El dret del menor no intenta gestionar la felicitat d'aquest. Per tant, sense fonamentar-nos en transcendentalismes, l'interès del menor ben pot ser estar amb el seu pare o mare, malgrat aquests no tinguin uns mitjans idonis per a la seva felicitat o que s'allunyin molt del màximament desitjable.
Els jutges i autoritats administratives públiques han d'actuar en interès del menor. Què vol dir això? És una clàusula oberta que cal implementar. Un criteri és tenir en compte els anhels del menor, sense que aquest punt de vista sigui absolut (excloent d'altres), atès que les idees subjectives del menor sobre ell mateix poden anar contra el seu interès com a menor. S'imposa així el paradigma que l'interès del menor no per força ha d'indentificar-se ni amb el que vol el menor ni, tampoc, amb el que volen els seus pares biològics o no.
Les autoritats públiques també han de prescindir de les seves idees subjectives, almenys en primera instància. El jutge s'ha de basar en els informes que són, en teoria, objectius. Què és la moral, això no importa. Això, en termes pràctics, pot voler dir que un menor pot estar bé, i doncs ser assignat, a una casa on entren i surten amants, si això no el perjudica.
L'art. 233-11 CCC assenyala els criteris objectius que el jutge ha de tenir en compte a l'hora de decidir sobre el futur del menor. No n'hi ha, de criteris, gaires més. Un exemple: dellà la calibració, no separar els germans. Cal llegir, per adobar el CC (molt incomplert), el CCC, el Conveni de Protecció del Menor del 1989 i la L.O. que el desenvolupa del 1996, la sentència del TS (que crea doctrina cassacional) de 31 de juliol del 2009 (amb nº 565, en la qual fou ponent Xiol Rios). El cas: una mare amb greus problemes psicològics (fa teràpia) reclama per a ella el seu fill, atès que, si el tingués, afirma, se'n sortiria. Aquí es decideix que l'interès del menor està molt per sobre del de la mare. Per tant, es diu que l'interès del menor, en la línia del que es deia, pot no coincidir amb els dels seus pares o tercers.
El TS va definir l'interès del menor basant-se, literalment, en una doctrina (l'autor de la qual no podia citar, perquè ho té prohibit) que posa l'accent en la transposició dels drets fonamentals efectius en un cert col·lectiu especialment fràgil. El Ministeri Fiscal, per això, se n'ocupa, puix que els advocats dels pares, que suposadament han de protegir el client i el fill del client, acostuma a parar atenció sols al primer, desprotegint l'interès de la part precisament més dèbil.
La conclusió a la qual s'arriba es resumeix amb un refrany: entre pares es parla molt d'estels (els seus fills), però sols es discuteix de faves (l'habitatge). De vegades, el menor és mer instrument per obtenir l'habitatge familiar. El materialisme i la justícia, tot comptant, no poden anar agafats pel bracet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada