L'estabilitat pressupostària no és novella, ans des de fa més d'un decenni la Generalitat de Catalunya lluita contra les lleis estatals que l'encarnen. Com succeeix en tantes altres qüestions, un manament comunitari a l'Estat esdevé una excusa perfecta per recentralitzar o, el que al capdavall és el mateix, per delegar responsabilitats a les CCAA i augmentar enaixí el crèdit i la confiança en les administracions madrilenyes.
La consagració del principi d'estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre passat dinamina una de les maneres històriques de sortida de la crisi. El keynesianisme, això és, més inversió (més endeutament) per reactivar una economia que, en una fracció arreu significativa, pertany l'àmbit de decisions polítiques. En altres mots, queda prohibit el "més Estat". Ara tot es delega a un sector privat que potser no està per feina. En tot cas, no analitzarem l'oportunitat aquí de la reforma (ja es féu avall), sinó que mirarem d'entendre què li passa al PSOE, car sembla que dels seus canvis ideològics als darrers anys no se'n trau ni un borrall en clar.
El PSOE, l'any 2002, va promoure des del seu grup del Congrés dels Diputats un recurs d'inconstitucionalitat contra les Lleis d'Aznar 5/2001, orgànica d'estabilitat pressupostària i 18/2001, general d'estabilitat. Aquestes Lleis avui dia ja no importen gaire, perquè haurien de ser parcialment reformulades arran de la reforma constitucional de la qual parlàvem. El cas és que el PSOE, des de l'oposició, era en contra i, vet aquí, quan era el Govern pensà altrament, tot votant a favor. Què ha canviat des aleshores? El principi, al cap i a la fi, és un principi liberal de guerra contra la crisi. Es tradueix en un palès "menys Estat", perquè un Estat que té com a prioritat pagar deute i interessos a fi de reduir el seu dèficit és un Estat que oblida l'equilibri contret amb moltes altres exigències democràtiques i socials.
Sigui com sigui, PSOE, vet aquí la resposta al seu recurs d'inconstitucional contra la seva pròpia reforma de la Carta Magna: STC 189/2011. Se la pot emmarcar al seu despatx, senyor Pérez Rubalcaba! O fer-la servir com combustible inorgànic per encentre un foc enmig de la fusió freda amb el Partit Popular!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada