S'escau considerar Ceuta i Melilla paradisos fiscals?

Són Ceuta i Melilla paradisos fiscals? Parlem-ne. El concepte de paradís fiscal és el d'un indret amb nul·la o baixíssima tributació. L'atribució d'aquest qualificatiu a un país depèn d'unes llistes internacionals que fan els Estats. Sense aquest requisit -la consideració per la comunitat internacional o, almenys, per un nombre prou significatiu de països podersosos- sembla que no hi ha paradís fiscal. Ara bé, la nostra pregunta sobre Ceuta i Melilla no remet a llistes, car és clar que no hi són, sinó en l'efectivitat de la tributació en aquells territoris africans. 

La tesi és que Ceuta i Melilla, atesa la legislació espanyola, sí són un paradís fiscal. Ara bé, cal dir d'entrada que són un paradís fiscal fracassat. La finalitat dels paradisos fiscals és que, puix que no tenen recursos naturals o, com també pot ser, no volen ficar-se a treballar, grans masses de capital s'hi desin a les caixes de cabals que fan, de retruc, que la riquesa de la contrada sigui, malgrat estrangera, força astronòmica. A les colònies africanes no hi ha, però, riquesa, tot i que, si n'hi hagués, pagaria pot per, d'una banda, existir i, de l'altra, per moure's. Per tant, Ceuta i Melilla, com tot seguit demostrarem, són paradisos fiscals fracassats.

• El primer indici que tenim és la Llei del 22 de desembre del 1955, preconstitucional. Aquesta Llei, però, és avui, sembla, desapareguda i, baldament, aplicable. Aquesta Llei preveu, segons n'afirmen altres Lleis tributàries actuals que la citen, tota mena de bonificacions per als dos territoris espanyols al Marroc. 
• Una de les normes que la cita és, per exemple, el Reial Decret Legislatiu 1/1993 d'ITPiAJD, art. 45.B.14. Això vol dir que a Ceuta i Melilla (segons interpreta el professor valencià Martín Queralt, que potser sí ha trobat la Llei del 1955), no paguen el 50% de l'impost d'operacions societàries. Val a dir, paguen, en compte de l'1% (ex art. 26 del RDL 1/1993), sols el 0,5%, com no passa enlloc a Europa. 
• Ítem, l'Impost sobre la Renda de la Persones Físiques, en la Llei 35/2006, que el regula, estableix a la disposició addicional XXXII que a Ceuta i Melilla se'ls aplica el règim de la disposició transitòria XV. Això, en altres paraules, vol dir que tots els espanyols que no són d'aquestes dues viles africanes pagaran un gravamen que pot enfilar-se molt més enllà del 21,5%, que és el que paguen els espanyols que viuen a l'estranger (art. 65), ben bé com si, de fet, els espanyols de Ceuta i Melilla visquessin a l'estranger. 
• Ítem, reintroduït l'Impost sobre el Patrimoni, la Llei 13/2011 preveu que ara el seu art. 33 (LIP) bonificarà en un 75% als rics de Ceuta i Melilla. Val a dir, en un afer que aquí a Catalunya hom ha de pagar 200 euros d'impost sobre la titularitat d'un patrimoni colossal, a Ceuta i a Melilla pagarien 50. Una rebaixa considerable. 
• Ítem, és dur, alt i greu el debat sobre l'Impost de Societats a Espanya: en relació a països com ara Anglaterra, és un import amb una quota massa elevada, que s'envila, segons el cas, fins el 30% de les rendes de les empreses que són o operen a l'Estat. També són, sembla ser, dins de l'Estat Ceuta i Melilla, però una vegada més no per pagar impostos: l'art. 33.1 del Text Refós de l'Impost sobre Societats 4/2004 bonifica el 50% de la quota íntegra en cas que l'empresa sigui "efectivament" a les ciutats amb Estatut d'autonomia propi. Per tant, paguen exactament la meitat que arreu de l'Estat, amb l'excepció, no significativa, d'Euskadi, que, en compte d'aplicar-se als contribuents del concert un 30%, aplica un 28%. En altres mots, es paga el mateix, en aquesta matèria (corporation tax), que a Luxemburg, paradís fiscal, òbviament. 

Podríem posar-ne més d'exemples, però amb les presents dades ja queda prou palesat que Ceuta i Melilla són paradisos fiscals, tot i que fracassats. L'Estat central justifica la mesura adduint que cal engegar l'activitat econòmica a Ceuta i Melilla, indrets on no n'hi ha hagut ni, probablement, n'hi hagi mai. Les raons adduides, però, semblen totalment falses. Més aviat, sembla que han de donar alguna cosa a canvi als colons espanyols a l'Àfrica, que viuen a les ribes mediterrànies marroquines, a fi i efecte que romanquin allà i així mantinguin la legitimitat dubtosa d'aquests dos enclavaments europeus a l'altre continent i en ple segle XXI.