Màximes sobre la violència i el que s'hi relaciona immediatament

Ara que ningú no s'ofengui: la violència funciona. És incontrovertible que ha funcionat per a dur a terme, de la manera més efectiva i barata, determinats objectius. El problema: certs altres objectius queden irremeiablement fora. És probable que la majoria de les accions poden realitzar-se mitjançant violència o compulsió en general. Però, com diem, altres iniciatives sols poden dur-se a terme pel camí d'una pau social vertadera i suficient. 

Més enllà del que digui Hannah Arendt sobre la violència (per a ella és absència de poder), el poder de vegades es defensa -com en l'estat l'excepció, alarme i setge- a través de violència, precisament per retornar a la tranquil·litat. Té sentit, ens inquirim, que atesos els esdeveniments del Parc de la Ciutadella d'aquest capvesprol, per part dels post-indignats contra els diputats, calgui fer servir vis física activa contra els enemics del Parlament?

S'ha obert una escletja, una desconnexió profunda entre els exaltats, directament antidemòcrates, i els cossos de seguretat de la Generalitat, demòcrates, diguem-ne, iuris tantum. Ja no és possible entendre's i cal entendre's, tret que no volguem accions impunes contra un ordre públic que ha de ser protegit, bàsicament, per ser aquest un interès general. La violència contra els uns sembla que legitima als altres per actuar violentament, la qual cosa pot entrar en un procés d'enrariment perillós. Concloc, contra el costum usual, amb unes màximes que ho sintetitzen: 

Que durant el franquisme s'apallissés a innocents no vol dir que si avui dia algú és apallissat, llavors cal considerar-lo innocent. 


Que durant Franco hi hagués una obsessió per cometre tota mena d'injustícies amb la presumpta justificació de l'ordre públic, no vol dir que, avui dia, no es pugui defensar l'ordre públic, perquè aquest és un bé preuat. 

La violència institucional ha de ser legal i legítima. En tal cas, tal violència és tant inqüestionable com la legítima defensa, a casa nostra, contra el lladre. Els interessos generals en democràcia, que són indiscutiblement més mereixedors de defensa que casa nostra, també han de gaudir del dret a legítima defensa. 
Per defensar aquests interessos, pot haver d'imposar-se una necessitat proporcional de violència, perquè, altrament, es permetria en la majoria dels casos la destrucció ruïnosa de la cosa pública.

Que els subjectes passius de la violència busquin una lliçó transcendental en aquesta i que, per no trobar-la, per no haver-n'hi, la jutgin injustificable, és un error. La violència no ens ha d'ensenyar cap lliçó, atès que és una mera resposta a un estat de coses negatiu de tarannà contextual i immediat. 

La violència no serveix contra la pedra i la sabata. Tampoc contra l'indignat dogmàtic que creu que els fins que defensa estan per sobre dels mitjans concrets i dels patimens conjunturals. 


No hi ha interessos individuals absoluts que sempre i en tot cas puguin estar per sobre dels interessos públics democràtics. 


Si la democràcia és entesa com un fi en si, mereix ser llançada a la brossa. Però la democràcia ha de ser entesa en el seu sentit més dinàmic, com debat ininterromput dels triats a les urnes, a més d'altres sectors, cap a solucions de gran consens verificable.

Es corre el risc contínuament, també els indignats dogmàtics, de demanar coses que no se sap què són. En altres paraules, un desconeixement total i sense reserves del que es vol i, de retruc, l'absoluta impossibilitat de satisfer aquests desitjos. 

L'abstracció és el major enemic de la realitat, la qual mai no és abstracta. Quan caiem en l'abstracció, es perden els referents i tot ens pot semblar urgentíssim. Ja no hi ha res a fer llavors. Qualsevol cop contra el sistema, ja constituït i ben tancat, esdevé una forma, per a l'interior del sistema, de justificar-se i de tancar-se encara més. Una caixa de ressonància. 


El populisme, que no és pas gaire diferent de la demogògia, és abstracció dita amb veu forta i afectada.


La ignorància, quan prové d'un bloc nombrós de persones, és massa gosada.

El dogmatisme polític és confondre "col·lectiu" i "individual" a favor del segon element, això és, que un individu, per raons individuals, pren la iniciativa de salvar tot sol el món. Una forma d'això és defensar el comunisme amb preposicions contradictòries en els seus propis termes com ara que "el comunisme és que tot és meu" que, des del punt de vista del "jo", és una concepció dogmàtica de l'individualisme més extrem i també més errat.


Si es protesta contra, posem per cas, uns pressupostos autonòmics catalans en què determinades prestacions socials es veuen reduïdes, primer de tot, s'ha admetre que s'està defenent l'actual inversió en aquestes prestacions. No sembla que sigui així. D'altra banda, si es protesta contra els partits CiU i PP, que volen aprovar els pressupostos junts, no es protesta contra els altres quatre, que volen impedir-ho, majoritàriment i democràtica, a seu parlamentària. 

Ha de ser un ens legítim el que destriï els conflictes entre individus i col·lectivitat. Altrament, tenim un individu que, posats a escollir exactament en el mateix conflicte, triarà sempre més parcialment.

El monopoli de les problemàtiques, que sembla que pertanyi als indignats, no atorga cap legitimitat. La legitimitat -el favor popular- es guanya mitjançant la participació activa i decisiva en les solucions.

L'individu, per definició, és parcial respecte els afers públics.