He vist que els lectors del diari ARA han escrit periòdicament memorials de greuges en relació a les dificultats de l'ús del català a les Administracions de l'Estat. La situació respon a un mal no resolt, emparat per moltes lleis, que tots encara patim.
Això no obstant, crec útil citar alguns drets que tenim davant l'Administració estatal a Catalunya. Primer de tot, l'art. 35.d) de la Llei de règim jurídic de les Administracions Públiques i procediment administratiu comú (coneguda com Llei 30/1992) diu que tenim dret a usar altres llengües oficials diferents al castellà, com ara el català si som a Catalunya, València o Illes. Això vol dir que tenim dret a que se'ns entengui (en altres paraules, els administradors tenen el deure d'entendre'ns), tot i que no a ser atesos també en la llengua pròpia. Es deixa un marge a les normes autonòmiques (art. 36.2) que, en el nostre cas, permeten una interpretació àmplia de l'article de la Llei 30/92. Aquesta interpretació, altrament, seria restrictiva a la Comunitat Valenciana.
En aquesta línia, també tenim dret a ser tractats amb respecte i deferència (art. 35.i)), la qual cosa vol dir que els treballadors de les Administradors tenen el deure d'informar-nos dels nostres drets (l'ús del català que podem exercir) i sobretot el deure de no impedir-ne l'exercici, ans facilitar-lo. No és possible cap menyspreu (vist sovint en altres cartes al director) a la voluntat de parlar la nostra llengua. Si ho fan, vulneren els nostres drets i incompleixen la llei.
Finalment, com tot plegat pot no ser suficient, tenim un dret que consolida tots els altres: el dret a exigir responsabilitats (art. 41.2). Que els poders públics incompleixin un dret, qualsevulla sigui, genera responsabilitat. La meva recomanació és complir amb el lema nacional d'Escòcia: "nemo me impune lacessit", ningú no em fa mal impunement. Cal ser bel·ligerants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada