De la guerra no ha brotado todavía nada nuevo en el campo de las ideas [...] El vasco reaccionario y ultramontano que no ama el castellano porque ha sido éste vehículo de las ideas revolucionarias, no ama tampoco la Patria ni espera nada del Estado porque para él la única Patria es la Iglesia Católica y todo lo que no sea ella es una usurpación [...] Zumalacárregui, la única figura genial del carlismo, un verdadero chapelaundi [...] el idioma más impropio para las necesidades actuales es el vascuence [...] Hoy un nacionalista vasco dirá que quiere los fueros porque son legue zarrac, leyes viejas [...] La historia de España está por hacer [...] Hay navarros que se lamentan de que en el escudo de Guipuzcoa haya los cañones cogidos por los guipuzcoanos a los navarros, lo que considera como una ofensa a la fraternidad vasca [...] Si Cataluña se separa de España será, antes de 50 años, espiritualmente francesa [...] El número de la mayoría a veces no es más que la barbarie. La democracia no es más que un solar que ha producido el derrumbamiento del antiguo edificio social. Etc.etc.etc.
A l'obra Momentum catastrophicum sembla que hi ha, d'una banda, els txapelaudi i, de l'altra, la resta d'ideologies i realitats. Els txapelaudis són presentats com un element actiu, d'acció forta i de pensament pregó, literàriament bo, ideològicament vàlid i àdhuc indiscutible. La resta, en comparació al primer punt, són una deformació, paròdia, error. És possible que tot plegat sigui una sàtira o, encara diria més, si no és una sàtira, hauria de ser-ho.
El cànon de valoració de la situació política espanyola en el seu conjunt del 1919 -any de publicació i en què es pronuncia el discurs que conté el Momentum- és l'èxit literari. Això també deu ser una paròdia que, si és tal, converteix l'obra en un acudit. El cas és que s'indica que l'existència d'Estats o, almenys, de fer política i executar-la, només té sentit si la finalitat rau en desenvolupar, reconèixer, conscienciar de la literatura nadiua. En altres paraules, sense literatura, no existeix la política. Una opció rau en què Baroja no parli de la literatura de les llibreries, sinó de l'esperit dels pobles. Potser es refeixi a això i, en aquest punt, puc coincidir-hi.
Ara bé, suposant aquesta interpretació forçada del seu Momentum, Baroja assenyala que res no diferencia els bascos i els castellans, els catalans dels francesos, perquè, al capdavall, no tenen estatus de maduresa intel·lectual prou diferents com per motivar el sidral de construir una forma política pròpia. Afegeix que la llengua basca és inservible per a la quotidianitat, que els bascos no tenen grans escriptors i que, conclou, ell ha vingut ha avisar-nos amb neutralitat. Aquesta opinió ens obliga a tornar marxa enrere i reconèixer que, l'any 1919 i avui encara, no hi ha cap llibreria, en principi (tot i que, ho sé, n'hi ha), que pugui, de manera exclusiva i excloent, aplegar només llibres bascos i catalans. Aquesta insuficiència llibresca és la que s'erigeix com obstacle insalvable per poder fer via, en la presa de decisions en i per a una comunitat, pel propi compte.
Per concloure, quatre asseveracions: (a) Pío Baroja puntualitza certes idees que més endavant i, en la línia de l'hipotètic pensament txapelaudi, simplificador fins al màxim, que després esdevindran tòpics: això hauria de ser vist com un mèrit, (b) l'obra tractada és la demostració més clara que hagi llegit que no s'escau de posar al mateix sac literatura i política, perquè sempre sortirà quelcom literari que, a nivell polític, no val ni un bee negre, (c) que Pío Baroja ben pot ser un bon escriptor que, tanmateix, com politòleg, emetia diagnòstics força errats, (d) Baroja -ibarhotza- va morir el 1956, temps suposo en què va haver de desmentir-se, almenys per al seu fur íntim, totes aquestes bajanades teorètiques sense cap ni peus que, per si de cas, he volgut posar en entredit de manera palesa aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada