"La ironia ja no serveix, la gran rialla s'ha acabat"
Kristian Smeds (Finlàndia, 1970), director finès
Un element de la natura. Smeds ha rebut el premi Europa de noves realitats escèniques per un teatre que ell sol definir com una sauna pública: a Finlàndia, diu, la sauna és la teràpia més usual. Ell se sent com una matrona que, als anys 50, netejava als clients en mig de la calor asfixiant. El teatre és el creador d'una comunitat a un món on els lligams socials han estat escampats en l'aire.
Quin tipus de nova realitat escènica sou vos?
Crec que no tinc res nou a dir, simplement repeteixo coses velles. Vells temes. La bellesa, la creença en Déu, l'amor, la mort. Coses senzilles, les pedres angulars de la nostra existència.
Creença en Déu?
No ho explicaré, cadascú ja es farà la seva idea interior. Em fa l'efecte, però, que, en general, hem de creure-hi. El teatre postmodern està absolutament acabat, eixut, la seva ironia no serveix, ja no ens pot oferir res, la gran rialla s'ha acabat. A veure! Qui riu ara de Fukushima?
I on cal anar?
Arreu, però amb noves propostes, noves utopies, alguna cosa fresca.
[...]
Quin és el paper del teatre?
No en té pas. Està passat de moda. És massa lent, poc sexy. Per això m'agrada. Necessita molt de temps per fer-se, gent, treball en grup, amor i capacitat de disculpa. Els valors oposats als que imperen avui dia. Però és el meu lloc, on puc trobar-me a mi mateix.
I on la gent pot trobar-se?
Cerco aquell sentiment d'estar junts, de fer de testimonis plegats. Tal és un dels poders del teatre, aquella mena de connexió, aquella força de donar un significat. Fins i tot la possibilitat d'imaginar un futur tots plegats, de buscar veracitat, possibilitats de creure, créixer, coses de les quals la gent està molt assedegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada