En el testament de l'antic supervisor del Banc d'Espanya, M.A. Fernández Ordónez, indica que el culpable fonamental de la crisi immobiliària espanyola són, molt en la línia que ara es consolida amb l'Administració Rajoy, les Comunitats autònomes. Raona susdit testament, segons el suplement Negocis de El País de 10 de juny, d'aquesta manera: "va haver de fer servir les fusions fredes per donar el braç a tòrcer dels Governs regionals. Va fer el que va poder [...] Explica per què autoritzà fusions de cajas de la misma región: tothom sap que en algun cas es van frustrar alternatives interregionals més sòlides de caixes i es van haver d'acceptar unes fusions que, encara que viables, eren palesament pitjors que les unions suggerides pel supervisor. Admet que no es va fer el que suggerí arran del poder de les autonomies. És molt qüestionable que el supervisor s'hagi de doblegar a aquests poders, almenys sense denunciar-ho públicament i sense advertir de les greus conseqüències".
Crec que aquest document romandrà per la posteritat, sobretot l'última frase, segons la qual, com dèiem, la problemàtica bancària espanyola es vincula estrictament amb "aquells poders". Objeccions: primera, la competència autonòmica sobre caixes d'estalvi és precisament i només sobre caixes d'estalvi; segona, que aquesta competència autonòmica, des de l'endemà de la STC 31/2010, sobre l'Estatut de Catalunya, ha estat reintegratada a la baixa, a fi i efecte d'assegurar les bases a l'Estat en virtut de l'ordenació de l'activitat econòmica; tercer, per si de cas no queda prou clar, el fonament jurídic 60 de la STC 31/2010 diu al penúltim paràgraf que "en cuanto a la regularidad constitucional del art. 120.4, la jurisprudencia no habría interpretado que las Comunidades Autónomas sólo tengan en materia de supervisión de las cajas de ahorro una cierta competencia de supervisión prudencial, sino que en ese punto se habría limitado a reproducir, en la STC 133/1997, de 16 de julio, la legislación que regula el Banco de España. Así nada impediría que los Estatutos puedan asumir competencias en la materia de inspección y sanción sobre las cajas de ahorro, sin que el art. 120 impugnado, que sólo indica la necesaria colaboración de la Generalitat de Cataluña, signifique ningún menoscabo para las funciones que correspondan al Banco de España"; quart, que la realitat viscuda contradiu el diagnòstic, atès que les autoritzacions del Banc d'Espanya per a la fusió, freda o calenta, de caixes d'estalvi i bancs diversos va en la línia de modificacions estructurals transregionals; cinquè, per si encara no queda prou clar el punt IV, Bankia -que és el problema nº 1 del sistema financer espanyol- és la unió entre entitats de diversa mena, condició i d'àmbit geogràfic diversíssim, que inclou des de La Rioja, fins Madrid, passant per la Laietana. Conclusió: la ineptitud de l'exgovernador Fernández Ordóñez, malgrat posi les CCAA pel mig per fer-la inexplicable, és clara i total.
p.s. Tot plegat, és clar, sense perjudici que, quan Adolf Todó va entrar, com director general, a l'actual CatalunyaCaixa, que presidia el polititzat Narcís Serra, ja hi havia un 32% d'hipoteques per més del 80% dels immobles de compra. Val a dir, massa i sense control, també a casa nostra, sens dubte.
Ara bé, individus com ara Rato i Blesa són, almenys en principi, absents en aquest país, que justifiquen que els bancs no podrien ser fora dels elements característics del temps, excusa acceptable i lícita, però per a altres escenaris extrabancaris. Una cosa és que el preu dels pisos, entre 1995 i 2007, hagi augmentat un 213% i una altra de ben diferent és que, com la banca no se n'adonava, fos objectivament imprevisible i inevitable el desastre esdevingut, tot fent pujar els crèdits concedits als promotors l'any 2006 al doble de l'any anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada