L'Estat espanyol és raptat per partits polítics amb interessos, no pas de país, ans de partit. La prova fefaent és aquesta: no hi ha cap element, llevat dels excepcionals en moments excepcionals, que sigui comú als partits majoritaris. Sembla que entre les idees populars i les socialistes no hi ha un mínim comú denominador que permeti tenir unes bàses sòlides sobre les quals posar-se d'acord. Exemple palès: mai no s'ha arribat a un acord pel que fa el model fix de l'ensenyament públic. Sempre que se n'ha fet una Llei sobre la matèria (ja em portem sis), el partit que la feia no comptava amb el recolzament del partit d'oposició. Cal, en suma, un Bismarck espanyol que trobi en un cert nombre reduït d'afers una mínima voluntat d'entesa. Quan això sigui possible, llavors potser em repensaré si Espanya és una nació o no pas.
Avui dia Espanya és una realitat administrativa ben bastida. Més de tres segles d'història han consolidat una burocràcia que, independentment del seu encert i eficàcia, és inexpugnable. Aquesta burocràcia, en alguns sector (com ara pel que fa els Advocats de l'Estat) professionalitzadíssima, no té oposició. Els individus, d'una banda, fracassen sempre que intenten defensar una realitat que no s'adiu amb l'esquema mental burocràtic. Així mateix, els pobles basc i català també han fracassat sempre: mai ningú no ha pogut enfrontar-se i reeixir davant de les institucions madrilenyes. Ibarretxe va fracassar i Montilla va perdre. No s'ha aconseguit res ni sempre que puguin arribar a canviar rellevantment les tornes. Per tant, Espanya no és, dementre almenys, una nació, ans una burocràcia complexa, invencible, que ha sabut fer rutllar l'Estat cap a una direcció no acordada, ans devers l'única que tècnicament semblava possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada