Les sempre imperceptibles diferències que neixen arran de la traducció d'un text són un dels factors configuradors de la cultura occidental. L'exemple màxim és la Bíblia. Fins fa relativament poc a l'Estat espanyol encara no s'havia assumit ni un bocinet de la voluntat entenimentada de Luter, en l'aspecte de fer més palesos els continguts religiosos a les masses. No traduir també és una opció que té, és clar, conseqüències predeterminadament cercades. De fet, aquesta opció típicament inquisitorial va donar-se àdhuc en la introducció de la traducció bíblica de Luter al famós Índex dels Llibres Prohibits del Vaticà.
La moral civilitzatòria que brolla de l'Edat Mitjana comença amb la Bíblia Vulgata (realitzada des de les darreries del segle IV, per mà de Sant Jeroni, i oficialitzada el segle VI pel Concili de Trento). Havia de semblar a molts que abans del llatí no hi havia res. En realitat, la Vulgata no és res més que una traducció que molt aviat es desmarca d'una altra traducció, la Septuaginta (feta a Alexandria entre el segle III i I a.C.), la qual era alhora era traducció del Tanakh hebreu. En tot cas, aquests escrits són tant allunyats, en el temps i, doncs, en la mentalitat, que resulten, per definició, incommensurablement inintel·ligibles, tot i ser part originària constitutiva, com deia, de la nostra cultura europea.
Més aviat crec que cal parar atenció del Nou Testament. És l'obra que, amb escreix, ha estat tinguda més en compte. Tot ciutadà europeu valora el món humà des de la perspectiva essencial dels Evangelis. Hom pot, sens dubte, tenir els valors del cristianisme i ser laic. Aquest és un dels grans èxits d'aquesta religió: que els seus efectes transcendeixen el ritus i l'església com a lloc. Crea persones i relacions entre persones, creacions ambdues que, en principi, són operatives malgrat l'absència teòrica de Déu. Aquest no és el debat. El cas és que avui dia, arreu del món, no deu haver-hi més de cent experts capaços de llegir fluïdament el grec del Nou Testament. Així mateix, són pocs, llevat dels frares, poden llegir amb serenitat la Vulgata llatina. Per això, estem condemnats, d'alguna manera, a triar entre aprendre una llengua morta o conformar-nos amb un traducció. No hi ha més remei.
Avui llegia les cartes de Sant Pau en la versió de Puig i Tàrrech que recentment ha tornat a ser editada (Editorial BCI). Fa sis anys vaig passar pel mateix camí, però amb més temperis dessobre i arran de la traducció de Serafín de Ausejo i de Felipe de Fuenterrabía (editat per Herder). El contrast, en comprovar una traducció amb l'altra, ha estat colossal. De fet, el contrast no es limita a les cartes susdites, ans ben podria fer-se extensible a la totalitat del Llibre. És clar que m'he hagut de limitar al que, temps ençà, vaig subratllar, tornant a posar de relleu el que, encara, té validesa vital per a mi. Posaré alguns exemples: quan a Ausejo llegia "en efecto, los que viven según la carne, anhelan las cosas de la carne" ara rellegeixo a Tàrrech "els qui segueixen els desigs terrenals s'apassionen per les coses terrenals" (Romans, 8;5, mots, per cert, pastats dels de la Vulgata). També, on hi veia "con la carne, [sirvo] la ley del pecado", ara veig "home feble com sóc, serveixo la llei del pecat" (Rom. 7;25). Aquesta transposició es dóna en les múltiples ocasions en les quals Sant Pau insisteix en "carnes" i "febleses". Així mateix, quan, com es tradicional ja, escriu "huid de la fornicación!", també s'hi pot llegir "fugiu de la vida libidinosa!" (Corintis I, 6;18). En la línia, mentre Ausejo tria "religión", Tàrrech s'estima més dir "pietat" (en múltiples ocasions). També, mentre Ausejo escull "Satanás" o "el Diablo", Tàrrech prefereix parlar de "l'Acusador". I finalment (la llista d'exemples seria interminable), mentre d'una banda hi ha "la necesidad de Dios es más sabia que los hombres", de l'altra "allò que sembla insensat en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes" (Cor I, 1;25). Com dic, la llista és llarga i les diferències, quasi sistemàticament desequilibrades d'aquesta faiçó.
El lector de les dues versions se n'adona aviat. Pot ser que part de la problemàtica sigui que Puig i Tàrrech publica la seva obra el 1993, mentre Serafín de Ausejo el 1965. L'actualització del text té límits que sempre són reformes, mai revolucions. Que Ausejo pertanyi al catolicisme romà franquista, mentre Tàrrech al contrari, també és un factor que cal tenir esguardat. Ara bé, existeix una voluntat -susceptible de ser considerada de forma autònoma- d'entenebrir i intranquil·litzar, per part d'Ausejo, i d'aclarir i humanitzar, com vol Tàrrech. Quin és l'estil verament bíblic? Això no ho sabem, però la Vulgata, fa l'efecte, troba una forma supremament senzilla per dir-ho tot. Fa l'efecte, de fet, que, tot comparant-la amb textos de Cèsar (no parlo dels poetes àulics), la Vulgata és immensablement més propera. Quan parlem del cèlebre estil bíblic sembla que volem dir una manera d'expressió del "ras i curt" i del "clar i breu". En aquest sentit, Tàrrech s'acosta al llenguatge d'avui -i el que és clau: a l'ànima humana contemporània- amb un encert indubtablement major. Amb raó en Salvador Espriu lloava aquesta versió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada