La solvència com a condició prèvia necessària

L'opuscle Democratie Françaice de Giscard d'Estaing apareix en el temps en què el món era esquizoide. D'una banda, els EUA. De l'altra, l'URSS. Al mig, la immensa majoria de la humanitat com a víctima d'una lluita ideològica i bèl·lica que, en l'escenari geogràfic concret, no venia pas al cas. L'expresident de França comenta, primer de tot, que si socialisme és solidaritat i progrés social, ell és socialista (cal recordar que representava, diguem-ne, la dreta). En segon lloc, deia que el socialisme que és col·lectivització és impertinent a França per dues raons: (a) limitació excessiva de llibertats individuals (no només la iniciativa empresarial, ans també totes aquelles llibertats individuals que irremeiablement entren en contradicció amb unes institucions que sols representen l'interès general, i no pas l'interès particular), i (b) perquè és ineficient. Vull esguardar en detall aquest extrem: la ineficiència del socialisme soviètic. 

Cal començar des d'un esquema comunitari. La Unió Europea va assenyalar, a l'art. 49 TFUE, que hi ha lliure circulació de mercaderies i serveis arreu del seu territori. Qualsevol persona pot treballar, i ser empresari, per tot Europa. Ara bé, aquest liberalisme necessita autolimitar-se. La pregunta al liberalista pur aquí faria així: també té dret a ser empresari l'insolvent? O en termes més radicals, té dret a esdevenir banquer un deutor? Sembla que, pel respecte que s'ha de tenir a la realitat, les idees han de cedir: si una persona és insolvent, llavors no podrà complir les seves obligacions, ni financeres ni tributàries, i per tant, s'arriba a aquesta conclusió: l'insolvent no pot obligar-se empresarialment. 

Per aquesta raó, l'art. 60, apartat 3, de la LCSP espanyola, aclareix que les Administracions Públiques no podran contractar, posem pel cas, per dur a terme obres públiques (com ara construir un túnel), empresaris que siguin insolvents. La insolvència aquí es demostrar per indici: si ha sol·licitat el mateix empresari concurs voluntari de creditors o si el jutge, més enllà que sigui concurs voluntari o necessari, ho hagi declarat. Aquesta és la prova, prou caracteritzada com per refiar-se'n. 

Ara bé, què passa quan l'Administració Pública, en el decurs d'unes obres contractades amb un empresari, no paga a aquest i, arran dels impagaments, l'empresari entra en una insolvència que l'hi obliga a sol·licitar concurs? És una de les paradoxes de què abans parlàvem. També aquesta insolvència, ocasionada arran l'incompliment dels arts. 232 i 216 LCSP (abonament a compte i certificació d'obra), que obliguen l'Administració a finançar, en el decurs del compliment del contracte amb el sector públic, totes les despeses en les qual incorrerrà per força l'empresari contractat. Si no hi ha adonament a compte ni certificació d'obra, doncs, s'imposa l'asfixia deutora i desbalanç patrimonial, no encaixa la compte de pèrdues i guanys, sobre les quals les pèrdues s'enfilen dia rere dia i, com dic, es travessa la línia vermella que exigeix declarar concurs. 

També en aquest cas s'ha de complir la Llei. Les Administracions Públiques, malgrat ser sens dubte les culpables de la insolvència, no podran mai més contractar l'empresari concursat. Mentre duri el concurs i la insolvència, és clar. O sigui, mentre no paguin les Administracions als privats que han contractat. Dic que aquí també s'ha de complir la previsió d'incompatibilitat de contractar perquè, altrament, es donaria un escenari soviètic. M'explico. 

Quan no hi ha diferència entre creditor i deutor, perquè són un del sol, què passa quan s'incompleix? Sembla que no passa res, vull dir, que no succeeix res més que un incompliment no penalitzat. Quan la Unió Soviètica s'obligava a fer, pel seu compte, unilateralment, una obra pública, hi havia dues opcions: o bé complia l'obra pública, perquè hi havia diners, o bé no la feia, perquè no n'hi havia. El problema és aquest: si no hi ha mai diners, no es fa res. No existia una clàusula en la qual es diu ben clarament: si insolvència (que, al capdavall, equival a dir, cap capacitat de complir), no es contractarà. Això va en contra dels interessos que ha de denfesar teòricament tot Estat i tota l'Administració: satisfer necessitats col·lectives. Per tant, el que s'obligui a satisfer necessitats públiques ha de complir sempre. Sense excepcions. La resta és, com correctament afirmava Giscard, ineficiència i cercles viciosos.

La injustícia és que la insolvència sigui provocada per l'Administració. La insolvència, de fet, és un problema d'empresaris occidentals i orientals, d'Administracions públiques capitalistes i comunites. És un mal universal. Ara bé, la insolvència, sigui quin sigui el seu origen, ha de ser descartada. Què passaria si una Administració contractés un empresari que ha incorregut en insolvència per culpa d'una altra Administració? Passaria que no compliria, perquè no pot. Aquí també hi ha una injustícia que, a més, afecta a tothom: assenyalar el terminis d'unes obres que seran endarrerides sine die. En suma, cal acceptar la injustícia, per no generar-ne una de més greu.