Els RDL sols tenen el seu supòsit constitucional habilitant en "extraordinària i urgent necessitat" (art. 86 CE). Així, les reformes laborals (RRDDLL 7/2011 i 3/2012, entre molts d'altres. Es palesa que la forma ordinària de fer les Lleis -via Congrés- és lenta, ineficaç i, sobretot, mai no triada. Ara bé, en comptes de refer el procediment legislatiu, es consolida que tot o quasi tot es consideri "necessitat" de tipus "extraordinari i urgent", la qual cosa és un frau. Ja se sap, però, que els fraus de les altes instàncies -sobretot en aquest país- creen precedent.
La STC 11/1981 indicà clarament que el RDL 17/1977, disposició legal regualdora del dret a la vaga, del dret al tancament patronal, de les associacions d'empresaris, etc, havia de ser refet, no sols per ser preconstitucional i en part inconstitucional, i no sols per tenir avui, no ja el susdit RDL, ans la STC, sinó perquè és un dret fonamental que ha de ser reconegut per una Llei actual, actualitzada i seriosa. N'hi ha prou amb dir que han passat 31 anys i que, malgrat les crides recorrents al canvi, no s'ha fet pas cap esforç per legislar sobre el dret a la vada de bell nou. Interessa la indefinició sobre què és i què no és pertinent en una vaga?
Un sindicalista, en principi, té una formació en matèria laboral que ben podria àdhuc presuposar-se. Per estar més preparats, seran triats, sembla, preferentment pels seus treballadors per representar-los. Així mateix, un empresari potser s'estimaria més negociar amb una persona formada en LET, i que coneix els clarobscurs, greuges i balances del tema, que no pas amb un ignorant que aspira a revolucions més ràpides. No obstant això, això que dic és dialèctic. El que és clar és que tenen al seu favor el principi d'audiència electoral i d'afiliació. Si això no és suficient, de fet, el RDL 7/2011 (que provocà la vaga general contra Zapatero), aclarí definitivament que tenen preferència de negociació de convenis col·lectius els sindicats. Els sindicats, pot concloure's, han guanyat una mica, en això, de poder temporal, tot i que en temes com la ultractivitat han perdut poder etern.
Cal reflexionar encara una mica més sobre la fricció entre la Llei de l'Estatut dels Treballadors (1995), d'una banda, i la Llei de l'Estatut Bàsic de la Funció Pública (2007). Són dos món separats, expressament separats per la Llei a l'art. 1.3 LET. Especialment, el que cal demanar-se és, primer de tot, per què tantíssima distància? No cal respondre pel que fa les especialitats de la LOPJ: és clar que un jutge o càrrecs del PJ no poden tenir el mateix tarannà que un treballador ordinari.
La contractació i subcontractació troba la seva raó de ser en l'estalvi de costos -el preu d'aplicar el Dret del Treball- a través de la descentralització d'activitats. Ara bé, mentre una empresa (amb plantilla pròpia, amb infraestructures pròpies i amb organització signular) deixa d'aplicar el DT i paga el pactat via contractes mercantils, una altra empresa sí que aplica el DT. La pregunta és, si els drets del treballador es respecten (si no principalment, almenys subsidiària), on és l'estalvi?
Podem dir que existeixen dues tendències dins del conjunt de tipologies contractuals al Dret del Treball. Una que promou contractes indefinits i una altra que admet que ha de deixar marges a la contractació temporal, eventual, precària. L'únic problema és que una empresa, si pot triar entre un tipus de contractació que implicarà indemnitzacions quantioses, i una altra que no pas, triarà sempre aquesta segona, perquè és més econòmica en cas que les coses vagin maldades. Reconeixent això, el RDL 3/2012 decideix que la modalitat històricament tendent a "contractes de durada indefinida" esdevé el contracte de recolzament als emprenedors, el qual, al capdavall, ha estat qualificat com el punt número 1 de la regressió en els drets del treballador, atès que legalitza l'acomiadament lliure en un termini de prova inusualment llarg, d'un any.
El contracte temporal de tipus formatiu en la modalitat "per a la formació" -així es defineix aquell contracte per als treballadors que no tenen cap tipus de formació teòrica prèvia- havia estat creat per a joves -que, literalment, no sabien res, per haver abandonat àdhuc l'ESO, i que in illo tempore anomenaven el contracte com "contrato basura"- de 21 anys. Zapatero va decidir que, atenent a què joves d'aquesta mena solien molts tenir més d'aquella edat, ampliava l'àmbit subjectiu fins els 29 anys, que, de joves, jo crec, no tenen res.
La jubilació parcial, la jubilació flexible i la jubilació anticipada són tres realitat ben diferents, però no ben diferenciades. A través de simulacions i amagatalls, alguns treballadors s'acullen a una modealitat, quan en realitat haurien de fer-ho a una altra, a fi i efecte, exclusivament, de seguir beneficiant-se, en el futur, d'una jubilació de màxims. En altres paraules, acollir-se a una jubilació parcial, per seguir cotitzant i no se penalitzat en la pensió, quan en realitat ja hom s'ha prejubilat.
Et cetera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada