El fallo de la sentència del Tribunal Constitucional que legalitza la formació abertzale Sortu, amb data de 20 de juny del 2012, segueix, primer de tot, la lògica habitual respecte el Tribunal Suprem: el reconeixement de drets fonamentals per part del TS és molt més restrictiva que no pas al TC, sense perjudici que hi pugui haver excepcions i casos en què ni el TS ni el TC assumeixen postulats que, amb posterioritat, van ser assumits pel TEDH.
Precisament, la STC sobre Sortu comença amb dos postulats: (a) la il·legalització és per als "casos més greus", "amb concurrència de previsió legal expressa", "amb un fi rellevant que ho legitimi" i essent el supòsit de la il·legalització "necessari a una societat democràtica", "una necessitat que ha de ser interpretada restrictivament" (STEDH 10.7.1998) i (b) pot no ser suficient l'exclusiu examen dels estatuts de la formació política, sinó que pot ser correcte verificar alhora l'abast d'eventuals objectius ocults, tot comparant els estatuts amb actes dels membres del partit en qüestió (STEDH 3.2.2005). Per tant, (a) la il·legalització és l'excepció interpretada restrictivament que, tanmateix, (b) pot fer servir mitjans no restrictius, com ara l'esbrinament de voluntats amagades. Aquí no es descarta que, segons com es miri, hi pot haver una contradicció material.
Es reconeix, com a pedra de toc de la resolució, que els estatuts de Sortu contenen un inequívoc rebuig a la violència. Aquest rebuig és expressis verbis. Aquesta asseveració arriba en un moment en què la jurisprudència acceptava plantejaments d'aquest tarannà: la negativa d'un partit polític a condemnar atemptats terroristes pot constituir, en determinades cirumstàncies, una actitud de recolzament polític tàcit al terrorisme. Ara s'indica el següent: la condemnar inequívoca constitueix un contraindici capaç de desacreditar la realitat d'una voluntat del caire de trobar connivència amb el terrorisme deduïda arran d'indicis inicialment suficients. Fins aquí, tots d'acord. El problema apareix quan el TC no s'enfronta directament a un argument metafísic del TS: no pot tenir cap eficàcia sanatòria l'aparent contudència de la condemna expressa de la violència davant d'un frau, puix que la condemna es configura com a part del frau, com a part de l'engany. En altres paraules: el TS considera que, atenent a què és E.T.A. que es condemna a si mateixa, a fi d'atènyer els seus objectius, aquesta condemna convé que sigui considerada com a part de la no condemna. El vot dissident de la interlocutòria del TS, signada per Xiol Ríos, era més seriosa que la resposta del TC: si acceptem l'argument del Suprem, llavors serà sempre hipotèticament possible il·legalitzar, la qual cosa va contra el dret fonamental d'associació, l'efectivitat del qual no pot ésser subordinada a interpretacions, no només massa restricitves, ans també excessivament, com dèiem, de caire bastant metafísic.
S'arriba així a aquest punt central de l'argumentari constitucional: la sospita que el partit polític pugui pretendre continuar o succeir l'activitat dels partits polítics judicialment il·legalitzats i dissolts vuit anys ençà no pot erigir-se en argument jurídic suficient per condicionar el ple exercici d'un dret fonamental. En altres paraules, una intepretació restrigida de l'excepció impedeix basar-se en "sospites" com, s'indica, féu el TS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada