Comencem per la confessió i part del material. Pel que fa al primer extrem, el zelador Joan Vila va declarar-se autor confés de la interrupció de la vida d'onze ancians. Sobre la motivació, ell mateix va explicar-la a una entrevista al diari AVUI (24.1.12), de la següent manera: "he ajudat persones, però davant de la societat això no es veu bé! Per a mi és correcte. El que passa és que potser jo no era la persona idònia per fer-ho. Jo en el cas de trobar-me com estaven aquella gent voldria que em fessin el mateix. Jo no podria suportar que m'aixequessin amb una grua, que em rentessin el grlutis i els genitals, anar amb bloquers... Recordo una dona que estava tan malament que quan passava davant d'un mirall se saludava ella mateixa. Jo ja faré un testament vital perquè no em deixin viure així". La Llei i la Jurisprudencia ho tenen clar: culpable. La societat, majoritàriament, ben pot ser que també cregués necessari ficar-lo a la presó. I avall. Sense qüestionar lleis, jutges i ciutadans exemplars, opino que rere l'afer s'amaga un conflicte moral de dimensions descomunals. Aquí topem amb el problema, gravíssim, dels límits externs que s'imposen sobre la capacitat de raonar de l'autoritat judicial. Sobre això, però, en parlarem un altre dia i externament. Tractem, en suma, sobre una excepció al dret més important: la vida. Val la pena parlar-ne molt seriosament i sense gaires dogmes previs. El cas és que no hem de menysprear el poder salvític que de vegades tenen les excepcions, sobretot si se'ns arriben a aplicar a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada