Codis indesxifrables

Un codi és una eina sistematitzadora. Aplega un conjunt d'objectes segons un ordre, a favor de la claredat. Per tant, els codis -el procés codificador- rau en assolir el màxim de llum. 

Tanmateix, cal conèixer d'antuvi la lògica de la claredat. El que és un principi evident per a alguns, per altri resulta ser un misteri. Les regles de la lògica no són sempre les mateixes. Per això, al Codi penal espanyol se'ns diu que "qui mati a un altre serà castigat, etc.", mentre als codis penals de diversos països africans sol dir-s'hi "està prohibit matar". Per a nosaltres és una opinió indestructible que hom no pot matar i, per això, s'estableix directament la pena: això no és tant transparent arreu del món. La moral no parla mai de la mateixa manera i, de vegades, en certs indrets, de certes coses, no afirma ni nega res. 

Els codis poden servir, doncs, per aclarir a alguns una informació, mentre per a altres tot el contrari. Topem aquí amb els greuges de la traducció: la literalitat no funciona mai, ans cal un esforç tenaç d'adaptació i que el significat s'aixoplugui sota el modus intelligendi d'un concret grup de gents. Els codis, tot comptant, poden amagar. Amagat vol dir que algú sap on és amagat. 

Què passa quan mor l'única persona que sap on és amagat? Segueix amagat o, més aviat, passa a un altre estadi i podríem dir que ja no existeix? La claredat ens és negada quan el codi es queda sense el seu intèrpret. El codi -la seva lògica- es tanca i la clau desapareix. 

Aquest és el cas del codi McCormick. El senyor McCormick, expresidiari i semianalfabet, era un home qualsevol que va ser trobat mort. La diferència amb una altra mort qualsevol era que en McCormick duia a la butxaca dos paperets, amb una multiplicitat de signes desesperant i del tot inintel·ligible. Què hi deia? Des de fa 12 anys ho intenten esbrinar les més altes instàncies nord-americanes. El cap de la Unitat d'anàlisi criptogràfic i antifrau, Dan Olson, considera que "els procediments habituals de desxiframent han xocat contra un mur", això és, l'indesxifrable pur. El passat mes de març es va demanar ajut internacional per sortir de l'atzucac: el món treballarà. Heus-lo aquí:

En aquesta línia, un llibre del segle XV, titulat Voynich, és el gran repte de la criptografia. Ningú no sap ni un sol mot que hi ha escrit. Homes intel·ligentíssims durant segles han provat de resoldre'l: sense èxit. El fet que estigui il·lustrat facilita una tasca que, malgrat tot, sembla ja impossible. Alguns van dir que ho havien esbrinat, que sabien interpretar-lo. Alguna cosa relacionada amb neurociència. Era, emperò, sols una interpretació, inconsistent i sobretot parcial. Un tal Newbold, professor de Pennsylvania, va dir que l'havia desxifrat. L'expectació fou màxima. Immediatament, diverses sectes l'amenaçaren de mort, la qual cosa va dur-lo a no dir-ne res. Avui dia no hi ha avenços.

Els misteris, de vegades, com totes les altres coses que persisteixen en el seu ésser, han de romandre misteriosos i absolutament tancats. Tot plegat és un exemple de fins a quin punt podem arribar a no entendre'ns, nosaltres, les persones, si volem. La voluntat d'amagar pot ser més punyent que la de revelar.