Economia des de l'ull tributari

El legislador dolent, el polític que, trobant-se al Parlament i aprofitant el sojorn, fa canvis continus a les Lleis i Reglaments vigents i, mica en mica, n'augmenta la complexitat fins que ningú no se'n pot ja assabentar del contingut, aquest legislador funest, flagell de la civilització moderna, és el que assegura als advocats una minuta. Una minuta segura.

Els seus clients s'atansen a l'advocat, davant un problema que no entenen que entra en contradicció amb una legislació que tampoc no entenen. Hi van com amb un mal de panxa, mal de cap o problemes de consciència. Quasi com fer una confessió a un frare. Saben que hi ha un problema, però res més. El legislador dolent és el motor de la relació entre els penediments del contribuent i els advocats estudiosos. 

I

Els diners negres són anomenats així per qui no en té. O per qui gairebé no en té. Negres. Altrament, s'anomenen "B", professionalment, diguem-ne. Cal afirmar respecte aquest punt, ras i curt, que sense els diners "B" l'economia dels Estats no rutllaria. Són precisament en la línia vermella de l'economia d'opció, per no dir un pas més enllà depassant-la. Alguna vegada no us heu demanat: perquè, amb 5 milions d'aturats, no hi ha una revolució? De fet, alguns expliquen la Guerra Civil des del punt de vista d'1 milió de desocupats, segons relata Primo de Rivera, amb neguit, als seus discursos violents. Doncs hi ha a Espanya 5 milions d'aturats no revolucionaris perquè hi ha també, entre els desocupats i les revolucions, els diners "B", que permeten portar el pa de cada dia a casa i salvar a molta gent. 

En aquesta línia, l'Estat és una empresa que no ha de desincentivar els seus propis interessos. Dos exemples molt clars en què l'Estat va contra l'Estat i sembla tenir un conflicte intern: (a) els ajuts a l'atur col·laboren activament a perllongar el mateix atur i (b) els impostos obstaculitzen el consum. L'atur i la contracció del consum és un mal, però la manca d'atur i la manca d'impostos és, sembla, un mal major. Cal doncs, almenys, un element psicològic a l'hora de legislar en tema fiscal: que el contribuent vegi que es fa alguna cosa amb els seus impostos. La gent no acostuma a saber què paga, en total, en impostos. La gent tampoc no llegeix els pressupostos de l'Estat i de la Generalitat. No cal, de fet. Ara bé, cal que noti, intueixi, li faci l'efecte, que alguna se'n fa, arran del seu sacrifici indefinit que li marca el nom de contribuent. En altres paraules, l'obligat tributari vol veure que es fa amb els impostos més o menys el que ell faria amb els seus impostos. Per això els suecs paguen, perquè veuen que Suècia s'assembla amb que volen del seu país. Els suecs comprarien Suècia, talment és, mentre no és pas segur que els espanyols compressis Espanya. Tot altre: és segur que no la comprarien. El problema ara és que el contribuent medi aquí s'estima més fer donacions a fundacions o altres entitats sense ànim de lucre que no pas pagar impostos. Val a dir, reduccions de bases imposables a quotes tributàries, a través de susdites donacions, abans de no pas pagar un tot en impostos que aniria a parar a l'Estat. 

II

Quan comença la crisi? S'endega quan el legislador grava els productes de demanda inflexible, com ara labors del tabac, alcohol, benzina, etc. I quan és greu, la crisi? Quan el legislador toca l'IVA. Llavors tot està perdut i no queda més remei. El contribuent, llavors, que és per definició defraudador (entre no pagar i pagar, no pagar), intenta no pagar. I com no pot deixar de pagar, consumeix menys. I aquí apareix el colossal problem d'aquest Estat. El primer número u d'Espanya no és pas l'atur, ans el cercle que obre i no tanca l'atur. El problema que hi hagi 5 milions d'aturats és que hi ha, tot comptant, un volum gegantí de força de treball inoperant i que, doncs, no cobra. D'una banda, que no es treballi vol dir que es produeix menys, sia serveis o béns, tant se val. Hi ha menys intervenció d'activitats econòmiques en el mercat. Es podria parlar perfectament d'un 20% de l'activitat econòmica estúpidament estancada com una bassa d'oli. D'altra banda, que no es cobri vol dir que la gent té menys diners i que consumeix molt i molt menys del que faria si tingués diners. Això vol dir que hi ha també prop d'un 20% menys de consumidors. Sembla que els aturats no són enlloc, però el mal de la desocupació és que hi ha menys activitat econòmica i menys consum.

Tràgicament, una cosa coincideix amb l'altra: si hi ha menys consum, perquè produir més? El cercle, com dèiem, no es tanca. Té molt de sentit: no es produeix més perquè no es consumeix amb més puixança. Amb un exemple gràfic: no es fan més pisos perquè ja n'hi ha un munt sense vendre. Això no treu que, enmig d'aquesta paradoxa de l'estalvi (Keynes), hi ha les persones que voldien consumir, posem pel cas, comprar-se un pis, i no poden.

I, al bell mig d'aquesta tràgica paradoxa, hi ha el legislador de tributs i els talibans de l'Agència Tributària. Primer de tot, l'Estat ha de pagar prestacions per desocupació (no són quatre rals). En segon lloc, l'AEAT perd, perd moltíssim. Ja no recapta els impostos per rendes del treball personal, per rendiments d'activitats econòmiques i per l'impost sobre el valor afegit del consum. Entre tots els altres, que queden colgats a un port de muntanya. L'Estat, aleshores, no té un ral i passa ben bé a formar part de les llargues llistes dels desocupats: s'ha encongit, aprimat i pot morir d'anèmia.