Carillo-Fraga-Anasagasti

59 segundo, TVE, finals del 2008

Carrillo, sintetitzant el seu mot, diu: una cosa és el Franquisme i una altra, de ben diferent, és que el Franquisme va tenir tot el temps que va voler donar-se per rehabilitar-se, per fer-se publicitat, per demonitzar els seus enemics. Entre altres raons, és per això que en la "forma mentis" dels militars jubilats que encara avui defensen públicament certes ideologies antidemocràtiques i colpistes, no han pas canviat, ni canviaran, d'idees. 

Fraga-Iribarne -en la línia del "si hem d'aplicar la Llei de la Memòria Històrica, hem d'arribar fins a Caïm i Abel"- respon: les guerres carlines van ser massa dures, a més del cop d'Estat de Ferran VII, com per ara tornar-hi. És d'aquella opinió -com els jetzale- segons la qual l'anomenada Guerra Civil espanyola era només la cinquena guerra civil que vivia Espanya en un lapse de temps de cent anys. I es planyia, com si hagués lluitat a totes cinc, cansat, ja gran. 

Anasagasti, en substància, afegeix, com home novell respecte els dos anteriors, amb la distància doctrinal que permet aquesta circumstància: la IIª República fou volguda pel poble i, per tant, aquells pocs anys han de ser respectats. Pensa, però no ho diu, en el legendari lehendakari Aguirre Lekube. Indica, més a prop de Carillo, que no pas de Fraga, que potser fóra hora de poder investigar legalment la història. L'Estat, però, té arxius classificats com confidencials i, doncs, no se sap la veritat, per exemple, sobre Pedro Urraca, l'assassí de Companys. I diu que, conseqüència del "sermo" de Carrillo és que, avui dia, al Congrés dels Diputats, hi hagi quatre retrats -hem de pensar que ara n'hi ha molts més, però aleshores sols quatre- tres dels quals eren d'homes de Franco. Això, amb Goering, es demana retòricament, fóra possible a Alemanya? Conclou: "hay que poner las cosas en su sitio", això és, reconèixer que el franquisme era "terrorismo de Estado", entre altres coses. Ara bé, "no recrearse en el Pasado". 

Fraga: a Anasagasti, "en la Segunda República el sospechoso señor Alejandro Lerroux se llevó por delante de un plumazo el Estatut catalán, ¿o es que Ud. no se acuerda de eso?", afegeix, de sorpresa, després d'unes itervencions anteriors en les quals no tenia ganes de parlar. 

Anasagasti: "sí, bueno", diu, com admetent, no, en veritat, no me'n recordo pas. 

Fraga: "se ha dado una versión demasiado idílica de la Segunda República", sentencia, confirmant, de fet, la paraula de Carrillo: la publicitat ha arrelat, els productes de "40 años de paz" han interessat a un públic important -a un món dels anys 60 on, de fet, la desocupació era baixíssima, a Espanya també: gràcies a Franco? Potser era una qüestió de Laureà López-Rodó i el flux econòmic mundial, més que del falangisme bullit i rebullit-. El cas és que, per concloure, sobta, i molt, que dos anys després el TC "de un plumazo", com Lerroux, també anorreés l'Estatut de Catalunya, com a prova apodíptica que l'escenari estructural polític no és democràtic.