La seva efectivitat només quedaria ben bastida en cas que s'implantés a nivell mundial. Sembla, però, que no s'imposarà mai arreu, per culpa dels polítics ultraliberals, del lobby dels banquers i del principi d'incoherència, que és regla general, pel que fa a la relació dels Estats en el pla internacional. Per tant, comencem per aquí: no s'implantarà, perquè, fins i tot si s'institucionalitza en la França de Sarkozy, no seria pas efectiu. No importa l'existència, en qüestió de taxes i impostos, ans l'efectiva recaptació.
La defensa de la competència ben podria pensar-se que és un condicionat de regularització externa als mercat. La normativa dels Estats membre d'Europa i de la Comissió europea és estricta i poderosa. Les multes són quantiosíssimes. Un capitalista neci podria afirmar que l'Estat fica les seves brutes mans a l'economia. Però hi ha una estranya unanimitat, que ha costat quasi cent anys institucionalitzar seriosament a nivell mundial -la Xina i l'Índia, amb menor seriositat- i que tothom accepta de grat. Comenta Broseta que "aquesta és una exigència ineludible de tots els països capitalistes". Fins i tot Déu actua, si ho fa, d'acord amb algunes regles. Regles no limitadores, ans funcionals, a fi i efecte de fer operar el sistema en una manera més adequada, precisa, perfecta. Per tant, si àdhuc Déu té alguna regla, malgrat ser teòricament il·limitat, també el capital n'ha de tenir algun, de límit.
La defensa de la competència consisteix, clar i breu, en què un empresari no pot foragitar els altres empresaris. No es vincula per força amb el monopoli, sinó amb una competència entre empresaris pacífica que permeti competir en condició d'igualtat. El cas típic és que dos empresaris es posin d'acord sobre els preus per enfonsar el seu contrincant. Quan l'han enfonsat, mitjançant una rebaixa generalitza de preus, els apugen. El perjudicat, el consumidor. El cas és que aquesta normativa palesa que "no tot està permés". El beneficiat de la defensa d'una competència sense interferències artificials no és, però, sols el consumidor. Ans sobretot l'empresari, que vol entrar en el mercat o expandir-se. El capitalisme, talment, s'atomitza menys.
La necessitat de la Taxa Tobin necessitaria un plantejament idèntic, altrament els portaveus del capitalisme - empresaris, banquers i Estats, tres factors que entren en cercle viciós- no l'acceptaran mai. Cal fer que la Taxa Tobin, com va dir Sarkozy, sigui acceptable, assumible. Ara bé, no perquè, com va dir Sarkozy, els culpables de la crisi siguin els mercats i, per això, cal gravar-los les transaccions financeres. Això, del cert, és així. Innegablement. Els culpables, com qui aprén dels errors, han de ser castigats. Altrament, cal presentar-ho com beneficiós. Posem pel cas, que el 100% del recaptat amb la Taxa Tobin sigui a favor de major estabilitat financera i pressupostària, per una major seguretat dels diners i capitals, per a un món més adequat per a tota mena d'inversions. Trist, però sortiria a compte.
La Taxa Tobin no és només un afer de tributs. És una actitud, una forma de comportar-se educadament al si dels mercats. Del cert, és un tribut que permetria recaptar, segons com es plantegi, més que l'IVA, puix que les quanties de les transaccions financeres internacionals són astronòmiques. Amb una quota tributària petita ja se'n trauria més que posant un IVA al 18%. Ara bé, com dèiem, és molt més que un tribut. Cal partir de la base que les transaccions que fan els mercats estan exemptes de quasevol càrrega. No paguen IVA per comprar accions, ans sols per vendre-les, en cas que hi hagi rendiments, es paga IRPF. A un tipus, per cert, més aviat baix: força més baix que el dels rendiments del treball. El cas és que avui els especuladors no paguen impostos als seus propis països, que no són, en principi, paradisos fiscals. Pagar impostos és un factor afegir que obliga a ser més prudents. No es pot jugar amb uns diners que invertim, però encara es pot jugar menys amb els diners invertits gravats amb impostos. L'activitat especulativa quedaria indirectament reduïda, per proporció i densitat. Això seria un bé de tot, sobretot dels capitalistes no especuladors i, al capdavall, per tots els ciutadans del món civilitzat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada