La llei és menys important que la legitimitat: 10A!

El debat sobre la validesa de les consultes és, ras i curt, net i cru, ontològic. Els dubtes sobre la vinculació radica en la pregunta sobre l'ésser. Tothom sembla que està d'acord en què no és vinculant. Ara bé, em permetreu fer una passa en rere: per què la vinculació és vinculant? La resposta ràpida i immediata és que la llei ho estableix. Començo per dir que la gent no sap què és la llei.

La llei no és al món per dir-nos, net i cru, "no". Si la llei diu "no" i nosaltres no volem escoltar-la, saltem per sobre i anem més enllà. La llei no és pas un mur indepassable: altrament, és una mera convenció endarrere de la qual hi ha una autoritat, una policia i un exèrcit que la defensa. Quan anem més enllà, podem caure en la il·legalitat. Si algú ens ho fa pagar, podem acceptar el càstig o no. Si no acceptem el càstig, podem fer que el càstig sia més gros, més amenaçant. Això pot no ser suficient, precisament perquè la llei pot anar per un camí i nosaltres per un altre.

La llei és un instrument que ha estat al servei de qualsevol finalitat. Insisteixo: la llei és una convenció i, per cert, una convenció té el rang d'opinió. Moltes opinions d'Aznar van esdevenir llei durant, sobretot, la seva segona legislatura. El 2003 Ibarretxe volia convocar un referèndum a Euskadi. Com diria la Batasuna d'aleshores: per deixar de cagar-la i després vendre sabó. El cas és que la resposta d'Aznar va ser ràpida: canviem el Codi penal i posem Ibarretxe a la presó. Concretament, 5 anys, per declarar un referèndum no autoritzat per l'Estat central. Per preguntar al poble que en pensa sobre un afer - un afer, per descomptat, que no està pas en contradicció amb els drets humans - 5 anys a la presó. Amb raó, Llamazares va dir que "el Consejo de Ministros del PP ha perdido la razón, y en vez de decidir políticamente las cuestiones que afectan al país lo que hace es buscar que la solución a los problemas sea todos a la cárcel". El Codi penal va ser refet i, en el cas que Ibarretxe hagués convocat el seu referèndum, hauria sojornat un lustre a la garjola. 

La llei sembla immediatament relacionada amb el poder. Qui té el poder? Una vila que es diu Madrid. Aquí i allà podem dissertar, dissortats, sobre la vida i la immortalitat, però no depèn de nosaltres. El poder és a cop d'un pont aeri i, darrerament, amb línies d'alta velocitat. Gents diverses, polítics, empresaris , lobbistes i ocasionals, s'adrecen a Madrid, hi trauen el cap, perquè allà és on es fan les lleis. Lleis, populars com ara la invasió d'Iraq. Els nord-americans van voler passar per França i Alemanya que, malgrat ser de l'OTAN, van dir "no", que allò era, sens dubte, una guerra d'agressió, que violava drets humans. Espanya va dir que sí, que les seves lleis deien que la guerra era justa. Del 2003 fins el mes de febrer d'enguany, de 100.293 a 109.573 civils - val a dir, innocents, desarmats - van morir a les mans dels nord-americans. Igualment, Afganistan, recolzat pel pacifisme de Zapatero, va en la mateixa línia. Això diu la llei i el poder. 

Si no acceptem el poder, no acceptem la llei. És curiós veure com la gent no respecta els polítics, però si el seu poder. És com no ens agradés un restaurant, però en mangessim dia rere dia els seus plats. A molts no els agrada ni el PP ni el PSOE i, això no obstant, respecten profundament, sense posar mai en entredit, l'acció del Congrés dels Diputats. Ben bé com odiar els bancs, perquè ens han ficat a un forat de misèria i misèries, i mantenir domiciliada la nòmina exactament a la mateixa entitat. En altres paraules: molts ni entenen ni creuen en la convenció vigent, però, puix que és la convenció, diem ben clar - horresco referens - "això no és legal i doncs no es pot fer".

De moment, la llei no diu que no es puguin fer consultes. Se'n poden fer, perquè la llei no en diu res. Les consultes són en aquell espai imaginari i impossible que s'anomena extralegalitat. El problema, per a alguns, és el següent: ja que la llei no en diu res, vol dir que no les legalitza. Puntualitzo: legalitza, no legitima. Més enllà del que digui la RAE, segons la qual legal i legítim és el mateix ("legítimo" es "conforme a las leyes"), no són pas el mateix. La legalitat és, generalment, poc legítima. La legitimitat és, de fet, a una altra banda, sovint, no se sap on para amagada. La legitimitat del poble català, en tot cas, és lluny de la legalitat de Madrid. La raó: les lleis madrilenyes les fa o bé el PSOE o bé el PP i, adonem-nos-en, aquests dos partits, a terra catalana, no han rebut mai, junts, ni el 50% dels vots. De fet, en molts moments, no han rebut ni el 30% dels vots i, tanmateix, es feien lleis i ens deien: és legal, feu-ho!

Fundar una nova legalitat, un ordenament jurídic català, més legítim, implica deixar de pensar, tot d'una, en la legalitat que abandonem. Ja no té gaire sentit parlar del que diuen les lleis. Els moments magmàtics exigeixen la veu del poble: una veu que la legalitat vigent diu que no existeix. Us ho asseguro: existeix!