La jurisdicció que exerceixen jutges i magistrats es defineix com exclusiva i excloent. Això significa, pel que fa els ciutadans, que cap de nosaltres no té privilegi a l'autotutela, que és el poder de jutjar, posem pel cas, els nostres enemics i condemnar-los fulminantment. Hem perdut un poder a canvi d'una relativa pau social que, quan es trenca, es reestructura dins de seu judicial. Depenent de quin sigui la qualitat del sistema judicial de l'Estat on els trobem, aquesta transferència de potestats és un bon negoci o n'és un de pèssim.
És dogma que els tres poders han d'estar separats per rutllar. Primer de tot, condició necessària no pas gens suficient. En segon lloc, un dogma xifrat sempre sota suspita, atesa l'escassa viabilitat d'aplicar-lo amb dignitat. En tot cas, el dogma es manté incontrovertit i han d'estar separats, malgrat els pogués unir Déu.
Que han d'estar separats, per fosques i indefinides raons, es palesa en què les persones (origen únic i efectiu de tots els poders aplegats caòticament) no solen saber gestionar prou bé totes les seves facultats ni tampoc dur a terme les accions desitjades talment les planegen. N'hi ha prou amb veure que és rar, molt rar, que algú pensi, digui i executi amb coherència suficient. Les persones solen voler més i fer menys. Les persones menteixen, perquè els agrada contradir-se voluntàriament, àdhuc en espais de temps ben breus.
Si s'acaba l'Estat o el que, sigui el que sigui, hi pugui haver al seu lloc, val a dir, si el lloc que avui dia ocupa l'Estat queda íntegrament i completa buit de cap a cap, llavors els poders tornen, purs i originaris, com ens foren donats al Jardí de l'Edèn, a cadascuna de les persones. Per lògica, també desapareix la divisió de poders. La societat serà aleshores un voler molt, un fer poc, un mentir i, vet aquí, que el problema serà que no hi haurà res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada