Devers una Llei mundial contra la blasfèmia

"La prohibició de la representació s'estén a tot el que és sagrat", afirma un membre del Consell Islàmic de Catalunya, en Jamal el-Attouaki, d'origen marroquí. I arrodoneix: "tot el que és sagrat és superior a la reproducció gràfica humana, atès que resulta únic, i, doncs, no es pot reproduir en cap cas". Aquesta és la idea principal: la iconoclàstia islàmica. 

I

Ara bé, aquesta prohibició -desconeguda àdhuc per alguns musulmans- no és a l'Alcorà: "ni tan sols hi ha un vers al Llibre que prohibeixi representar el profeta", tot i que sí que n'hi ha un en què es posa en boca de Mahoma el mot de "pedra", interpretat com a "ídol", per indicar que, així com entre els grecs sí que es representaven els déus, no així entre els islàmics. S'indica en aquest vers que "s'han d'evitar", no prohibir absolutament, aitals pedres o ídols. Per tant, podem considerar, com a primera premissa, que la prohibició de representació del Sagrat, sigui o no a l'Alcorà, és una creença prou difosa entre les gents que professen aquesta religió. 

Difosa, tanmateix, no significa unànime ni generalitzable, precisament perquè entre perses, mongols i otomans no s'aplica: aquests pobles no han considerat que hi hagi contradicció entre la religió islàmica, la pròpia, i les pintures del profeta, o representacions plàstiques en general. En relació amb aquesta dada cal ahora tenir present que els musulmans àrabs copsen sols el 20% del total de creients d'aquesta Fe. Podem considerar, doncs, com a aclariment de la primera premissa, que és la tradició -derivada de certa interpretació de l'Alcorà o d'altres fonts o autoritats- vinculada a certes comunitats o pobles, quan ha configura la idea de la iconoclàstia. 

Resulta, fins aquí, inqüestionable que hi ha, dins de la ideologia i creences (que són, per cert, realitats ben diferents, encara que els ateus les assimilin) dels individus i de les comunitats que aquests conformen al llarg de la història, que contenen aquesta prohibició de representar. Si les idees han de ser respectades, així com la llibertat religiosa i el seu exercici, sembla clar que s'ha de reconèixer un minumum de respecte per aquest "odi a les imatges". 

Com se sap, aquest fonament -llibertat ideològica i llibertat religiosa-, a més de merèixer el respecte, són drets humans fonamentals. Per tant, podem ser iconoclastes i no passa res. 

II

A. Sembla que fins aquí, la primera premissa -que no ha de ser demostrada, perquè es descriu com un imponderable pur-, justifica que, "ad intra", el creient musulmà no agafi el pinzell per fer un quadre del seu profeta Mahoma o d'Al·là, o d'altres Sagrats. Això és dins de l'empara dels Drets Humans. Cal entrar, però, ara, en la dimensió "ad extra". Això ja no queda clar que sigui dins, o que es pugui pensar com una qüestió, susceptible de la mateixa empara. 

Que perses, mongols i otomans representin el seu propi profeta no implica un problema, perquè la representació gràfica es realitza, dins d'aquestes comunitats, com una forma de fe més. Parlem, per concretar-ho, de la dimensió "ad extra" irrespectuosa. 

No tota representació és blasfema, sinó sols aquella, òbviament, que està feta per fer mala sang, amb una dosi mínima de mala sang, amb consciència que s'està fent mala sang. 

B. Tiguem en compte aquests mots d'Isam Sami, membre de la Gamà Islàmica: "el nostre profeta és una línia vermella indepassable. La seva importància ha de ser respectada. N'hi hauria prou amb aprovar una Llei mundial contra la blasfèmia, talment com hi ha una Llei mundial que prohibeix l'apologia de l'Holocaust". Un membre de CV menys radical és per exemple el Ministre d'Afers Exteriors d'Argèlia, Mourad Mdelci, que diu: "és necesarri un marc jurídic mundial per fer front a la blasfèmia". Són opinions que reflecteixen el problema: 'ad intra, no tenim aquest problema, sinó ad estra, això és, a la resta del món'. 

III

Els arguments adduïts respecte aquesta proposta plentejada, com vèiem, informalment i formal, són de natura diversa. En cert sentit, tots els drets humans, pel seu tarannà absolut, tendeixen a contradir-se, i han de ser ponderats, rebaixant-ne el grau d'absolutivitat. El dret fonamental més citat, però, és el de llibertat d'expressió, que pot manifestar-se tan filmant pel·lícules, escrivint llibres, com publicant imatges de caire satíric. En qualsevol cas, un altre dret fonamental que, quan s'exerceix per fer exactament allò que altres consideren blasfèmia, genera un problema o conflicte. 

Els exemples són prou coneguts: (a) un isrealià que, des de l'odi a Palestina, ha finançat, amb fons d'israelians, un film -Innocència de l'Islam- en què apareix Mahoma con un imbèlic profund i libidinós; una de les actrius ja ha demandat l'israelià en qüestió perquè va posar en la seva seqüència de diàleg uns mots que ella mai no va dir i, afegeix, que eren un mots plens d'odi, en efecte; no s'ha representat mai, llevat d'un cop a Los Angeles; un tràiler en mostra prou, però, per generar tot seguit una sèrie de revoltes al món islàmic de característiques esfereïdores: tres morts, un dels quals Ambaixador dels EUA; i (b) el setmanari Charlie Hebdo, francès, menat endavant pel Sr. Charbonnier, té aquests darrers dies com a portada una imatge de Mahoma en cadira de rodes, que la premsa ha relacionat, pel seu títol -Intocables 2-, com la segona part, irònicament parlant, del film del qual parlàvem. 

Sembla, doncs, que el debat, en aquest cas concret -fer-ho de forma general fóra infructuós i impossible plantejar-lo*- radica en els següents termes: d'una banda, una religió -que, atenent a l'immens descrèdit del catolicisme vaticà (que la gent estigui batejada, què pot implicar?), l'islam és la primera del món, sense cap mena de dubte, en el nombre de creients que la practiquen de debò- que, amb total independència que els integrants de la qual considerin, com a tradició o com quelcom més (com a part integrant de la religió), prohibida la representació del Profeta i Al·là, resulta claríssim, als ulls de tothom, que representar, satíricament, elements sagrats d'aquella religió, de forma irrespectuosa, va en contra de la Fe dels seus creients; i, d'altra banda, una sàtira -que, en el cas de "Innocència de l'Islam", no l'ha vist més que quatre arreplegats, i, en el cas de "Intocables 2", sembla que fa poca gràcia una publicació que ben podria ser que, l'endemà de la publicació, provoqui innumerables morts- que s'empara, diuen, en la llibertat d'expressió. 

IV

Crec que el conflicte o problema teòric entre una religió i el respecte degut mínim del qual vol gaudir, d'una banda, i una sàtira, mal feta, mal venuda i de conseqüència terrificants i mortíferes a mig món, de l'altra, és un conflicte fàcilment resoluble i un problema teòric absolutament fals. 

És un conflicte fàcilment resoluble, primer de tot, perquè una Llei mundial efectiva el podria resoldre. No parlem, com els periodistes han intentat dir per confondre (fa l'efecte, ben bé), d'iconoclàstia o anàlegs, sinó de respecte a la religió. De pur i simple, ras i curt, respecte. Al cristianisme no és pas prohibit representar a Crist i, nogensmenys, si hom el representa d'una manera grollera, això és evidentment blasfèmia, segons qualsevol catòlic, perquè, aquest diria, ofèn Déu. Un exemple de la setmana passada: el Festival de Cinema de Venècia ha premiat un curt en què una dona es masturba amb un Jesús posat a la Creu, la qual cosa, de manera almenys lògica, ha escandalitzat alguns dels seus coreligionaris. Jo penso que no ofèn pas Déu, però, en qualsevol cas, entenc que puguin amoïnar  accions d'aquest tipus, dutes a terme contra el Sagrat, precisament perquè és tal, sense un rerefons clar o finalitat susceptible d'escassa tutela pública. 

I és un problema teòric fals perquè, en una balança, si hagués de triar, una persona prou raonable, entre la llibertat religiosa i l'interès que pugui tenir o no la sàtira irrespectuosa, en aquest món (no ho oblidem: fora i dins d'Europa, molta gent creu seriosament en el transcendental), no hauria de dubtar. La religió és un patrimoni de la humanitat que, tant o més que la cultura, s'ha de respectar. L'humor de mala fe, per fer solament mal i més mal, en comptes, ben podríem pensar, altrament, que és resultat de la secularització, de l'individualime, de l'apatia, d'una societat greument malalta. En altres mots, es debat entre el que verament és un dret humà, com és professar en relativa pau i respecte la pròpia religió, i un interès crematístic o lúdic, com és fer gràcia a la gent a costa d'un dret humà que, per veure's pertorbat i humiliat, acaba generant reaccions violentes massa damnívoles. 

I encara donaria un argument més: el que de cap manera es pot permetre és que es girin les tornes i els que són els que sumen l'epítet de "problemàtica" a una "falsedat" s'erigeixen en els defensors per excel·lència dels drets humans, d'una excessivament hipotètica llibertat d'expressió, per alhora -com els resulta lògic, és clar- reduir a no res, no ja una manera de viure la religió, sinó el respecte que s'hauria d'argermanar -en uns mínims- amb tota religió. 

V

En conclusió, endavant, endavant amb el Tractat internacional contra la blasfèmia (encara ni tan sols endegat), si es fa des del seny, per al respecte de drets fonamentals, contra facinerosos autors de facècies.




* Un altre debat fóra el que es donà, ja fa temps, entre l'escriptor Rushdie i l'islam, amb cremadissa i trencadissa d'ambaixades inclosa, a més de revoltes i morts, ben bé, pels resultats, com ara darrerament. El cas és diferent perquè Rushdie no exercia cap hipotètica llibertat d'expressió, sinó el seu dret de creació literària, també fonamental, que es contraposada, segons els afectats, a la seva llibertat religiosa, en la novel·la Els versos satànics. La contraposició entre drets, però no és l'única diferència, sinó el que implica: 

• eren realment, en aquest cas, drets fonamentals els dos -el conflicte entre drets verament fonamentals resulta més complex, vull dir, que no pas el cas, com veurem, entre el degut respecte a la religió d'altri, d'una banda, i una sàtira ximple contra la religió, no emparada per cap dret rellevanitzable-; i 
• l'exercici seriós i conscient de la llibertat de creació literària ha de ser protegit, sobretot quan no és un atac dolós contra els drets fonamentals d'altri -en això també hi ha una diferència clau: és un vertader exercici d'un vertader dret fonamental, no com una sàtira, que és un exercici de mala fe d'un dret que, amb mala fe, s'assimila a un dret fonamental que no correspon.