El tribunal de l'home és la pròpia consciènicia
Kant, citat per Garzón
Garzón, diuen, és innocent. La sentència que dementre tenim tracta sobre les escoltes telefòniques qualificades d'il·legals fetes a la trama Gürtel i, alguns diuen, aquesta concreta qualificació es subordina amb una voluntat generalitzada d'enderrocar el Jutge a causa de la seva lluita contra el franquisme i les seves branques. Parlem-ne doncs.
Unes escoltes il·legals són manifestació d'una conducta arbitrària dels poders públics, entre els quals es troba el poder judicial i, doncs, el jutge Garzón. S'ha dit que és una conducta totalitària que, si els fets són certs, resulta ser efectivament una conducta atribuible als totalitarismes del segle passat. Talment, si Garzón ha estat sancionat amb inhabilitació i multa, atesa l'arbitrarietat de dues resolucions que dictà, llavors no se'l sanciona per cap altre raó. Ara bé, si és castigat per altres motius, qualsevol que no siguin els indicats a la sentència (com ara haver volgut desvetllar -d'altra banda- impunitats franquistes), aleshores la sentència que processa la imputada arbitrarietat de Garzón incorreria, irremeiablement, en una arbitrarietat en segona potència, la qual, per part del Tribunal Suprem, seria l'única conducta delictiva. Anem a pams perquè, del cert, quan es pensa que el jutge jutjat és el que hauria eventualment de jutjar qui el jutja, aquí tenim un atzucac complex.
La prevaricació és un delicte: això és indiscutible. Qualsevol part de l'Estat -des del funcionari més humil fins el magistrat de l'Audiència Nacional com Garzón- pot actuar injustament. La injustícia, si l'actua un jutge, és més greu, perquè vulnera, com a mínim, un dret fonamental, que és la tutela judicial efectiva. Per això, existeix l'art. 446 del Codi Penal, que sanciona la prevaricació amb penes d'inhabilitació, a fi que els jutges que no fan bé la seva feina siguin expulsats del càrrec.
Aquest delicte de prevaricació té molta jurisprudència rere. No és un mer precepte o una idea pura, ans un àmbit delictiu que s'ha anat emplenant a la pràctica. "La Llei admet en nombroses ocasions interpretacions divergents i és, doncs, lícit que el jutge pugui optar, ateses les particularitats del cas, per una interpretació diferent sense incórrer en delicte, encara que després la seva resolució pugui ser revocada en via de recurs" (FJ 5). Un exemple de prevaricació és aquest: en un procediment d'execució hipotecària no s'aplicaren manifestament les disposicions de l'antic art. 131 LH puix que el jutge es posà a considerar la validesa dels títols d'execució (STS 806/2004). Aquí hi havia un jutge caritatiu i, precisament, "la resolució no es considera injusta perquè el jutge la consideri així; el que importa és que l'acordat no és defendible en Dret" (FJ 6). En suma, "la injustícia de la resolució s'ha de determinar en virtut de criteris objectius, val a dir, quan no pot explicar-se d'acord amb una interpretació raonable" (STS 21.1.1911). D'aquesta manera es rebutja la teoria del tipus subjectiu: que Garzón es condieri innocent no és pas suficient, aquí, per desvirtuar que la seva resolució de permetre unes certes escoltes no era defendible en Dret ni tampoc acceptable d'acord amb una interpretació raonable.
La prevaricació és un delicte: això és indiscutible. Qualsevol part de l'Estat -des del funcionari més humil fins el magistrat de l'Audiència Nacional com Garzón- pot actuar injustament. La injustícia, si l'actua un jutge, és més greu, perquè vulnera, com a mínim, un dret fonamental, que és la tutela judicial efectiva. Per això, existeix l'art. 446 del Codi Penal, que sanciona la prevaricació amb penes d'inhabilitació, a fi que els jutges que no fan bé la seva feina siguin expulsats del càrrec.
Aquest delicte de prevaricació té molta jurisprudència rere. No és un mer precepte o una idea pura, ans un àmbit delictiu que s'ha anat emplenant a la pràctica. "La Llei admet en nombroses ocasions interpretacions divergents i és, doncs, lícit que el jutge pugui optar, ateses les particularitats del cas, per una interpretació diferent sense incórrer en delicte, encara que després la seva resolució pugui ser revocada en via de recurs" (FJ 5). Un exemple de prevaricació és aquest: en un procediment d'execució hipotecària no s'aplicaren manifestament les disposicions de l'antic art. 131 LH puix que el jutge es posà a considerar la validesa dels títols d'execució (STS 806/2004). Aquí hi havia un jutge caritatiu i, precisament, "la resolució no es considera injusta perquè el jutge la consideri així; el que importa és que l'acordat no és defendible en Dret" (FJ 6). En suma, "la injustícia de la resolució s'ha de determinar en virtut de criteris objectius, val a dir, quan no pot explicar-se d'acord amb una interpretació raonable" (STS 21.1.1911). D'aquesta manera es rebutja la teoria del tipus subjectiu: que Garzón es condieri innocent no és pas suficient, aquí, per desvirtuar que la seva resolució de permetre unes certes escoltes no era defendible en Dret ni tampoc acceptable d'acord amb una interpretació raonable.
La tutela judicial efectiva és, com dèiem, un dret fonamental a l'ordenament jurídic constitucional espanyol. Per això, "és fàcil entendre que, si els responsables de la investigació coneixen o poden conèixer el contingut de les converses entre lletrat i part acusada, la defensa perd la major part de la seva possible eficàcia". De fet, "n'hi ha prou, amb l'escolta, per posar en entredit la confidencialitat (i confiança entre imputat i lletrat), que és un element essencial de la defensa". També patirien restriccions altres drets: el dret a no declarar, el dret del secret professional, el dret a la intimitat, etc. Ara bé, es tracta de veure si "la restricció feu freturar l'acusat d'un procés equitatiu". Aquesta és la idea bàsica i, alhora, indeterminada (sense perjudici que sia determinable posteriorment a través d'esforç conceptual). El procés equitatiu és la garantia amb la qual tota defensa pot comptar-hi. Poden desvirtuar-se parcialment tots els drets abans esmentats sense perjudici del procés equitatiu.
Aquí entra en joc la jurisprudència constitucional. El TC va dir a la sentència 73/1983 que "les comunicacions entre internats a presons i advocats defensors poden ser intervingudes amb caràcter general per ordre d'autoritat judicial; en casos de terrorisme, a més, per ordre del director de l'establiment penitenciari". En això es basà Garzón. Ara bé, des de la STC 183/1994 es rectifica: "cal atribuir un sentit més estricte i restrictiu a l'art. 51 LOPJ", article que permetia les escoltes en les condicions abans susdites. Es limita "en cas de terrorisme", l'excepció de sempre.
Cal una motivació fàctica de les escoltes. Aquí Garzón diu que no tenia més remei que autoritzar les escoltes. La motivació va ser fàcticament insuficient, ni "mínimament raonable" (FJ 3). En altres paraules, no havent-hi una motivació suficient, en Dret, eren arbitràries. Igualment, "tampoc no pot valorar-se que, com a protecció del dret de defensa s'eliminessin alguns paràgrafs de les converses, atès que, malgrat que la conversa enregistrada no fos escoltada efectivament, la vulneració del dret ja s'havia donat de forma prou caracteritzada. Amb els drets fonamentals, sempre interpretació restrictiva a fi d'una major virtualtat d'aquests.
Cal dir, per concloure, que l'argumentació del TS és bastant indiscutible des d'un punt de vista lògic. L'únic que podria resultar dubtós és (a) l'aplicació al cas dels conceptes jurídics indeterminats i (b) el grau de no impossibilitat d'altres remeis per condemnar Pablo Crespo, contra el que al·lega Garzón, segons el qual féu els enregistraments perquè no hi havia més remei. Finalment, resulta súmmament ridícul que el cap de la trama Gürtel demani ser indemnitzat, exigint la quantia d'un euro, atesa l'anul·lació de les resulucions que manaven les escoltes il·legals. És almenys clar que Luciano Varela, el President, i Miguel Colmenero Menéndez de Luarca, el Ponent, i tots els altres, encerten en negar la indemnització per responsabilitat civil del Sr. Crespo.
Aquí entra en joc la jurisprudència constitucional. El TC va dir a la sentència 73/1983 que "les comunicacions entre internats a presons i advocats defensors poden ser intervingudes amb caràcter general per ordre d'autoritat judicial; en casos de terrorisme, a més, per ordre del director de l'establiment penitenciari". En això es basà Garzón. Ara bé, des de la STC 183/1994 es rectifica: "cal atribuir un sentit més estricte i restrictiu a l'art. 51 LOPJ", article que permetia les escoltes en les condicions abans susdites. Es limita "en cas de terrorisme", l'excepció de sempre.
Cal una motivació fàctica de les escoltes. Aquí Garzón diu que no tenia més remei que autoritzar les escoltes. La motivació va ser fàcticament insuficient, ni "mínimament raonable" (FJ 3). En altres paraules, no havent-hi una motivació suficient, en Dret, eren arbitràries. Igualment, "tampoc no pot valorar-se que, com a protecció del dret de defensa s'eliminessin alguns paràgrafs de les converses, atès que, malgrat que la conversa enregistrada no fos escoltada efectivament, la vulneració del dret ja s'havia donat de forma prou caracteritzada. Amb els drets fonamentals, sempre interpretació restrictiva a fi d'una major virtualtat d'aquests.
Cal dir, per concloure, que l'argumentació del TS és bastant indiscutible des d'un punt de vista lògic. L'únic que podria resultar dubtós és (a) l'aplicació al cas dels conceptes jurídics indeterminats i (b) el grau de no impossibilitat d'altres remeis per condemnar Pablo Crespo, contra el que al·lega Garzón, segons el qual féu els enregistraments perquè no hi havia més remei. Finalment, resulta súmmament ridícul que el cap de la trama Gürtel demani ser indemnitzat, exigint la quantia d'un euro, atesa l'anul·lació de les resulucions que manaven les escoltes il·legals. És almenys clar que Luciano Varela, el President, i Miguel Colmenero Menéndez de Luarca, el Ponent, i tots els altres, encerten en negar la indemnització per responsabilitat civil del Sr. Crespo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada