Els dos models de l'Alt Funcionariat als Estats contemporaris

MODEL DEMOCRÀTIC

Aquest model, que troba la seva efectivitat a l'hora de triar els alts càrrecs de l'Administració pública o de l'Estat, té la seva soca-rel en el fet que, primer de tot, es celebrin unes eleccions i, en segon lloc, els subjectes electes triïn els alts funcionaris. 

La democràcia, en aquest sentit, no és només constituir un Parlament, sinó que aquest òrgan tigui poders de nomenament sobre alts càrrecs, no sols de l'Executiu -v.gr., els ministres, consellers, llurs secretaris, personal de confiança, etc., que resulta bastant obvi, altrament la democràcia fóra orgànica, com la franquista-, sinó també directors dels òrgans polítics, fiscalies generals, caps de policia, administradors generals d'empreses públiques, institucions nacional i internacionals -pensi's en les ambaixades- i tota mena de seccions i subseccions en el si de la immensa Administració Pública. 

Resulta, per tant, adeqüat pensar en els termes següents: "quan estic votant aquest polític, haig de meditar també qui triarà, destituirà, amb el seu gran "poder de nomenament" que té". Hi ha polítics, per exemple, que acaben sent odiats per fer, amb aquest poder, una col·locació de fills, nebots, família en general, amics i amics d'amics, coneguts, etc. en càrrecs de gran importància per al funcionament normal de l'Estat, que deixa de ser, en tal escenari, normal, perquè rares vegades passa que hom està envoltat de les eminències del país, però sí del gent que, com corbs, volen benefiar-se de l'èxit d'altri. 

Aquet model té aquest avantatge: els bons polítics triaran "els millors" per assumir les responsabilitats  dels càrrecs vinculats als nomenaments respectius. La tendència ideològica, a l'hora de decidir qui és "el millor" per a un cert càrrec específic, és imprescindible. Què és el millor pot resultar relatiu o molt relatiu en la tria de qualsevol especialista. I el desavantatge, que ja ha estat descrit, fa així: pot ser que triïn malament, que vulguin triar malament, que, en fi, tot i saber governar, no sàpiguen triar, que també pot passar, com qui val per això però no per això altre. 

a. Quan Felipe González -posem per cas- afirma que "el dia que un miner no pugui ser president del Govern ja no viurem a una democràcia" i, ho defensa amb totes les conseqüències, acaba caminant cap a l'absurd (com quan va nomenar ministre a un paleta): un miner pot ser que triï un miner per dirigir una alta Institució estatal i, aleshores, estarem perduts i, l'interès general, posat en entredit. Exemple clar és Calviño, ex cap de la TVE, gràcies al qual va aconseguir González incomplir la seva promesa de sortir de la NATO, a través d'un referèndum televisívament influït.

b. Quan darrerament Rajoy posa a Echenique, del PP, al capdavant de TVE i a Somoano, de Telemadrid (cal recordar-ho: posant imatges de manifestants grecs -més violents- fent-los passar per manifestants espanyols, per posar, bàsicament, la població en contra dels manifestants), a dirigir els informatius de la cadena, sembla que té en compte, més que el mèrit d'aquests components, els amiguets més propers.

c. Així mateix, la creació, en temps del Tripartit, del CAC, consell de l'Audiovisual de Catalunya, òrgan que controlar l'activitat dels periodistes. El fet no és el control -el control, si és bo, no és dolent-. El fet és que cap dels seus integrants era periodista. Us imaginaríeu un Col·legi de Fusters sense cap fuster, ans amb polítics: doncs vet aquí el CAC. 

Per acabar, un apunt: el mal funcionament de les Administracions -quasi totes, en fallida o molt a prop, i, en tot cas, fins i tot en temps de vaques grasses, insolvents o bastant deficitàries (amb la confessable excepció de la Seguretat Social espanyola, atenent a les geometries demogràfiques del baby-boom que, només fins ara, treballava, tot fent que la ràtio amb els jubilats cotitzadors fos súmmament positiva)- i, així mateix, empreses públiques, tingui alguna cosa a veure amb el fet que els polítics -cal dir-ho: els mals polítics massa sovint- hagin triat malament els seus administradors, els seus gerents, els seus directors i presidents, etc. Potser és per això que, quan es venen i passen a pagar grans sumes d'impostos que abans no pagaven (malgrat això, vull dir), esdevinguin, per miracle, per primera vegada a la seva història rendibles. 

MODEL NO DEMOCRÀTIC

Malgrat sàpiga greu, aquest és el segon model, que no admet un tercer. Un model intermedi entre el democràtic i el no democràtic resultaria contradictori en la seva essència.

Abans d'entrar a analitzar el rerefons del model no democràtic analitzem el tertium genus, que és l'intentat i no reeixit a l'Estat espanyol. El C.G.P.J. és un organisme cabdal de l'organització institucional de l'Estat i, alhora, un òrgan sens el qual el Poder Judicial espanyol freturaria de consistència interna. El Ministeri de Justícia i el Tribunal Suprem són, amb el C.G.P.J., els que completen tal consistència i funcions. L'art. 122.3 de la Constitució estableix un model, que fa així: "El Consejo General del Poder Judicial estará integrado por el Presidente del Tribunal Supremo, que lo presidirá, y por veinte miembros nombrados por el Rey por un período de cinco años. De éstos, doce entre Jueces y Magistrados de todas las categorías judiciales, en los términos que establezca la Ley Orgánica; cuatro a propuesta del Congreso de los Diputados y cuatro a propuesta del Senado, elegidos en ambos casos por mayoría de tres quintos de sus miembros, entre abogados y otros juristas, todos ellos de reconocida competencia y con más de quince años de ejercicio en su profesión". L'art. 112 de la LOPJ, cridada a desenvolupar el precepte constitucional, ho arrodoneix: els 12 que, segons la Constitució, no han de triar ni en Congrés ni el Senat, seran nomenats per aquestes Cambres indirectament, a través d'un model complex i que fóra llarg d'explicar. 

El resultat és que tots els vint membres del C.G.P.J. són, al capdavall, nomenats pel poder polític, democràtic, legislatiu, que doncs es confon amb el judicial, en aquest punt almenys. El resultat és que el C.G.P.J. és considerat, fins i tot per l'APM, associació de magistrats en principi amb tendència conservadora, un òrgan malauradament massa polititzat, com no podria ser d'una altra manera. El verí de la poma arriba a les arrels de l'arbre. Conclusió: el model mixte, o intermedi, no funciona, perquè acaba essent considerat o massa polititzat o, com podria ser el cas contrari del C.G.P.J., excessivament tecnificat, la qual cosa, com ara tot seguit veurem, també és un defecte. 

El model no democràtic és el que Weber van anomenar el de les oposicions xineses. Sembla que a l'antiga Xina hi havia un sistema d'oposicions duríssim, molt llarg, reservat per intel·ligències d'excepcions i poc plausibles generació rere generació. Aquest sistema va durar fins mitjans de segle passat. La Xina, cal dir-ho, en primer lloc, malgrat tenir aquest Alt Funcionariat, preparadíssim en tots els sentits, no va avançar gaire. Altrament, amb Mao, que va tenir orígens camperols i sols va arribar a ser bibliotecari, la Xina va poder per primera vegada a la seva Història avançar devers un determinat objectiu i satisfer-lo en cert sentit. 

A Espanya fóra, en relació al que parlàvem, que els Jutges i Magistrats escullissin, sense intervenció ni del Poder Executiu ni del Legislatiu, els seus caps, del T.S. i el C.G.P.J. Això faria, molt probablement, que passés això: gent molt preparada tria, entre ells, la gent més preparada. Sens dubte, els Jutges i Magistrats saben millor que els polítics quins són els elements que als quan no es pot badar a l'hora de triar, diguem-ne, el Cap del Poder Judicial: de les publicacions manualístiques, sens dubte, en saben molt més els professionals de l'àmbit, de les novelles jurisprudènices, també sens dubte, els mateixos en tenen una constància clara, perquè aquesta és la matèria prima de la seva feina de dia rere dia. La capacitat de feina, la capacitació en general, pot veure'ns segons aquests criteris, dels quals, un polític, en veu una llista de la qual no n'entén ni un borrall, mentre que un Jutge o Magistrat en copsa l'essència pregona de la feina efectiva de la persona que estan triant. 

La tria de Dívar, com a President del T.S. responia a fosques raons -mai no aclarides- que, en tant que fosques, només podien ser de natura política. No se li coneixia cap sentència important. Altrament, se'l sabia esbiaixat per raons no legals, com ara la seva confirmada peterninença a assemblees catòliques radicals. Aquest escenari féu que Zapatero el nomenés, amb el vist-i-plau de Rajoy, probablement a canvi que aquest segon, llavors a l'oposició, el compensés amb un altre afer -mai no aclarit tampoc-. Aquestes foscors han d'acabar. 

Però, que els més preparats i professionals acabin triant els millors entre els de l'ofici o professió, també té els seus inconvenients. Pot ser que l'Alt Funcionari, que exercirà càrrecs de gran pes de profunda i necessària repercussió a l'hora de satisfer, o no, l'interès general de la societat, sigui enemic del poble. Ho dic així perquè quedi clar: el més preparat de tots ben pot ser que sigui enemic del poble, però no dels companys d'ofici o professió. Això és un problema: pot certificar-se que un Estat on el Parlament és democràtic, però on la resta de càrrecs alts de direcció de l'Administració Pública no ho és, acaba sent un Estat no democràtic. Al capdamunt, els genis, i abaix, els imbècils: això no s'aguanta per enlloc, perquè ni és democràtic ni és assenyat.  

CONCLUSIÓ

La conclusió és trista, perquè ens condemna probablement a la mediocritat. Les societats que són, en el cor de cada ciutadà, democràtiques, ben poden organitzar el sue model d'Alt Funcionariat segons marcs no democràtics, sinó meritocràtics, perquè qui sigui el triat, dels més preparats, també se'l sabrà com un bon ciutadà, que vol el bé del país. Quan dic una societat més democràtica, parlo per exemple d'Alemanya, on Andreas Vosskuhle -president del T.C. alemanya- és considerat inqüestionable, primer de tot, per mèrits propis i, en segon lloc, perquè tant la dreta com l'esquerra, així com els verds, el consideren un geni total. A Espanya és clar -quan contemplem el nostre T.C.- que no tenim cap Vosskuhle, ni el tindrem mai, mentre la societat sencera no sigui més democràtica, això és, mentre no cregui en si mateixa.

En aquest sentit, en Jordi Pujol va definir la mentalitat del Franco respecte la societat que governava (al llibre del Gironella, Cien españoles y Franco) en termes planyívols: en Franco no creia en els espanyols, no hi creia gens, ans considerava que no se'ls podia deixar sols, que calia tutelar-los en tot, fins i tot en què deien i què pensaven, perquè altrament es farien mal solets. Quan la societat creu en si mateixa, en comptes, la llibertat pot esdevenir institucionalment màxima: desapareix la por dels governants respecte els actes i mots dels governats, i també els ciutadans es respecten recíprocament entre ells.

L'única conclusió optimista que vull treure'n d'aquesta dialèctica entre els dos models màxims de nomenament d'Alt Funcionariat als Estats contemporanis, fa així: la democràcia és una manera de fer les coses que té, en tot cas, condicionants previs (no és un absolut, com alguns han dit).

Aquests condicionats als quals se subordina el sistema democràtic són, entre altres coses, un estat del benestar mínim -que hi hagi persones, no bèsties, això és, que la població no tigui majoritàriament por del seu destí en tant a "què menjem demà"- i un ensenyament que arraconi l'analfabetisme i la ignorància.

Si la societat és prou madura com per gaudir d'una democràcia, aleshores proposo que aquesta democràcia que neix serveixi per progressar devers models cada vegada més democràtics que permetin el que és, crec, preferible: que els càrrecs electes, per elecció, tinguin la responsabilitat de nomenar els Alts Funcionaris de l'Estat, inclosa la màxima instància Judicial, perquè, en una societat madura i, dins de cor de cada persona, també democràtica, la tria estarà subjecta a la legitimitat de la seva pròpia posició. La democràcia ens ha de servir per democratitzar, no pas pel contrari, com passa avui dia.