Contradiccions de la Unió Europea

La Unió no està excempta de contradiccions que han anat arrelant fins a institucionalitzar-se. Que les contradiccions s'hagin institucionalitzat no les fa més venials. Veiem-ne les més punyents.

Primera. 

Tenir una unitat monerària en l'euro però no una política econòmica comuna. Això és com jugar tots junts a jocs diferents amb les mateixes fitxes. Arriba un moment en què no ens aclarim. Les mesures que han tingut major eminència, que uniformement cal que els Estats membre compleixin, són l'obligació d'un rigor pressupostari i un dèficit baix. Mesures, és clar, dissenyades durant el temps de vaques grasses i per a vaques grasses. En altres paraules, aquestes mesures suposadament degudes han esdevingut avui dia un mer desideràtum incomplert fins la nàusea.

Conclusió: l'euro és una eina de les economies fortes de la Unió, com ara Alemanya. 

Segona. 

Fonamentar la Unió Europea en una economia social de mercat que, en realitat, és mer liberalisme. L'element "social" que es vol vincular, arran dels Tractats, al modus operandi del mercat respon a la voluntat -res més, sols la voluntat- que els operadors econòmics privats administin els béns escassos a favor de l'interès comú. Un altre desideràtum, sobretot perquè Europa no controla absolutament res de l'estat del benestar. 

Conclusió: facultar a empreses per crear un mercat amb finalitats socials és l'escenari per a què ningú no s'encarregui de polítiques socials europees.

Tercera. 

La prohibició europea dels monopolis de serveis sembla que sigui un control indirecte d'un estat de coses que condueix al benestar general. No és així. Negar els monopolis de serveis -que eren abans, sovint, ens mans estatals- fragmenta les entitats susceptibles de prestar els seus serveis, n'augmenta la competitivitat i el mercat cau en un escenari que, pels resultats, és pitjor que la situació inicial. 

Conclusió: el trànsi de monopolis estatals a fragmentació de prestació de serveis per part de privats respon a una fe incorrecta en la empresa privada. La idea és: posats a triar entre Estat i empresa, millor l'empresa, això és, l'Estat mínim.

Quarta. 

La Unió Europea propugna per l'economia de mercat, interès que teòricament entra en contradicció amb el proteccionisme. Sols teòricament. Europa defensa i legisla a favor del liberalisme, elimina les seves fronteres internes, suprimeix aranzels aduaners i mesures d'efecte equivalent de qualsevol mena, així com amplia any rere any la llibertat de circulació de treballadors Ara bé, Europa es blinda, es tanca, quasi autàrquicament, protegint els seus productors i productes, respecte tercers països no membre de la Unió. Consolida unes fronteres exteriors comunes amb uns aranzels força més elevats dels que hi havia abans d'Europa. En fi, el liberalisme europeu ensorra el lliure canvi arreu del món.

Conclusió: liberalisme circumscrit al primer món i postcolonialisme allà on encara sigui viable.

Cinc. 

La Unió Europea propugna per la democràcia, però no és una organització democràtica. Primer de tot, perquè les seves institucions més importants, la Comissió i el Consell, no són escollits pels europeus. En altres paraules, aquelles competències que abans eren administrades per Governs central i regionals democràtics, ara estan en mans de buròcrates. En segon lloc, Europa diu als seus Tractats que propugna per la democràcia arreu del món: ara bé, encara no ha decidit la seva Alta Representant d'Afers Exteriors, Catherine Ashton, si està a favor o en contra de Mubàrak.

Conclusió: la democràcia no és res més, per a Europa, que una burocràcia amb nom demòcrata, com ara les dictadures del Magreb islàmic, on tècnicament les coses rutllaven bastant bé.