El dret pot anar contra la lògica? Vegem el cas del monestir de Sigena

Kafka diu a El Procés que l'ordenament jurídic no pot anar contra la lògica, perquè, si s'hi enfronta, guanyaria sempre la lògica. L'experiència, tanmateix, demostra que Kafka erra i que sí que es poden fer Lleis i dictar sentències que vagin contra els principis lògics més palesos.

Ho veiem a la STC 6/2012, sentència que, malgrat donar la raó a Catalunya, no per això deixarem de qüestionar. La guerra lògica ja es cou al seu propi si: la magistrada Elisa Pérez Vera, en el seu vot particular, posa en entredit l'argumentació de l'opinió de la majoria. El cas plantejat tracta d'un conflicte positiu de competències entre les CCAA d'Aragó i Catalunya sobre obres d'art del monestir de Sigena. En temps de Jordi Pujol, l'any 1983, Catalunya va comprar una sèrie de béns que es trobaven en aquest indret que, cal indicar-ho, és íntegrament dins de territori català. Per aquest camí s'arriba a una situació de paroxisme en què, feia l'efecte, tan l'Estat central com Catalunya i Aragó, tots tres alhora, tenen competències exclusives en matèria de patrimoni històric i artístic. En concret, l'art. 127.1 EAC tenia una competència exclusiva sobre els béns, en compliment de l'art. 46 CE, i alhora l'estrany art. 71.45 EAAr assenyala la mateixa competència exclusiva "en especial sobre les polítiques necessaries adreçades a recuperar el patrimoni aragonès que es troba ubicat fora del territori de l'Aragó". Inicialment aquest, com dic, estrany precepte sembla que entra en contradicció amb la doctrina del TC segons la qual, abans de la Carta Magna del 1978, no hi havia res. Val a dir, no existeixen pas drets històrics, llevat que els reconegui expressament, com almenys aparentment passa amb Navarra i Euskadi. Aquest dret aragonès, per tant, presuposa l'existència d'un dret de tanteig i retracte incardinat a adquirir els seus béns històrics i artístics. No qüestiona el TC la validesa, per saltum, d'aquest precepte, ans el carrega de força, quan diu el Tribunal que tot i ser el principi de territorialitat un element clau a l'hora de delimitar les competències, no és pas l'únic (FJ 7). L'efecte jurídic d'aquestes afirmacions hauria de ser, en principi, que si hi ha un dret de tanteig i retracte "refrendat en diverses ocasions" pel TC, llavors l'al·legació de l'Advocat de la Generalitat que parla de la manca de virtualitat d'aquests drets atesa la seva extraterritorialitat seria il·lògica. Ara bé, el TC conclou que ara no pagarà els plats trencats Catalunya, sinó l'Aragó. 

L'argument, exposat en poques línies al final de tot, és transcendental: "Catalunya ha complet amb la funció de preservació del patrimoni històric i artístic d'Espanya i resulta doncs constitucionalment congruent, sempre que els béns en qüestió estiguin en condicions d'adequada conservació als museus catalans, que aquests romanguin a la Comunitat autònoma en la qual ara es troben" (FJ 8). Sense adduir res més, sembla que aquí hi ha una invocació, extrajurídica i, el que aquí denuncio, contrària al propi fil argumentatiu de la mateixa sentència.