Les ficcions del poder maten la realitat objectiva

El poder guanya la voluntat d'altri, però en certes ocasions també la realitat. La definició de la realitat, la determinació dels fets, sempre ha estat un problema no resolt. El poder el resol, al seu favor, és clar. Els mitjans de comunicació són l'eina del poder, potser tàcitament, per refer una versió, una interpretació, del que passa. 

Diu Rilke que, quan "ja totes les coses ens estan mirant, has de canviar de vida". Canviar de vida pot ser l'única sortida. Ara bé, si la realitat no ens va bé, també convé canviar-la? Sembla que, en la guerra entre la realitat efectivament fefaent i l'esbiaixament comunicatiu dels poderosos, guanya del cert la guerra l'empenta de transformar el món sense tocar-ne ni una sola peça.

Suposo que és més barat dir i convèncer que s'ha canviat el món que no pas canviar-lo de debò. Això fan els Estats Units d'Amèrica, així com temps ençà va fer l'Alemanya i l'Espanya feixista. Ja ho explica W. Benjamin: la informació guanya la batalla contra la realitat, que és una altra. Diu Kelly Nyks que "hi ha milions de nordamericans que encara creuen que a l'Iraq es van trobar armes de destrucció massiva. I no ho creuen perquè li ho ha dit la Fox, ans perquè ho han vist a la Fox: ho han vist als seus vídeos". Actualment, afegeix, ja no podem als EEUU refiar-nos de ningú: "abans cadascú tenia la seva opinió, però hi havia grans mitjans honestos, com el The New York Times o el Washington Post [...] avui ja han perdut la seva capacitat de crear aquesta versió hegemònica de la realitat. Venen una realitat més que competeix amb la Fox i els creadors del Tea Party" (La Vanguardia, 20/04/2011). 

La conseqüència és que deixa d'existir el centre polític. El centre, en principi, no ha d'inventar res. Perquè no ha d'inventar res, és guanyat pels que inventen la realitat. El centre, que defensa el que és, que representa la realitat sana, perd la pica-baralla contra la fantasia dels dos partits imperials nord-americans. Novament, la realitat perd davant la mentida. La realitat no és res estrictament humà, mentre que la mentida és una creació estrictament humana, plenament d'un grup al qual ens podem sentir identificats. 

A Espanya, el mateix. El PP, quan sembla ser, diuen, governarà, encara defensa que l'11-M madrileny fou capitanejat per ETA. Això, però, no és el més greu. El més greu és que els Tribunals que decideixen la legalitat d'un dels partits més importants a Hego Euskal Herria a partir de retalls de premsa. Recomano al lector parar atenció a qualsevol sentència d'il·legalització i veurà els arguments, basats en articles de La Razón i El Mundo. Els mitjans de comunicació, així mateix, fan la feina més clau: convèncer la societat que, del cert, que l'ezker abertzalea i la banda terrorista són el mateix, sense destriar-ne res de res.

Quan a Espanya i al món caigui el gran vel, veurem que rere no hi ha res més que quatre mentiders que ens estan prenent el pèl.