Les decisions poden ser correctes i incorrectes: un terme intermedi és una gosadia temerària. Per tant, l'Estat, qualsevulla sigui, pot encertar o no pas. És inqüestionable que de vegades l'encert es subjecta a factors subjectius, individualitzables i, per tant, relatius. Però hi ha una sèrie de decisions que, en definitiva, no són susceptibles d'esdevenir matèria idònia de sentimentalistes. En aquest segon grup, tot comptant, es pot gestionar bé o malament. L'objectivització d'aquesta part de l'activitat política beneficia a tothom i, em fa l'efecte, també afavoreix als polítics, diguem-ne, almenys lleument honestos.
Una veritat ben poc controvertible és que hi ha dos escenaris. Primer: l'Estat estalvia i deixa fer. Potser no només no obstaculitza, ans estimola, que les iniciatives i capitals privats creïn feina i major riquesa. Aquí el centre són els individus, la seva iniciativa associativa empresarial individual, el seu capital individual. Segon escenari: l'Estat gasta i, de retruc, s'endeuta. Els deutes es satisfan, és clar, amb la capacitat econòmica de tributar d'individus, d'empreses, de grans i petites fortunes. Els deutes que no es paguen amb els impostos, van a parar al cada vegada més gran i africanat calaix de l'emissió de deute públic que, al capdavall, sempre acaba comprant un inversor particular. El centre, de nou, és l'individu. Curt i clar, si l'Estat estalvia, pot estalviar perquè els individus fan rutllar laboralment i des del punt de vista econòmic tot el que no és l'Estat, mentre que si l'Estat gasta, vol dir que hi ha uns individus que li compren el deute públic per gastar més del que pertocaria.
Al capitalisme sempre hi ha individus, bons o dolents. El centre està constituït per una sèrie d'individus que, malgrat poderosos, no són personatges públics. N'hi ha, fent-ne una banalització, de dos tipus: empresaris, que fan que l'Estat pugui estalvia, o especuladors, que fan que l'Estat pugui permetre's despeses addicionals a les equilibrades. Caldria decidir-se un dia a xifrar, pam per pam, quina part del concepte que anomenem "capitalisme" és en realitat, ras i curt, merament condició humana, en tota la seva probable colossal imperfecció.
Els dos escenaris descrits corresponen, de forma discutible (per a mi és clar, però per altri pot aparèixer inexacte), amb opcions polítiques. D'una banda, la idea que l'Estat ha de gastar encaixa amb el bestiari ideològic de l'esquerra capitalista (que, avui dia, no crec que tignui punts de connexió suficientment caracteritzats amb el socialisme de temps ençà). Es tracta de gastar, es tinguin diners o no. Problema: s'arriba a un punt en què ningú no compra el deute dels Estats malbaratadors. Fet: molts països africans han estat tradicionalment comunistes, per alguna raó deu ser. Ara bé, d'altra banda hi ha la creença que l'Estat ha d'estalviar, passi el que passi, baldament no es deixi roc sobre roc de l'antiga edat d'or de l'estat del benestar. És la dreta que, com a regla general, vol ser genèticament capitalista. Creu en l'individu, però no en l'individu especulador que compra deute incobrable però rendible, ans que crea una xarxa empresarial potent.
NOTA: La dreta espanyola, però, no és la clàssica dreta capitalista. Les definicions són perilloses, sempre, perquè no es corresponen quasi mai amb les coses tangibles. De fet, fins i tot la dreta als EUA és falsament liberal. Un liberalisme que és una comèdia que pot pena, com ara el Tea Party, no encaixa dins de paradigmes seriosos. En aquesta línia i, com a afegitó últim, la dreta espanyola, malgat definir-se com liberal, business friendly i tota la pesca, és patriòtica i catòlica, personalista i tot sovint especuladora, inefectiva i quan convé obedient d'Europa. No cal dir que el gran socialista Rodríguez Zapatero és per les esquerres almenys el mateix del que és Rajoy Brey per als capitalistes de debò. En fi, hi ha en aquest Estat una espècie d'hipocresia que ja no fa servei ni tan sols als mateixos hipòcrites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada