Què fer?

L'obra de Lenin Què fer?, publicada el febrer del 1902, no deixa pas indiferent a ningú. Mirem-nos-la almenys de reüll: cal que mai no l'oblidem.

És un escrit urgent, pel que l'autor comença disculpant-se per l'endarreriment. N'explica la raó: Lenin volia unificar totes les organitzacions socialdemòcrates a l'estranger. Sens dubte, una bona raó per endarrerir-se poc més d'un any. 

Comença, com era inevitable, amb una consigna ingènua de tarannà luterà i, doncs, burgés: "la llibertat de crítica". Aquesta és, segons alguns, la pedra de toc de la batalla. Al rerefons, hi és la possibilitat de desfermar el monopoli tzarista del pensament i la paraula. Ara bé, Lenin diu que "no" a la llibertat de crítica, perquè és oportunisme, socialreformisme - en altres mots, és una "bandera especial". El camí és tal: "de la revolució social a les reformes socials". Primer revolució, després reformes. La llibertat de crítica posa les reformes en primer lloc i prescindeix de l'afany revolucionari. Certament, el pitjor enemic de la revolució són les reformes. 

La llibertat, diu Lenin, és una gran paraula. Tanmateix, la llibertat d'empresa és causa de l'espoli més greu. En aquesta línia, la llibertat de crítica, que permet instaurar la guerra a un nivell dialèctic, de conversa de cafè. Alguns gosen dir que la unitat socialista sols és assolible per via de la crítica: no, no és així. Convé, dementre, prescindir d'aquesta llibertat per atènyer una unitat suficient. La crítica, en suma, és una bóta buida, que fa molt de soroll quan roda pel terra, a diferència de la plena, que llisca amb naturalitat. En fets: a Alemanya el partit socialista era aleshores sòlid i únic, perquè les tesis de la llibertat de crítica havien estat expulsades, mentre a França, on aquestes tesis s'havien instal·lat còmodament, estaven fraccionadíssims.

El marxisme va entrar a Rússia com un èxit editorial. Eren l'any 1890. Es publicaven constantment llibres marxistes, en edicions entenedores per als interessats. Es va posar de moda: eren lloats els seguidors de Marx. Massa aviat, llavors, es va crear un grup intel·lectual, que va aliar-se temporalment a demòcrates burgesos, per propugnar estàticament la doctrina del seu mestre. En altres paraules, el marxisme rus es va institucionalitzar establement. Palesem-ho immediatament: no pot existir una aliança entre obres i burgesos a l'hora de fer la revolució. Ras i curt, és contradictori. 

El trencament va donar-se: arran d'aquí, la perniciosa llibertat de crítica. Aquest gir es va traduir tot d'una en dos fronts: d'una banda, els obrers, parats per a la lluita sindicat o economiscista i, de l'altra, els intel·lectuals, per la política, la legal. La crítica legal corrompia el poble: no anaven pas bé ni enlloc. I el crítics, en fi, volen seguir sent considerats marxistes mentre mantenen el rebus sic stantibus.

Lenin és contundent: "la famosa llibertat de crítica no vol dir substituir una teoria per una altra, ans de prescindir-ne totalment de qualsevol coherent i rumiada; significa eclecticisme i fretura de principis". Això va de ple en contra de l'axioma de Marx: "cada passa del moviment pràctic és més important que una dotzena de programes". Dit d'una altra manera: amb crítica no hi pot haver una teoria i, alhora, sense una teoria revolucionària no s'esdevindrà mai la revolució. Ben bé, és com si es volgués fer la revolució tot sol abans de començar-la junts. Per això, diu Engels que hi ha tres formes de la gran lluita: contra l'economia, contra la política i, a més a més, la lluita teòrica, contra els crítics. 

Un altre vessant del problema. El poble pot organitzar-se en sindicats, tot exigint que es facin certes reformes legals al seu favor (una millor compravenda de la seva força de treball per un sou un xic més digne), mitjançant la pressió. Les classes dominants, altrament, funden el socialisme, des de fora, que pot deixar enrere les reformes, per donar el tant necessari gir, és a dir, l'assoliment de la llibertat política. Lenin aquí ens avisa: "l'experiència revolucionària i l'habilior d'organitzar-se poden ser adquirides". Afegeix després: "sols cal consciència i voluntat". Com es troba "consciència" a les mines russes, a les seves terres, al seu poble? Cal, irremeiablement, cal que la consciència provingui de l'enfortiment de la ideologia burgesa dins de la classe obrera, perquè el socialisme (que ve de fora) i la lluita de classes sorgeixen paral·lelament. Contràriament, allunyar-se de la ideologia socialista equival a aïllar la burgesia i enfortir-la al marge de la realitat obrera.  Tot comptant, els moviments espontanis obrers no van enlloc: han de subordinar-se al socialisme que pertany a una minoria. 

Una fita indispensable de la lluita contra l'economia és la tàctica de les denúncies. Les denúncies han entusiasmat al proletariat. La denúncia és el nexe entre l'horror i la publicitat d'aquest horror i, de retruc, la presa de consciència que, com deia Lenin a Els perseguidors dels zemstvos, "permet al pagès rus sortir de la seva major pobresa, que consisteix a no assabentar-se que és pobre". Així, "les denúncies són el punt de partida". Ara bé, cal evitar que les denúncies siguin sols una drecera a una lluita sindical, ans un camí - això és el que han de ser - cap a la socialdemocràcia. 

Nogensmenys, n'hi ha prou amb fer saber a tothom que la classe obrera és enemiga de l'autocràcia? No pas. No n'hi ha prou amb explicar-los la dissort: cal, sempre, és necessària l'agitació. Dit en altres paraules, per entendre'ns: la frase "imprimir a la pròpia lluita contra l'economia un tarannà polític" que se'ns apareix tan pregona i revolucionària, és en realitat una greu rebaixa de les lícites expectatives de la classe dominada (llegim més endavant: "la policia s'encarrega sovint d'imprimir a la lluita contra l'economia un caràcter polític"). Això vol dir, de nou, que amb les reformes no anem enlloc, perquè amb reformes no eixim de l'autocràcia, sinó que li canviem el nom. Fem més humana una cosa que no pot deixar de ser bestial, brutal i inconcebible. Lenin, per això, fixa aquesta idea: "convé subordinar la lluita per les reformes a la lluita revolucionària per la llibertat i el socialisme", això és, solament ens interessen les reformes si promouen la revolució.

Les concessions governamentals esperen guanyar-se el respecte de les masses obreres. En realitat, aquestes concessions són aventatjoses sols per al Govern. Lenin insisteix: "no hem de", subratlla, "fer entendre, de cap manera, sota cap circumstància, que preuem les reformes econòmiques o que les considerem particularment importants". Insisteix: "de cap manera".

L'àmbit de la denúncia ha d'abastar "tots els aspectes". Ha de ser total, sistemàtica, vertadera. Ens vol dir això: cal que les masses comencin a interpretar la violència i la misèria estatal com inacceptable. Aquesta interpretació encara no era vigent, conscient, diàfana, a la gran majoria de la societat, i per això encara era un bon mitjà, il·licitíssim, per a un fi esfereïdor. En suma, "l'obrer, per ser socialdemòcrata, ha de formar-se una idea clara de la natura econòmica i de l'estructura de la societat i política del terratinent i del frare, del pagès, de l'estudiant i del pòtol; conèixer els cops amagats, els punts forts i els febles; saber orientar-se davant la fraseologia usual dels sofismes amb els quals cada classe maneja les seves pròpies mentides i egoismes". De seguida ens adverteix: "tal idea clara no es troba als llibres, ans de la realitat i les denúncies dites en calent". 

La crida. Sí, la crida al canvi. És necessari que l'obrer entengui l'estudiant, perquè ambdós són, al cap i a la fi, sota la mateixa força fosca. Així, al crida a les masses per a l'acció "ni tan sols serà possible assabentar-se des on s'arriba, qui n'és l'autor del pla". Arribats a aquest estadi, ja tindrem, diu Lenin, la consciència. 

Els intel·lectuals han de dir al poble el que no sap encara. Coneixements polítics, sí, però sobretot el saber sobre què passa a la realitat des d'una perspectiva complexa i total. L'ull dels obrers només veu un drama personal: aquest drama ha d'esdevenir social i, sobretot, conscient com a social. Els intel·lectuals tenen, doncs, "el deure de transmetre coneixements". No ho oblidem: s'ha d'anar a visitar a totes les classes de la població. Ningú no pot quedar fora, indolent. El socialdemòcrata ha de ser un tribuna popular, "capaç de reaccionar contra qualsevol manifestació d'arbitrarietat i d'opressió, on sigui que es produeixi i independentment de la capa de la societat a la qual afecti" i "capaç d'oferir un quadre únic de la brutalitat policial i de l'explotació capitalista". Així s'arriba a aquest punt: "l'organització de l'agitació política en tots els seus aspectes". Tot comptant, "hem d'anar a totes les classes de la població com teòrics, propagandistes, agitadors i organitzadors", esguardant que el que és principal és "la propaganda i l'agitació". 

La tribuna de la qual parlàvem serà un diari per a tota Rússia. Altrament, és incomprensible qualsevol moviment global, com ja es va dir a Per on començar?. El diari (que, al final, s'anomenà Pravda, "veritat", imitant la típica humilitat leninista per als títols), això no obstant, és un mitjà, cap a una organització depurada i rigorosa, "capaç de donar energia, fermesa, continuïtat, a la lluita".  Igualment, però, l'organització és també un mitjà, per proper al fi cercat. 

Com ha de ser l'organització dels obrers? Ha de ser, com ja s'ha dit, sindical (principalment), el més ample possible, el menys clandestina possible (afegeix, però, que "és possible una organització de masses clandestina"). Alhora - és important - és imprescindible "anihilar tota diferència entre obrers i intel·lectuals", car els dos han de ser del mateix bàndol. Un feliç esdeveniment històric facilitava això: parcialment "la legalització d'associacions obreres no socialistes i apolítiques ja ha començat a Rússia". Certs polítics del temps recolzaven que s'incloguessin les socialistes i les polítiques a les legals. 

Els enemics són els autòcrates: també, emperò, els utopistes: "els que, sota l'autocràcia, volen una àmplia organització obrera, amb eleccions, sufragi universal, etc. són incurables utopistes". Fora, lluny. Tot altre! A l'altre banda cal un centre que controli l'organització: "és necessari un comitè de revolucionaris professionals, capaços, dellà siguin obrers o estudiants". La societat dóna un gran ventall de persones aptes per a la causa, però "nosaltres no sabem utilitzar-les totes". 

En aquell temps Lenin era al que anomena "tercer període" de Rússia. Encetat el 1897 i consolidat ja un any després, era el temps de dispersió, disgregació i oscil·lacions. És el temps en què la socialdemocràcia, passant per una etapa adolescent, canvia la veu, que esdevé ronca i més dura. Una veu adulta en un home jove. Es desvetlla l'esperit democràtic. D'una banda, estudiants ben formats en el marxisme legal, sortosament, i, de l'altra, grans masses d'obrers, encara excessivament ignorants. El diari d'aquest tercer període fou el dit Rabochéie Dielo. En cal, però, un de nou. I doncs, què fer? Està clar: "acabar el tercer període!". Almenys aparentment cada vegada som més lluny de culminar-lo: potser s'haurà de tornar a fer, de bell nou.