Comencem pel mallorquí Mn. Pere Antoni Figuera (que es presenta com un "franciscano enclaustrad"), autor del Diccionari Mallorquí-Castellà ("el primer que se ha donad a llum", certifica), publicat a Palma l'any 1840. Comenta al pròleg: "jâ téns un camí ubêrt, lo que no hé tengûd jô, qui hé hagúd de caminar per sâlts y barrâncs, y per llôcs espessos y espinosos, passânt molta fatiga y trebây per surtirne". Home d'acció i home de paraula, dues virtuts indiscutibles. Defineix el seu relativament breu diccionari (un volum) el "seny", que escriu "señy", com "enteniment, judici, madurès" i hi posa un exemple "ab un señy de bístia véya: ab reflecsió". Així crec que comença la història dels diccionaris catalans en el tomabant del segle XIX i XX: amb el seny d'una bèstia vella, que és el català, i que sap el que es fa, el que se'n pot fer, el que es farà.
El segon (si no erro) fou el tarragoní Joseph Aladern (sobrenom de Cosme Vidal i Rosich) va realitzar el Diccionari del català de Catalunya, València, Mallorques, Rosselló, Alguer, etc. del 1904 al 1906. Treball fruit de la generositat: "obra filla d'un gran amor a la nostra Pàtria". Entra al prefaci en política, com no pot ser d'altra manera, puix que veu "Catalunya esquarterada en quatre reduhides encontrades, batejades ab lo denigrant nom de provincies, obra de mesquins tirans, feta sensa altra aspiració que la de poder millor subjogarla y exprémerli una bona part de riquesa, producte de la seva activitat". Ella creu en "una Catalunya més gran que aquesta mal anomenada regió espanyola filla de la passatgera decadència de la nostra raça", car efectivament som "una nació d'una unitat llingüística admirable" que té com a "llengua natural" el català. Ella col·labora en l'aixecament que propugnava la Renaixença en el bastiment, com li agrada dir, del "temple del nostre Verb". Cal fer un diccionari a fi que no quedi el català reduït a "les quatre parets de la barraca del pastor, la romorosa soletat dels boscos o bé les blavenques immensitats del cel y del mar!". L'obra que duu a terme és necessària sobretot atenent als poders contraris: "la tasca homicida y entorpidos de les capitals centralisadores [...] ab motllo igual per tot arreu". Conclou amb una esperança pragmàtica: "treballem y tingam fè".
El tercer (tambe aquí dic: si no erro) va ser el laureat poeta Marià Aguiló, tambe mallorquí com el Mn. Figuera, que des de l'any 1915 i fins el 1934 recopilà el seu Diccionari, obra colossal (vuit volums) comparable dignament amb els treballs d'Alcover i Coromines. La seva figura queda oberta a nous estudis que encara no han arribat. En aquests anys (de fet, des del 1900), l'Alcover va començar la seva gran Obra que, tot culminant amb F. de B. Moll l'any 1962, amb el títol Diccionari català-valencià-balear. Per altres vies, més oficialistes (IEC), en Fabra acabà el seu Diccionari General l'any 1932, ja establint-ne les bases al Diccionari ortogràfic el 1917. Finalment, la joia de la nostra llengua, publicada entre el 1980 i 1991, del Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, d'en Coromines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada