Els dos nacionalismes de Russell

Al llibre La meva concepció del món -de Bertrand Russell- aquest respon a una pregunta maniquea sobre els nacionalismes: "són bons o dolents?". El matemàtic respon que cal distingir dos nacionalismes: el primer és cultural, que lluita contra la uniformitat, mentre que el segon és polític, que és o pot ser perniciós. Assenyala, doncs, una malaurada desconnexió entre la cultura d'un poble i la política, val a dir, com si una part clau de l'estat del benestar -construït, per cert, més per polítics que no pas per intel·lectuals- no fos precisament l'educació de tot un poble. És del cert el nacionalisme polític el que, amb els diners de tots, referma una cultura que la majoria sent com a pròpia, sense necessàriament excloure'n una altra, ans fent-les conviure segons un equilibri triat democràticament. La concepció del món de Russell respon al mode de fer anglès, diferencial, en què, o bé la cultura de les masses és nul·la, o bé els polítics són neoliberals i no se'n carreguen de l'educació, o bé ambdues coses. Del cert, no convé caure en plantejaments maniqueus: és clar que el nacionalisme polític, com n'és testimoni la història del darrer segle, pot ser cataclísmic.

Abans d'acabar, un exemple clar. Fa uns anys vaig llegir les obres completes de Jorge Manrique i les vaig lloar. Avui, crec que és mediocre. Un autor, en tot cas, difícil i antic, amb poc interès intrínsec. La preguenta ara és: per què actualment, en el món del tren bala, estudiem a les escoles a Manrique? Doncs perquè els polítics nacionalistes preserven la seva pròpia cultura, invertint-hi un manat de diners que, altrament, farien desaparèixer de l'imaginari popular aquestes primeres manifestacions medievals de la literatura castellana. Igualment, s'han gastant un munt de diners en Rosalía de Castro, perquè tots els espanyols la coneguin, mentre Verdaguer, misteriòsament, que és molt més important que els dos literats anteriors, és un total desconegut en la terra dellà la Franja de Ponent.