Tortura, Censura, Recomanació

TORTURADOR

La trobada és entre, d'una banda, un torturador i, de l'altra, un torturat, com no pot ser d'una altra manera. Resulta segur que el torturat, per definició, haurà de patir dolors en tot cas conscients. Ara bé, el torturador -que coneix la condició humana, que sap on sofreix l'home, que, com sap què és la pietat, precisament la desdiu i no la condeceix, que sap fins i tot quan el dolor que inflingeix va més enllà del que podria mantenir conscient i, per tant, sap què és l'àmbit de la consciència humana, que és àdhuc més important que saber què és el dolor humà- aquest torturador com viurà el moment de la tortura? 

Parlem aquí, tanmateix, de la tortura de debò: aquella davant de la qual el propi torturat té certes reserves d'admetre'n l'existència, no aquella tortura amb víctimes que volen escampar als quatre vents. Definir tortura no és senzill: és clar que, si tortura és allò que han patit aquells que van escriure les cartes des de les presons a la WWII (vid. Lettere della resistenza europea) i que, per deixar de patir-les, van llançar-se per la finestra, resulta dubtós que contínuament -setmanalment- sigui de tot veritat allò que afirmen al Gara i al Naiz basc, segons els quals un blau provocat per una puntada de peu d'un policia nacional ja és considerat com una tortura. Va en contra dels propis interessos fer-ho: tortura és el que van patir els presos d'E.T.A. durant els anys seixanta i setanta, com descriu Xirinacs (vid. L'espectacle obsessiu), que era tremend, i no el que es viu ara, que és un escenari de major garantisme. 

Més enllà de la noció terminològica inefable, i tornant el que dèiem, és fals que el torturat no té sentiments ni sent res, perquè si fos així no sabria ni podria fer mal. Tampoc no hi hauria cap motiu -cap en abolut- per comminar-lo o dirigir-lo a practicar la tortura, perquè seria un mar apàtic i ataràxic. Altrament, el que, parlant de mínims, també resulta segur, és que la condició del torturador parteix d'una contradicció: precisament perquè sap què és el torturat, pot destruir-lo. Conèixer el que destruim: entrar perquè surt. 

CENSOR

En una Dictadura, si d'una banda es troba l'escriptor, el periodista, l'assagista, etc., de l'altra hi ha la figura tradicional i antiga del censor. Censar vol dir moltes coses, a la Constitució el Rei és censor de les Lleis, però és clar que no ho diem en aquest sentit. El censor, altrament, és descrit encara avui d'acord amb la idea que és màquina neutra que actua a favor de la depuració dels textos, en part o del tot, en tant que conenen idees contràries a la ideologia oficialista d'un cert règim sàtrapa. La premissa és falsa. 

El censor que llegeix és un bon lector, perquè té aquestes qualitats: és un lector atent -se n'ha d'adonar de totes, no li'n pot passar ni una-, un lector prudent -la censura, arreu, ha tendit a aplicar-se amb subtilesa, com si no existís, perquè si és descarada, aleshores caldria no ja parlar d'una llibertat d'expressió, ideològica, de difusió de continguts, de premsa, etc. limitada, sinó de la mera i simple inexistència d'aitals llibertats- i és finalment un lector conscient -com a corol·lari de les dues anteriors: sap què llegeix, està atent, i sap què ha de fer, ser prudnet-. Per això, quan un presoner, posem pel cas, lliura al funcionari de la Penitenciaria una carta, un article, un llibre, etc., redactat amb plausible intel·ligència i embolcallat en estil daurat, el funcionari se n'adona.

I vet aquí el drama del censor que fa bé la seva feina i no és arbitrari: sap que el que llegeix -només llegeix o pràcticament circumscriu la seva activitat lectora a textos d'heretgia, de crítica política, de lluita per la llibertat que ell mateix delimita- és millor que el que diuen els pamflets del règim, però el règim li paga el sou. I, com el sou sempre o quasi sempre resulta més persuasiu que no pas la idea esmolada, la lletra formosa, etc., el censor segueix fent via, deixant-ne passar alguna, i essent per això esbroncat, perquè fa el que no creu, perquè almenys mica en mica va fent-se cient del fet que li paguen, només, per fer allò en què ell no creu. 

RECOMANADOR

Avui dia encara força vigent: existeix una deslleial competència entre escriptors. Un escriptor li recomana a un altre: "llegeix aquestes obres x, y i z, perquè són una delícia, plenes de dolcesa i d'inspiració altívola", dit així, amb paraules ambiciosament falsàries. I l'altre li fa cas i, de retruc, acaba escrivint molt malament per, finalment, caure en desgràcia de la llista de les vendes. 

Aquestes recomanacions són clàssiques i encara s'utilitzen amb immens plaer. "El camí és per aquella banda", diu, el que va precisament per l'altre costat. I així el món s'enriqueix i va endavant, amb uns errors que, en realitat, no tenen en compte que "el model de racionalitat comprensible en què es fonamenta la vida humana no pot mai aïllar radicalment el dubte". El dubte, ras i curt. El dubte és, per dir-ho d'alguna manera o de qualsevol, allò que sempre treu el cap quan tot és "dat e beneït", o lligat i al magatzem. El dubte fa que les recomanacions equivocades impliquin el gaudi i benefici de l'aspecte minoritari, però real i poc freqüentat, sigui collides pels extraviats. 

Gràcies als ateus i agnòstics, per posar l'exemple històric, els cristians han vist consolidada la seva creença, en debats, en intercanvi de proclames, en discussions inacabables però satisfactòries. Així mateix, el pecat -la recomanació deslleial i falsa- ens consolida en el "vull ser bo". L'error, quan esdevé conscient, és sempre un cartellet que ens diu: "per aquí no, ara ja ho saps, així que prova a anar més aviat per allà". Conclusió: els grans escriptors, que van intentar enderrocar a peu de recomanar-los els altres escriptors llibres dolents -precisament en recomanaven, aquests, perquè sabien que era aquella persona un risc per al seva professió-, van acabar sent bons escriptors. 

El recomanador del mal, que sap que recomana el mal, és una figura que, altrament del torturador i el censor, no té perdó de Déu, perquè és la persona que del cert més ben s'adiu a representar el Diable a la terra.