D'una sentència que encara no té número (serà probablement el 89 o 90 barra 2012): "La Ley del Deporte de Cataluña según el cual las federaciones catalanas de cada modalidad deportiva serán las representantes del deporte federado catalán en ámbitos supraautonómicos es contitucional "siempre que se trate de deportes en los que no existan federaciones españolas y que, en ningún caso, se impidan o perturben las competencias del Estado de coordinación y representación internacional del deporte español" (STC 80/2012, FJ II)". La STC 80/2012 és contra les seleccions basques.
dijous, 31 de maig del 2012
Capitalisme d'amiguets
A hores d'ara s'ha confirmat que el capitalisme d'amiguets és una de les causes més evidents de la crisi. Ho era l'any 2006 i, malgrat tot, ho ha seguit sent.
Fa poques setmanes Goldman Sachs, juntament amb Morgan Stanley, va indicar "amb caràcter de certesa" que una acció cotitzada de Facebook valia 38 dòlars. Avui, però, el preu és de 28 i escaig, perdent el 26,3 % del seu valor. Òbviament, han estat demandats col·lectivament. Després dels fets, tanmateix, De Guindos contracta Goldman Sachs per auditar Bankia: esperem que l'avaluï millor.
Un dels problemes d'avui pot formular-se així: qui té raó en economia? Sembla que ningú. Caldria, per acabar amb el capitalisme d'amiguets, qualificar a la baixa les agències de rating que han posat pels núvols, durant anys, aquests tipus de capitalisme.
Fa poques setmanes Goldman Sachs, juntament amb Morgan Stanley, va indicar "amb caràcter de certesa" que una acció cotitzada de Facebook valia 38 dòlars. Avui, però, el preu és de 28 i escaig, perdent el 26,3 % del seu valor. Òbviament, han estat demandats col·lectivament. Després dels fets, tanmateix, De Guindos contracta Goldman Sachs per auditar Bankia: esperem que l'avaluï millor.
Un dels problemes d'avui pot formular-se així: qui té raó en economia? Sembla que ningú. Caldria, per acabar amb el capitalisme d'amiguets, qualificar a la baixa les agències de rating que han posat pels núvols, durant anys, aquests tipus de capitalisme.
dimarts, 29 de maig del 2012
Sistema legal de la desertificació a Botswana
I. Qüestions jurídiques plantejades
Abans d’entrar pròpiament en matèria, és necessari fer algunes CONSIDERACIONS PRÈVIES de tarannà no jurídic. Les Lleis sempre tenen al darrere una realitat que, primer de tot, cal conèixer.
A. Una de les grans problemàtiques mediambientals africanes, com la de l’aigua, compta amb un nucli dur comú que permet cercar-ne solucions internacionals de tipus regional. Per això, l’Àfrica, sense perjudici que els problemes de l’aigua i els que se’n deriven tinguin una dimensió mundial, ha de respondre’n amb veu pròpia i d’entesa, atesa la realitat climàtica, geogràfica, demogràfica i política del Continent.
i. Una en concret la trobem al voltant del riu Okavango, la conca del qual neix a Angola, passa per Namíbia i mor a Botswana. Aquest riu no seria en si mateix tant important si no fos perquè Namíbia i Botswana comparteixen un dels índexs de ruixats més minsos del continent, amb territoris majorment àrids i erms. Botswana té una estació seca que es perllonga des de l’abril a l’octubre, al Sud, i al novembre, al Nord. Les pluges són poques, fins el punt que el nom de la moneda i alhora el lema nacional sigui “pula”, que vol dir “pluja”.
La dependència amb aquest riu és clau. El 90% de les necessitats d’aigua són satisfetes pel sistema hídric de l’Okavango. Ara bé, més del 75% d’aquestes necessitats es satisfan, no pas pel riu, sinó pels aqüífers atinguts mitjançant pous. D’altra banda, són nombrosos els afluents de l’Okavango, com ara el Deception. Altres rius, de menor cabal, són el Lotsane, Notwane, Molopo. El Shashe, com quasi tots els altres rius, és sols efímer.
ii. Una altra problemàtica regional és la del desert del Kalahari. S’estén sobretot per Botswana, ja que ocupa més de la meitat del seu territori (en concret, entre el 70% i el 80% d’aquest), així com a Namíbia i, en menor grau, Sud-àfrica. És en aquest desert on s’anorrea l’Okavango, per endorreisme, això és, acaba en un delta desvinculat d’altres rius, mars o oceans. L’aridesa climàtica explica aquest rar fenomen: el 97% de les aigües fluvials s’evaporen abans d’arribar-se al seu final.
El Kalahari es caracteritza per ser, d’una banda, un fals desert, perquè és quasi en la totalitat de la seva extensió cobert de matolls, herbes i margalls, i, de l’altra, per ser expansiu i del tot improductiu. Per acabar d’adobar la descripció, cal indicar que “in the south-west the average of rainfall is about 250 mm” que, per entendre què significa, podem comparar-ho amb què a Catalunya és de 700 mm la mitjana anyal. Aital diferència, en termes pràctics, vol dir que els aqüífers dels quals parlàvem sols es recarreguen en un 1% any rere any, la qual cosa és, objectivament, insuficient per mantenir-ne una explotació constant per part del gruix de la població .
iii. El creixement demogràfic és un factor que objectivament consolida un cert rumb ambiental. La població de Botswana s’ha multiplicat per set des del 1965 fins el 2010, comptant ara amb més de dos milions d’habitants. D’aquests, el 60% viu a ciutats. Aquest és un model demogràfic que en l’Àfrica descolonitzada es dóna sense gaires divergències. Contra la tònica d’altres indrets del Continent, però, el PIB per càpita va passar de ser, en els anys amunt indicats, dels més baixos als més alts.
Cal afegir, en aquest punt, que “the Kalahari sandveld has, until recently, remained largely unoccupied [...] the situation changed radically with introduction of colonial rule and imposition of cash economy, and especially with the establishment of world beef export markets since the 1960s [...] and more intensively after independence in 1966”. Aquí convé tenir present un factor extrínsec: el fet que la UE hagi atorgat una concessió d’exportació que augmenta en un 32% els beneficis sobre la carn vaquera . La conjuminació d’aquests elements féu que “owing to the increasing pressure of the already crowded communal grazing areas of the east, large herd owners have in the last three decades been moving westwards, establishing permanent cattle posts in the Kalahari sandveld and spreading conditions of overstocking and degradation of vegetation on a large scale in this rangeland of low potential. The move into the Kalahari sandveld has been facilitated not only by the lucrative EU subsidy, but also by the good rainfall years of the 1970s and by the Tribal Grazing Lands Policy (TGLP), introduced in 1975. This policy encouraged larger cattle owners to move their herds out of overcrowded communal areas, and into area where they would be given exclusive rights to land allowed to establish fenced commercial ranches” . Hem analitzar aquest afer aquí perquè, al capdavall, són causes econòmiques i polítiques i, doncs, no pròpiament jurídiques, les plantejades. Tot comptant, “as a result of rapid increases in population and accelerated demand for natural resources, the country’s water, vegetation and possibly soil resources in the limited areas of arable lands are being exploited at unsustainable levels” .
iv. La indústria va ser el 2006 el primer sector, un 51,5% del total, de l’economia nacional ; avui ha esdevingut, arran de la crisi (davant la qual s’ha manifestat gran dependència exterior), poc més d’1/3 part del total. El sector serveis, incentivats pel turisme de safari al delta de l’Okavango, aclaparen el gruix de la resta, puix que l’agricultura, l’any susdit, fou sols el 1,6%.
Ens ha d’interessar, però, aquest 1,6% (que avui és molt més). Almenys per dues raons: a) la població ramadera s’ha multiplicat per quatre, del 1966 al 1991, havent passat de 1,7 a 5,5 milions i b) perquè hi ha minories ètniques, com els San (que representen només el 3%), que depenent totalment d’aquest tipus d’economia de subsistència. També interessa, en òptica jurídica, el fet que aquests grups, que s’han hagut de desplaçat, poden arribar a considerar-se un dia com refugiats mediambientals.
Una dada que no podem negligir en aquest treball, atesa la circumscripció del cas, són, en concret, els ramaders que abans esmentàvem. Més enllà de les xifres oficials sobre l’antic i nou potencial industrial de Botswana, el cert és que “livestock raising is the main economic activity [...] most of the land (71%) is under communal/tribal grazing tenure, 23% is Stateland, while a small proportion (6%) is freehold lease for large-scale commercial ranching” .
v. La vinculació històrica del continent africà es deu, almenys, al fet que durant el s. XIX tot Àfrica, llevat d’Etiòpia, fou colonitzada i que, a partir dels anys seixanta, descolonitzada. Són doncs Estats nous que, per dir-ho sumàriament, havien romàs al defora de les revolucions liberals i industrials d’occident, ans amb una forta herència colonial, la qual, en molts aspectes, inclogué una gestió discriminatòria de les aigües potables, legitimada per la carcassa jurídica de l’apartheid sud-africà . El cas és que Àfrica, pel que fa la política, queda unida en aspectes essencials.
L’estat de Dret efectiu a Àfrica és encara un dels grans reptes pendents de la història de la humanitat. Avui dia és clar que els Estats africans existeixen i tenen institucions prou sòlides, tret dels 23 Estats independents que actualment componen Somàlia. Ara bé, a fi que hi hagi “estat de dret” cal alguna cosa més: pensem, posem pel cas, que en els darrers trenta anys hi ha hagut al Continent més de 200 cops d’estat que han desembocat, moltes vegades, en guerres civils. El 22 de març, per exemple, els amazic van abatre el govern de Mali. El cas és que “civil strife and violent conflict are, unfortunately, too common a cause of extensive environmental damage in Africa [...] under conditions of civil war, environmental policy is a luxury indeed” . Amb això vull dir que el centre del debat sobre l’estat de dret africà se centra avui, no tant en l’existència d’Estats que puguin tard o d’hora imposar la seguretat i ordre, sinó en la legitimitat d’aquests Estats. Així mateix, no en què hi hagi Lleis, ans que siguin complertes pel fet de ser legítimes. Crec que en això resideix un veritable estat de dret: en la seva perdurabilitat en el temps gràcies al recolzament ciutadà.
El compliment del dret internacional públic sembla ben il•lusori en aquest escenari, però no ho és pas. El seu paper a Àfrica ha de raure, d’una banda, en l’apuntalament de les condicions polítiques i socials per poder, d’altra banda, implementar almenys el ius cogens i hard law de la Comunitat internacional. Parlem ara, per exemple, del país veí a Botswana, Namíbia, per on transcorre el riu Okavango, on hi hagué una llarga guerra, a les darreries del s. XX, amb Sud-àfrica. Aquest fet, a l’hora d’atènyer acords internacionals d’una problemàtica reginal, entre Namíbia i Botswana, té certament rellevància. De fet, fou només després d’aquesta guerra que, l’any 1994, l’Acord OKACOM sobre la gestió econòmica de l’Okavango.
A propòsit de les consideracions d’abans, Botswana és l’excepció: des de les eleccions el 1965 (independitzant-se del Regne Unit, deixant d’estar unida en l’administració sud-africana), no ha patit cops d’estat. L’estabilitat ha permès aplicar decisions internacionals amb major operativitat, tot i que, encara avui, es qüestiona des de certs punts de vista el compliment del principi legalitat, puix que el Govern vulnera la separació de poders atenent al fet que no respecta algunes resolucions judicials. Precisament en matèria mediambiental, el Govern va decidir reinterpretar la sentència de 13 de desembre del 2006 del seu Tribunal Suprem, segons la qual es reconeixien els drets dels indígenes nadius, els San, que vivien a la Reserva del Kalahari, a no ser desplaçats, ja que altrament hauria implicat limitar il•legalment llur llibertat de moviment reconeguda a la Constitució . Resulta el fet de gran hipocresia atenent a què, com dèiem abans, el Govern botswanès va cedir, davant béns jurídics protegits similars, la riquesa paisatgística i natural del Kalahari, per incentius econòmics de la UE. El cas posa en entredit principis necessaris d’un Estat, no sols de dret, ans també seriós.
B. Cal adonar-se, per acabar aquesta secció, del següent: Àfrica té uns problemes naturals, com ara deserts que hi són des de fa mil•lennis, o rius que s’evaporen, i problemes civils, que, potser per via de l’alfabetització total, trobin remei per sempre. Convé, crec, destriar d’entrada el tarannà d’uns i d’altres mals, precisament perquè es relacionen de manera ben particular: l’escassedat de recursos genera conflictes sobre aquests, així com els conflictes tendeixen encara més a malmetre els recursos existents. Sobre aquest extrem, convé indicar que “the greater part of the desertification problem”, al desert del Kalahari botswanès, “is due to pressure of commercial exploitation of a fragile ecosystem” .
Aquí em fa l’efecte que convé atorgar al dret del medi ambient: sembla que tradicionalment s’ha parlat que l’ésser humà té dret a un medi ambient, a fi de poder-se desenvolupar com a persona, a fi de poder-ne gaudir, mentre que cada vegada més es tendeix cap a un dret subjectiu al medi ambient que no es vincula al seu titular, sinó a un món que, encara que no en gaudim directament, ha d’estar en bon estat. Àfrica convé que, dementre, se sumi a la idea clàssica: el dret del medi ambient com a solució parcial dels greuges humans a l’Àfrica, de la pobresa, dels dèficits crònics l’economia agrària i ramadera, del patrimoni natural dels Estats, d’interès turístic i doncs vinculat al puixant sector serveis, i, de retruc, dels cops d’estats i de les guerres i, en suma, de la nova balma a través de la qual fer una mica més legítim el poder establert.
C. Arran de la introducció, les QÜESTIONS JURÍDIQUES són paleses. La Llei acostuma a aparèixer en referència a un bé protegit que, a partir de les seves disposicions, esdevé bé jurídic protegit, la destrucció del qual subjecta l’infractor a responsabilitat o, almenys, obliga els poders públics o n’informa l’actuació a fi d’haver de controlar i defensar el bé jurídic en entredit.
El bé jurídic protegit, a primera instància, és l’aigua fluvial i, sobretot, dels aqüífers. Ara bé, la realitat sistèmica de les aigües, en un país desèrtic com Botswana, no es limita a l’accés a l’aigua potable , encara que és indiscutible la rellevància d’aquest accés puix que es vincula amb el dret humà a la vida i es relaciona amb els refugiats mediambientals, sinó que també afecta frontalment tot l’ecosistema natural del país. Per tant, la preservació de l’Okavango és un afer d’Estat de primer ordre, perquè tota la població, tota l’activitat econòmica, així com l’interès del país com a destí turístic, depenen del fràgil equilibri d’elements actius naturals del Kalahari. En conclusió, ben podríem dir que les qüestions mediambientals plantejades són pràcticament totes les plantejables per preservar el medi.
En aquesta línia, Darkoh les enumera: “desertification or dryland degradation is a function of any factor or combination of factors which damage the land, water and vegetation resource base and thereby restrict or inhibit their use or productive capacity (United Nations 1994). In other words, it is a manifestation of natural resource decline and management failure which is causing unemployment and poverty especially in the rural areas of Botswana. Also, the hardveld landscape has been turned into a mosaic of fields and abandoned fields interspersed by grazed bush and occasional water sources. Rocky uplands are being increasingly used for livestock grazing as forage on adjacent plains becomes depleted. Soil erosion problems are becoming increasingly significant in the hardveld especially adjacent to ephemeral streams and downslope from adjacent plateau/pediment. Land degradation around villages has intensified as a result of large scale bush clearing aimed at stimulating crop production in both hardveld and sandveld areas. Near larger settlements, an incipient problem is the slow diminution of fuelwood resources [...] Corollaries of the degradation process in Botswana include the decline in wildlife population; reduction in groundwater; loss of biodiversity; all of which are symptomatic of environmental decline” . Aquestes circumstàncies, idèntiques, es veuen àdhuc agreujades a la regió de mid-Boteti, onsembla, tanmateix, que ha pogut fer reversibles, en part, les seves problemàtiques mediambientals .
D. Les qüestions jurídiques mediambientals del cas, en conclusió, poden arribar a afectar els drets humans, atesa la vinculació dels mitjans per a protegir el dret a la vida, i, de retruc, poden implicar situacions, com ja hem avançat, de refugiats mediambientals, forçats a desplaçar-se o bé per una manca de mitjans, o bé per ser foragitats, com fou la matèria tractada per la sentència del TS botswanès del 2006 citada; en un altre ordre de coses, la concepció excessivament àmplia de la llibertat d’empresa fa que el deure de preservació del medi ambient quedi en segon pla: el punt és controvertit, ja que l’avantatjada situació econòmica de Botswana en el context africà en depèn; la concepció legal de l’aigua, com a bé apropiable lliurement, o dret real comunal, tot i la prohibició, implantada al Kalahari, de fer nous pous en zona reservada; tot plegat amb el fet, aliè al benefici humà immediat (dellà el greuge ja citat al turisme), de la pèrdua de biodiversitat en fauna i flora que, si financerament fos possible, hauria de ser protegida a la Llei. Aquesta enumeració no és exhaustiva: l’anirem completant.
II. Instruments jurídics de redreçament
A. Els drets dels ciutadans són reconeguts per la Constitució del 30 de setembre del 1966. Aquest text aplega, en substància, els drets de la Declaració universal de l’ONU del 1948, resolució 227 (III) A, que posteriorment van adquirir tarannà vinculant arran del Pacte Internacional del 1966, dels drets civils i polítics, signat i ratificat per Botswana. Altrament, ni signà ni ratificà, en contraposició a gairebé tots els altres països africans, el Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals, del mateix any. Cal tenir en compte que la Constitució ni tan sols esmenta el dret al medi ambient , així com tampoc no el té com a punt de referència. Això és deu al fet que l’any 66 encara no eren prou desenvolupades les idees i principis que avui regeixen el dret mediambiental.
Respecte aquest punt també és necessari esguardar, dins del marc de la Unió Africana, la Carta africana dels drets humans i dels pobles, de 27 de juny del 1981, que entrà en vigor el 21 d’octubre del 1986, dia dels drets humans a l’Àfrica. Botswana, òbviament, n’és part. La Carta interessa als efectes del treball puix que reconeix els anomenats drets de tercera generació, com ara el dret al medi ambient al seu art. 24: “all peoples shall have the right to a general satisfactory environment favorable to their development”, tot i que també es reconeix el dret als recursos naturals, a l’art. 21: “all peoples shall freely dispose of their wealth and natural resources” (en la línia de l’art. 47 del Pacte Internacional de drets civils i polítics). La sentència citada del 13 de desembre del 2006 del Tribunal Suprem de Botswana, davant del conflicte entre (a) permetre el retorn de la minoria ètnica San a les seves terres, al bell mig d’una Reserva Natural protegida, o (b) negar-los el dret, atès l’interès ambiental i fràgil cicle de l’aigua, que es veuria afectat per nous pous, els jutges es decantaren per “a”. Aquí ens n’adonem que els drets humans encara no poden incloure, atenent els conflictes entre drets imponderables, el dret al medi ambient en tota la seva efectivitat.
En relació als drets humans, però, sí que apareix una figura que estretament es vincula amb el medi ambient: els seus refugiats, dels quals ja n’hem parlat. El concepte clàssic de refugiat, d’acord amb la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat del 1951, hi ha un buit legal. Les causes dels “temors fundats de ser perseguit” no inclouen cap causa mediambiental. Així mateix, tampoc la Directiva 2004/83/CE del Consell de la UE .
Certes línies doctrinals han possibilitat, en tot cas, que el 1969, la Convenció de la Unió Africana d’Addis Abeba hagi ampliat l’àmbit subjectiu de l’estatut jurídic de refugiat a “aquells que hagin estat víctimes de fets que pertorbin particularment l’ordre públic en la totalitat o en par del seu territori nacional”, la qual cosa, en correlació amb la noció d’ordre públic ecològic, obre la porta, d’acord amb Cournil , al reconeixement dels refugiats mediambientals. S’ha d’admetre, tanmateix, que la qüestió segueix oberta normativament.
Ens plantegem, per acabar, dues qüestions: (a) la minoria San tindria dret a la condició de refugiat?, i (b) els individus implicats en “conflicte entre comunitats per l’ús del sòl” poden demanar aquella condició? En línies generals, cap dels casos és prou caracteritzat, respecte l’ordenament vigent, per sol•licitar l’estatut de refugiat. No existeix un esdeveniment sobtat que hagi impossibilitat cap dret humà, sinó que “a” respon a com repercuteix una prohibició mediambiental sobre el dret als propis camps i cases, mentre que “b” remet a la mera divisió d’un bé escàs –la terra apta per pasturatge- que pot resoldre’s, ras i curt, reconduint els antics ramaders a un altre ofici. En altres paraules, la desertificació no és un escenari que, en si mateix, produeixi la vulneració de drets humans, sens perjudici que en cas que l’Administració de l’Estat sotmeti els ciutadans a escenaris que impossibilitin l’exercici dels drets bàsics, o que ho faci, en el cas dels San, per raons discriminatòries, llavors sens dubte ens trobaríem davant del supòsit habilitant per ser víctima d’un efectiu incompliment estatal del ius cogens o hard law dels Pactes Internacionals del 66 o, alternativament, de l’adquisició de la condició de refugiat, la qual, emperò, ja no seria per causes mediambiental. En altres paraules, així com el dret del medi ambient no té rang fonamental, tampoc la seva vulneració genera situacions jurídiques anàlogues a les pròpies d’incompliments de drets humans. Per si sola, la desertificació, sembla que no té prou entitat.
B. En aquesta segona secció volem analitzar els acords internacionals atinguts per Botswana sobre matèria hídrica en general.
Ens interessen els següents Tractats, els quals van agermanats a una Comissió que en tutela el compliment efectiu: (a) Limpopo River Basin Commission, el 2003, entre Sud-àfrica, Botswana, Zimbabwe i Moçambic; cal dir, tanmateix, que aquest riu, pel que fa Botswana, és efímer. Té un corrent variable segons les èpoques -corre sols uns 40 dies l'any- i segons també el territori -al Kalahari la conca és quasi sempre eixuta i, de fet, sols comença a tenir cabal quan s'atansa dins del Moçambic-;(b) Revised protocol on shared watercourse systems in the Southern African Development Community, el 2000, signat per Angola, Namíbia i Botswana (es recordarà que és per on passa l'Okavango), entre d'altres; (c) Protocol on shared watercourse systems in the Southern African Development Community region, el 1995, també signat per Angola, Namíbia i Botswana; (d) Orange-Senqu River Commission, també l'any 2000, entre Botswana (novament passa pel Kalahari), Lesotho i Namíbia; (e) Permanent Okavango River Basin Commission (OKACOM), el 1994, entre Angola, Namíbia i Botswana, que ja hem citat abans. Existeixen evidentment altres molts tractats internacionals sobre la matèria, però aquests, dels darrerament assolits, són els únics en els quals va prendre part el país que ens interessa respecte els seus veïns.
En totes aquestes accions ha estat determinant el paper de Sud-àfrica. Aquest país ha tingut un rol fonamental a l'hora de cercar enteses entre els països veïns a fi de gestionar amb major eficàcia les aigües de les quals també Sud-àfrica patia deficiències. Aviat identificà, com el Brasil, que l'eficàcia i la sostenibilitat han d'anar del bracet per funcionar. Per això va posar en marxa ben d'hora l'anomenada Diplomàcia Regional per a l'Aigua . Cal tenir present aquí que el país sud-africà s'independitzà del Regne Unit l'any 1910 i que, malgrat les seqüeles colonials fins les darreries del segle passat, va poder desempallegar-se abans de certes inèrcies i poder, doncs, menar endavant un canvi profund en la gestió britànica de l'aigua, clarament discriminatòria. En acabar l'apartheid, inici del final del qual fou el 1990 (fins quatre anys després), es donà un "striking upsurge in South Africa's international river diplomacy with the focus shifting to the creation of joint water commissions with neighboring states that included Swaziland (1992), Namibia (1992), Mozambique (1996), and the Orange-Senqu riparian states Lesotho and Botswana (2000)", atès que "shared water resources is one element of broader regional cooperation". Així és doncs com van crear-se les diverses Comissions que hem citat a dalt, llevat de la "e", en la qual Sud-àfrica no participà per quedar fora de l'ària geogràfica.
Aquesta acció diplomàtica ha permès emplenat el buit legal generat per la no adhesió dels països africans al Conveni de Helsinki del 1966, que abans hem citat a la nota, sobre la protecció i utilització dels cursos d'aigua transfronterers i dels llacs internacionals, el 1992, que, d'altra banda, fóra inaplicable a contextos tant diferents que requereixen, com hem vist, acords especials per a cada escenari hídric.
Citem conjuntament tots aquests Tractats interregionals, a més de les seves Comissions de govern, perquè tots parteixen del mateix principi: sols a través de la cooperació i coordinació entre països amics pot fer-se sostenible l'ecosistema, l'aprofitament assenyat dels recursos i la gestió de catàstrofes. Sobre això últim, per exemple, cal tenir en compte que el riu Limpopo va dur greus inundacions al Moçambic l'any 2000, conseqüència de les quals fou, de fet, la presa de consciència que el 2003 permeté d'atènyer l'acord citat. Els objectius, ras i curt, són dos els següents: (i) l'assegurament a llarg termini de l'explotació de les aigües dels rius regionals, (ii) xifratge de la demanda d'aigües per part dels consumidors, (iii) establir criteris per conservar i utilitzar amb sostenibilitat les aigües, (iv) investigar noves infraestructures que implementin un millor ús de les aigües, (v) fomentar mesures de prevenció de la contaminació i (vi) fixar mesures d'aplicació immediata o a curt termini per alleugerir dificultats puntuals. En altres paraules, la voluntat d'aquests acords és la de, ras i curt, normalitzar una gestió necessària de recursos comuns, normalització que passa pel respecte del dret mediambiental.
C. Ara passarem a analitzar els tractats internacionals de tipus no regional en els quals és part Botswana.
La Convenció de l’ONU per combatre la Desertificació -el títol complet: the UN Convention to Combat Desertification in Those Countries Experiencing Serious Drought and/or Desertification, Particularly in Africa (UNCCD)- adoptat el 14 d'octubre del 1996 i en vigor des del 26 de desembre del mateix any. Sols varen quedar fora del Tractat Iraq, Montenegro i la Ciutat del Vaticà. Comença el preàmbul amb un avís: "desertification has been a subject of global concern since long: it is estimated that over 250 million people are affected directly". Alhora, reconeix un greuge que exigeix ara urgència: "the formal expression of global concern on desertification starts in late seventies", per la qual cosa "the question of how to tackle desertification which was a major concern for the 1992 United Nations Conference on Environment and Development, and it was held in Rio de Janeiro". Ha estat una presa de consciència segons la qual el sòl és un recurs limitat i no renovable.
Les línies generals del Tractat adoptat en seu de les Nacions Unides determinen que el seguiment d'aquestes depengui, com veurem a l'última qüestió d'aquest treball, precismaent dels Programes de Desenvolupament i Medi Ambient de l'ONU. Les estratègies plantejades al UNCCD són, sumàriament enumerades, aquestes: (i) la fixació de prioritats ("due priority") dins d'un marc de desenvolupament sostenible, unit amb "effert to ensure [...] substantial and adequate financial resources", (ii) el palesament de les causes de la desertificació i l'acció sobre aquestes, (iii) el foment de la conscienciació i de la participació dels pobladors locals, així com d'ONGs (descentralització de l'autoritat), (iv) legislar i fer política a llarg termini a favor d'aquest programa. En altres paraules, "long-term integrated strategies that focus simultaneously on improved productivity of land, and the rehabilitation, conservation, and sustainbale management of land and water reseources in particular at the community level" . D'altra banda, s'estableixen certes obligacions: (i) l'establiment de programes internacional i regionals entre els països afectats per desertificació (això s'ha complert en part mercès la gestió dels recursos hídrics arran de la diplomàcia de l'aigua de Sud-àfrica), (ii) la implementació de formes operatives fonamentades en la realitat concreta, (iii) la informació periòdica a l'ONU, així com als altres Estats membre, tan dels programes com de les mesures adoptades a fi i efecte d'escometre la problemàtica.
Cal confessar, per posar punt i final a aquesta secció, que aquesta iniciativa internacional, malgrat haver estat acollida de forma generalitzada pels països del món, encara no ha donat gaires fruits. El problema és massa gran i massa nou per haver-se pogut bastir de vies de finançament estables que permetessin fer progressos visibles. Ens comenta Beyerlin que "international protection of forests and soil is still in its infancy", per la qual cosa no s'ha abordat la problemàtica de forma sistemàtica. Ara bé, ha estat atingut de forma indirecta a través de la protecció de la fauna i de la flora, de la qual abans parlàvem. Aquesta qualificació, "indirecta", no ha estat històricament ben conjuminada: "the protection of forest and the biodiversity have not yet adequately combined" . Tanmateix, cal dir, sobre aquest darrer punt, que les primeres accions internacionals van apuntar el seu "primarly focus on conservation", la qual cosa va ser certa en els Tractats dels anys 70, tot i que, avui dia, arran sobretot del Biosafety Protocol del 2000, s'ha anat "towards sustainable use" . Aquesta concepció és força més realista i, per tant, també és probable que sigui més operativa.
D. El dret intern, en aquest treball, tindrà dos vessants: el de Botswana, d'una banda, i el de tercers països.
i. La limitacions d'espai no ens permeten fer una retrospectiva del dret intern de Botswana ni tampoc determinar el grau de transposició dels Tractats internacionals vistos sobre susdit dret intern. Al llarg d'aquest treball, però, hem citat tres disposicions que ara recordem.
Primer de tot, el 1975, amb the Tribal Grazing Lands Policy, llei que, d'una banda, recomanava desconcentrar els ramats sobre una única zona i, d'altra banda, atorgava dels dret propietat per aquells ramaders que anessin a d'altres. Això provocà, com hem vist, l'ocupació d'indrets del Kalahari no aptes per a l'activitat de pasturatge. Per tant, una Llei que era, curt i clar, molt equivocada.
En segon lloc, cal dir alguna cosa més de la sentència del 13 de desembre del 2006 del TS de Botswana. Interpreta el Tribunal el Wildlife Conservation and National Parks Act (1992) que havia recomanat a indígenes d'una reserva natural del Kalahari que es desplacecin. S'hi deia que "residents would be encouraged but not forced to relocate" i, alhora, que "water would not continue to be provided, even on a temporary basis". Els indígenes al•legaren que havien estat expulsats i que tenien dret de romandre a casa seva, malgrat, amb posterioritat, s'hagués qualificat aquella zona com de Parc Natural. Per entendre'ns, és un cas de disposicions transitòries com el de la Llei de Costes espanyola, la qual, successivament, ha anat permetent als titular de cases a la vora del mar de no haver d'enderrocar-les i, doncs, de poder quedar-s'hi. Sobre aquest conflicte l'art. 14 de la Constitució estableix que "no person shall be deprived of his freedom of movement, and for the purpose of this section the said freedom means the right to move freely throughout Botswana, the right to reside in any part of Botswana" i, per tant, també en aquelles zones on no hi ha aigua i que, per això, són un desert amb qualificació jurídic de reserva natural. No es pot exigir, segons el Tribunal, cap titular d'autorització per romandre a les pròpies terres. Alhora, es recorda que Botswana és part en "the Convention of the Elimination of All Forms of Racial Discrimination since 1974" i que, consegüentment, ha de respectar els drets d'establiment als seus territoris històrics dels indígenes de minories ètniques. Finalment, el TS decideix que "the applicants were in lawful possession of the land they occupied in their settlements". Crida l'atenció que l'Alta Cort no ponderi els interessos en joc respecte el medi ambient, tot i reconèixer en diverses ocasions que hi ha al territori poques o nul•les reserves d'aigua i que, de fet, l'absència d'aquesta ha estat causa de continus desplaçaments dels grups indígenes. En conclusió, una decisió que dóna virtualitat, sens cap mena de dubte, als drets humans reconeguts a la Constitució botswanesa, però que, alhora, no té en compte que l'exercici de certs drets, com ara el de residència onsevulla del territori estatal, depèn de les condicions mediambientals.
Ja és ben cert que "there has been a notable reluctance to challenge "existing lawful uses" derived from past riparian practices, which remain the sngle biggest impediment to allocating water to its highest market-value uses" . Cal canviar, doncs, aquests usos i costums de la població, perquè l'escenari ha canviat (rebus sic stantibus).
ii. Hem vist, a l'hora de respondre a la primera qüestió (vid.supra. A.iii), que la Unió Europea ha subvencionat, en respecte del GATT, l'exportació de carn de vaca de les granjes ubicades al desert del Kalahari. Aquesta ha estat la causa principal dels canvis sobre el territori: la població del país africà, que mai no havia viscut en certes zones desèrtiques i d'un cicle de l'aigua molt fràgil, es van traslladar a aquests territoris, on hi feren pous, accedint als aqüífers, empitjorant de manera generalitzada el medi ambient. Aquí hi va haver un error de càlcul -com també amb els cacauets del Sahel- que, malgrat ara s'esmeni, amara de conseqüències negatives els recursos hídrics d'una part rellevant del país. Un comportament adequat i just, que implica mera omissió, a fi d'eximir-se de responsabilitat, és no subvencionar activitats econòmiques que són, diguem-ne, contra natural.
A títol exemplificatiu, l'Estat Italià va acollir aquesta idea a la Llei italiana 49/1987, la qual "prevede all'art. n. 1 la possibilità per il Ministro degli Esteri nel momento di decidere la destinazione di eventuali fondi per interventi economici nei Paesi del terzo mondo anche di tenere conto della savaguardia ambientale" , això és, que es pugui desdir una inversió a un país en desenvolupament, segons discrecionalitat, per causes ambientals que, com indicarà l'autor, s'hauran de xifrar d'acord amb una avaluació de l'impacte ambiental realitzada anteriorment. Aquesta idea, sobretot pel que fa al AIA, va ser acollida per la Directiva 337/1985, arran de l'AUE de la Cominitat Econòmica Europea. Ara bé, malauradament no ha estat una estratègia que hagi prosperat ni reeixit, pel que en sabem, a gaires més països.
III. Organitzacions internacionals interventores
Al llarg del treball hem parlat d’organitzacions internacionals, nombroses, que han participat en l’elaboració de fonts de dret respecte recursos hídrics i desertificació. Són, d'una banda, les da caràcter regional, la Unió Africana i les Comissions sobre rius de les quals fan part els països del Sud de l'Àfrica, i, d'altra banda, amb caràcter internacional, les Nacions Unides, concretament, com ja hem avançat, en els seus Programes de Desenvolupament i Medi Ambient, amb especialitats sectorials com és l'acció africana. Cal ara precisar una mica més aquestes asseveracions abstractes. Nogensmenys, hem de començar aquesta última part tot reconeixent que, atenent al ja vist escàs i insuficient desenvolupament d'acords contra la desertificació, no podem parlar d'una organització internacional la finalitat de les accions de la qual sigui de forma exclusiva i ni tan sols prioritària la lluita contra tal específica realitat ambiental.
i. El treball sobre el terreny específic de les múltiples Comissions de control i seguiment dels Tractats i Protocols entre Sud-àfrica (impulsor), Botswana, Namíbia, Zimbabwe, Angola i Moçambic, sobre els rius que travessen llurs territoris, és probablement el més efectiu i fructífer. Cal recordar aquí un precedent: una de les primeres manifestacions de l'organització que avui és la Unió Europea va ser l'acord pel Danubi i el Rin . Poques coses uneixen tant com un riu, així com poques d'altres poden ser causa, alhora, de més conflictes. Llegim, de fet, que "les rivalitats per l'aigua encara són per perilloses perquè s'afegeixen a d'altres que ja hi eren" . Per tant, la gestió sostenible que, per definició, haurà de ser respectuosa amb el medi ambient, permet que els cursos de les aigües no s'aturin i, així, evitar entre els països interessats, conflictes bèl•lics, com el que es va donar entre Angola i Sud-àfrica. A propòsit d'això, s'ha arribat a afirmar que la crisi Israel-Palestina, en la qual el primer fa provenir el 57% dels recursos hídrics que necessita del territori del segon, es resoldria tan bon punt es trobés una solució al problema de l'aigua . En altres paraules, aquestes Comissions han actuar a un doble nivell: d’una banda, en el manteniment d’unes bones relacions polítiques entre parts amb interessos materials comuns, i, d’altra banda, en implantar progressivament el principi de sostenibilitat en la gestió dels seus recursos comuns.
ii. Les omnipresents Nacions Unides, com dèiem, han exercitat històricament el paper d'impulsores i mediadores en conflictes i problemàtiques, també de tarannà climàtic i mediambiental, mitjançant els seus Programes, d’una banda, i per les Comissions i Comitès que s’han constituït a partir dels Tractats internacionals que ha anat orquestrant.
Aquest impuls ha estat dut a terme pels seus Programes i, en concret, pel UN Commitee on Economic, Social and Cultural Rights, vinculat al Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals del 1966.
Cal tornar a la primera secció de la qüestió anterior: el dret al medi ambient i, especialment, el seu reconeixement efectiu. D'una banda, "the two International Covenants on Human Rights remain silent about environmental rights" i, d’altra banda, "the UNCESCR" interpretant el Pacte Internacional abans citat, decidí el 2002 que existeix "the right to water, like any human right" que "imposes three types of obligations on States parties: obligation to respect, obligation to protect, and obligation to fulfil". En això no podria recolzar-se un ciutadà de Botswana, ja que aquest país no fa part del Pacte, com s'ha dit. Ara bé, com a membre de l'ONU, sí que fóra possible acollir-se a la Resolució del 26 de juliol del 2010 de l’Assemblea General, segons la qual es declara "the right to safe and clean drinking water as human right taht is essencial for the full enjoyment of life and all human rights" .
El UNCESCR ha fet grans avenços en l’àmbit climàtic casuístic. Ha emès resolucions clau en conflictes dins dels quals hi havia involucrats drets mediambientals (el que anomenàvem abans de tercera generació) i en particular el dret a l’aigua. Vet aquí alguns exemples d’aquestes resolucions: EHP vs Canada (1982), Bordes and Temahro vs France (1996), Brun vs France (2006), Poma Poma vs Perú (2009).
En conclusió, atenent l’absència d’un Tribunal Internacional del Medi Ambient -com plantejà el Dr. Postiglione al Convegno celebrat a Roma l’abril del 1989- crec que Botswana hauria, contra la tendència instaurada als ja residuals països del món que no en fan part , d’adherir-se al Pacte dels drets econòmics, socials i culturals, a fi de tutelar els seus interessos econòmics i mediambientals (que com s’ha vist es relacionen) dins d’un marc de seguretat jurídica.
És clar que encara cal esforçar-se: “in spite of government enthusiasm and substantial investments in anti-desertification programmes, progress in combating it hasn’t been spectacular” . Tanmateix, per enllestir, direm que la no resolució de la problemàtica troba la primera de les seves causes en la manca de finançament intern i extern adequat i suficient.
Sistema organitzatiu dels Registre Civil, de la Propietat i Mercantil a l'Estat espanyol
I
REGISTRE CIVIL
La pregonesa del canvi de paradigma pel que fa l'organització del Registre Civil operada per la nova Llei 20/2011, de 21 de juliol , obliga a platejar aquesta primera part del treball en dos fronts: el model organitzatiu, d'una banda, que serà vigent fins el 2014, després d'una vagatio legis de tres anys, amb l'exposició sobre les problemàtiques manifestades al llarg de més de mig segle de la Llei del Registre Civil del 1957 i, d'altra banda, el nou model previst a la reforma i de quina manera respon aquest als problemes pendents. Finalment hem optat per presentar per separat aquestes dues parts, atès que la radicalitat de la reforma no permet posar en comú prou material, des de la perspectiva d'aquest treball, a fi que sigui més entenedor.
A.
El títol II, Dels òrgans del Registre, de la Llei del Registre civil del 1957
Ens trobem al davant d'una Llei preconstitucional que s'ha hagut d'adaptar a les exigències d'un Estat de Dret i democràtic. Aquesta crida a la subordinació jeràrquica ha implicat múltiples modificacions al llarg de la Transició ençà, i àdhuc una causa d'inconstitucionalitat pel que fa un article del títol que analitzem, com veurem més endavant. La dependència del Registre Civil segueix sent, tanmateix, la mateixa. El model organitzatiu, però, s'ha mantingut en essència inalterat des del segle XIX, quan l'any 1870 va atènyer-se la primera Llei del Registre Civil.
Dependència jeràrquica i estructura
L'adscripció del Registre Civil al Ministeri de Justícia és el criteri freqüent, tot i que no uniforme, als Estats membre de la Unió Europea. L'article 9, el primer del títol II que analitzem, palesa aquesta dependència que es tradueix, nogensmenys, en l'atribució quasi generalitzada de les seves funcions a la Direcció General del Registre i el Notariat (d'ara en davant, DGRN). Totes aquelles funcions que no li són encomanades, però, les exerceix directament el Ministeri, val a dir, la direcció del Registre mitjançant la funció normativa, tot dictant Ordres Ministerials, així com en dos procediments excepcionals, que són la modificació de l'estat civil en matèria de nacionalitat (concessió per carta de gràcia, de l'art. 22 CC) i del canvi de cognoms en el supòsit previst a l'art. 58 de la Llei que tractem. Cal esmentar aquí la Subsecretaria del Departament, puix que és la responsable de distribuir els impresos establerts (per l'Ordre Ministerial de 24 de desembre del 1958 i de 20 de juny del 1989), així com d'autoritzar, a través de les seves unitats econòmiques, la despesa relativa a tals impresos. Aquesta Subsecretaria també atén afers de recursos humans i infraestructura de l'Administració de la Justícia, també específicament a les necessitats dels Registres Civils.
Com dèiem, però, el més substantiu de les funcions és exercit per la DGRN. Quan a l'article citat llegim que els Encarregats han de complir les ordres i instruccions del Ministeri i de la Direcció General, el legislador pensa sobretot en les directrius d'aquest últim òrgan que per especialització ofereix unespecialitzat. La doctrina ho té clar: "té la DGRN encomanats tots els assumptes referents al Registre Civil des de la Llei del 1870" , la qual cosa queda provada arran d'una enumeració sintètica de les seves funcions:
(a) dirigeix i inspecciona els Registres i vigila el compliment de la Llei (aquesta és l'anomenada per l'art. 13 la inspecció superior, exercita exclusivament també en nom del Ministeri de Justícia, com estableix l'art. 9 de la Llei que tractem),
(b) emet un informe de l'avantprojecte de Lleis i normes que afectin matèries de la seva competència (bàsicament, "l'ordenació dels registres i instruments públics" que diu l'art. 149.1.8è CE),
(c) resolució de recursos contra resolucions de l'Encarregat del Registre, que posen fi a la via governativa,
(d) resolució d'expedients tramitats de forma directa (és excepcional) per la Direcció General (adquisició de nacionalitat per residència, de dispensa del requisit de residència legal a Espanya a efectes de recuperar la nacionalitat perduda, de dispensa matrimonial, autorització de matrimoni secret, canvi i conservació de noms i cognoms),
(e) dictat d'instruccions sobre organització i funcionament,
(f) estudi i formulació de resolució de consultes de tota mena. La DGRN s'estructura en dos Subdireccions. La primera és de Nacionalitat i Estat Civil, encarregada de les funcions que han estat enumerades i que per tant representa la secció que en aquesta primera part del triball ens interessa, mentre la segona és del Notariat i els Registres de la Propietat i Mercantil (que tornarem a veurem més profundament a la segona i tercera part d’aquest treball).
L'article 9 també ens parla dels Encarregats del Registre Civil, que són sens dubte la peça central de l'entrellat organitzatiu d'aquests. Com veurem, el model espanyol opta a la Llei del 1957 per la judicialització del servei. Els Registres Municipals són a càrrec dels Jutges de Primera Instància, de manera directa, o bé indirectament per delegació a Jutges de Pau. El Registre Central està integrat per dos Magistrats. Finalment, la regla general sobre els Registres Consulars és que aquests estiguin controlats per Cònsuls d'Espanya a l'estranger (l'excepció és aquí que sigui un Agent consular honorari). Pel que fa aquest últim Registre, hi pren part el Ministeri d'Afers Exteriors; les seves funcions són: (a) comunicar al Ministeri de Justícia quins són els Consolats d'Espanya a l'estranger i (b) designar el funcionari que efectuarà les inspeccions i autoritzarà les delegacions de les inspeccions. Com veiem, dos dels tres Registres configurats per l'art. 10 de la Llei del Registre Civil estan avui dia encara controlats per autoritats judicials.
L'art. 2.2 de la LO del Poder Judicial ens aclareix que hi ha, per destriar els conceptes en l'enumeració, una potestat jurisdiccional que no ha de confondre's amb les funcions específicament pròpies del Registre Civil. La diferència entre la potestat d'autoritats judicials en tant que tals i les funcions registrals també es posa de manifest, d'acord amb les instruccions de la DGRN, que mentre els Jutges i Magistrats gaudeixen d'independència constitucional, els Encarregats han d'obeir indefectiblement els manaments imperatius del Ministeri de Justícia i DGRN, pel que fa qualsevol tipus d'afer, sigui formal o subtantiu.
Els Presidents dels Tribunals Superiors de Justícia han substituït des del 23 de maig del 1989 els Presidents dels Tribunals i Audiències en les tasques de vigilància i inspecció d'autoritats judicials de rang inferior, talment disposa l'art. 172, apartats 1 i 2, de la LOPJ. Aquests magistrats, que representen la instància judicial màxima a la Comunitat autònoma corresponent, ostenten les funcions d'inspecció ordinària (per ministeri de l'art. 13, apartat segon), de control en cas de deteriorament o destrucció dels assentaments registrals i la tramitació de queixes per endarreriments indeguts.
Respecte el citat art. 13, apartat segon, cal afegir que els Registres Consulars i el Registre Central no són inspeccionats . Almenys, l'art. 13 no en diu res. No pot negar-se, tanmateix, a què el Registre Central revisi la correcció formal de les tasques dels Registres Consulars.
Encara pel que fa la vigilència i inspecció, però ara en tarannà extraordinària, la té encomanada el Ministeri Fiscal. Aquesta tasca, que és de caire genèric, també s'aplica a la concordança entre l'inscrit i la realitat extraregistral. Així mateix, és part en els judicis ordinari atenents a la rectificació de les inscripcions, sense oblidar que el seu dictàmen per a aquestes rectificacions és preceptiu.
Finalment, hi ha una sèrie d'autoritats i funcionari que ocasionalment tenen facultats per a realitzar actes relatives a l'estat civil. Aquí el subjecte que excepcionalment complirà amb funcions registrals serà la màxima autoritat en un cert escenari de perill, risc o aïllament, davant del qual no és possible actuar normalment. En naus, per exemple, el Contador del vaixell de guerra, el Comandant o el Capità, segons correspongui. Respecte els fets esdevinguts en "campaña", el Comandant de la unitat o, en defecte, qualsevol Oficial encarregat. Igualment, si els fets s'esdevenen a un establiment públic (com ara a una presó o hospital), serà encarregat el funcionari responsable de la direcció. També hi ha un conjunt de supòsits en què una autoritat governativa local (en cas que el Registre deixi de funcionar, en defecte d'altres delegats adscrits ordinari, o quan aquest és traslladat, quan deixés d'estar operatiu durant més d'un dia).
Model i desglossament
El model de l'organització en concret del Registre Civil es distancia lleument del dels països de l'òrbita de la Comissió Internacional de l'Estat Civil. Aquests Estats -que són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Luxemburg, Portugal, Suïssa i Turquia- han adoptat majoritàriament els següents criteris que configuren un diguem-ne model europeu de l'organització registral civil: (a) dispersió del servei, perquè no existeix un Registre Civil Central, tot i que amb excepcions (a Alemanya, centralitzen els llibres de família; a Àustria, els noms; a Luxemburg, els divorcis; així com alguns països conserven duplicats, com Bèlgica, França, Holanda i Luxemburg), (b) sistema de foli real, (c) heterogeneïtat dels Registres i (d) respecte el personal registrador, el càrrec és atribuït a funcionaris o oficials de l'estat civil (a Alemanya, Àustria, Holanda, Itàlia i Suïssa) o bé a autoritats municipals (Bèlgica, França i Luxemburg). Fet aquest apunt de dret comparat, vegem primmiradament el cas espanyol.
Com hem dit, Espanya s'allunya, per les raons de context històric, d'aquest model propi relativament de la majoria dels Estats europeus. Els seus criteris d'organització són aquest:
(A) respecte el territori, opta per un sistema intermedi en el qual predominen els postulats de la desconcentració (es considera talment per dos motius: primer de tot, perquè els Encarregats del Registre són Jutges de Primera Instància per a tota la seva demarcació territorial, tot actuant els Jutges de Pau, com després veurem, per delegació d'aquests en cada municipi; en segon lloc, perquè existeix un Registre Civil Central). Com ja s'ha vist, l'art. 10 de la Llei del Registre Civil configura un disseny tripartit, al capdavant del qual hi ha els Registres Municipals. L'organització d'aquests és la peça verament clau del model. El criteri doctrinal majoritari coincideix fins avui en la idea que la desconcentració territorial del servei (que mai no s'ha de confondres, com no fa la nota al peu anterior, amb descentralització) és convenient per al nostre model d'Estat i societat. Tot plegat sense perjudici de l'existència de Registres de caràcter principal i altres de caràcter secundari (o, dit altrament, Registres pròpiament dits i oficines auxiliars que es limiten a rebre les sol•licituds i a enviar-les als Registres). Aquest debat territorial és abastat profundament per la reforma del 2011, que veurem a la segona part d'aquesta secció del treball.
La distribució dels Registres Civils és susceptible d'una graduació en funció del territori. Ambdós criteris, la concentració i la desconcentració d'oficines, ofereixen avantatges i inconvenients. La concentració presenta els avantatges d'estalvi de personal (menor número i major possibilitat de selecció), d'eliminació de problemes competencials i facilitació d'obtenció de dades en minvar la dependència del lloc on es produeix el fet. El seu inconvenient és el distanciament entre fet i inscripció. D'altra banda, la dispersió té com principals avantatges la connexió entre fet i inscripció i l'eliminació dels problems de les grans organitzacions. Els seus desavantatges són la dificultat de bastir-los de personal qualificat i la dificultat de la recerca de dades si no es coneix el lloc on s'ha esdevingut el fet" .
L'art. 11, apartat primer, disposa que "existirà, almenys, un Registre per a cada terme municipal". Sobre això insistirem més endavant. L'autora Pérez de Lara opina, com també veurem després, que hauria d'haver-hi una organització com a mínim doble, ja que caldria un model especial per a les grans poblacions, que flexibilitzés el criteri general.
Com a excepció que sí flexibilitza el criteri general, però no per raons de pes com ara la particularitat de les grans viles d'Espanya, ans per causes anecdòtiques, històriques i simbòliques, és el cas de Gibraltar i, fins fa poc, la Seu d'Urgell. En ambdós casos es dóna un perllongament de la competència del Registre fora del territori municipal (no per raó de la secció quarta, que és regla general). Es manté en el cas de la Línia de la Concepció i es mantenia fins el RD 1183/1994 per a la Seu d'Urgell un allargament de la competència sobre els ciutadans de l'Estat a territori "anglès" i andorrà, respectivament.
(B) respecte el foli registral, també s'opta per un criteri intermedi, on s'imposa el principi de territorialitat o predominantment real (val a dir, naixement, matrimoni, defunció i primera representació legal s'inscriuen al Registre del lloc on s'esdevenen), sense perjudici de l'ambigüitat que al foli corresponent a la inscripció del naixement s'hi fa referència a fets de l'estat civil ja inscrit a altres seccions (la qual cosa defineix una imatge de foli personal).
(C) pel que fa les funcions que realitzen els Registres Civils, n'hi ha tres (com ja s'ha vist, art. 10), Municipal, Central i Consular. Els municipals tenen caràcter territorial, sense esguardar la nacionalitat. El Central desa els duplicats dels Consulars i té caràcter residual i supletori respecte les funcions dels altres dos. El Consular recull els fets esdevingut per nacionalitzats espanyols a l'estranger.
1. Els Registres Municipals tenen competència, com es desprèn dels punts anteriors, territorial. Inscriuen els fets esdevinguts en un cert lloc -que, com a norma, serà el terme municipal- malgrat afecti estrangers. L'excepció registral pel que fa el terme municipal, com estableix l'art. 11 de la Llei, està contemplada per la secció quarta (tutela i representacions legals), la qual serà única per a tota la circumscripció del Jutjat de primera instància. Com hem dit més a dalt, això motiva que hi hagi Registres municipals principals i d'altres de delegats o secundaris.
Segons el cens del 2012, el nombre de municipis d'Espanya és de 8.116. L'autora Pérez de Lara, ja a l'any 96, proposava la informatització del servei, que és la que ara planteja la reforma legal. A l'hora d'opinar sobre l'oportunitat d'aquesta transposició entractament informàtic cal tenir en compte una dada: les actuacions dutes a terme en capitals de província suposava l'any 1991 més del 49% del total, xifra que es complementa amb què certs Registres municipals no van actuar cap inscripció en tot aquell any. Podríem dir que amb la mera integració d'una eina molt difosa, com són els ordinadors, a una realitat tant necessària, que són els Registres, queden tot d'una solventat el problema de fons del debat territorial.
2. Els Registres Consulars hi són arran "la conveniència de continuar la vinculació dels nacionals amb el seu país d'origen" . S'hi inscriuen tots els actes d'estat civil que afectin als espanyols a l'estranger. Els Encarregats són els Cònsuls d'Espanya a l'estranger, els quals no tenen assitència de cap Secretari (com és regla en els Registres Municipals, com veurem més abaix). Les funcions d'aquests Registres són les mateixes que els municipals.
3. El Registre Central, que s'ubica a Madrid, és a càrrec de dos Magistrats, com estableix el RD 644/1990. Sobre aquest Registre no hi intervé el Ministeri Fiscal, però sí, per a expedients sancionadors, la DGRN. Les seva competència està dividida en tres blocs: (a) la residual (tot el que no correspongui, com ja s'ha dit, als dos altres Registres), (b) la inscripció de matrimonis secrets, siguin civils o religiosos i (c) la inscripció dels duplicats de les actuacions dels Registres Consulars (l'art. 12 estableix les relacions entre els Registres Consulars i el Central, on es centralitza tota la informació dels ciutadans de l'Estat a l'estranger).
(D) sobre el personal encarregat, hi ha un model de judicialització (aquí va ser on més van pesar raons històriques per triar aquest model: en primer lloc, s'encomana el servei a autoritats judicials -val a dir, a un òrgan ja existent abans del 1870- perquè hauria implicat una despesa econòmica inassumible en aquells decennis de lluites colonials, en segon lloc, per l'escassa formació de les autoritats municipals (com és el model belga, francès i luxemburguès) i, en tercer lloc, perquè aquests capitostos dels pobles i ciutats estaven massa polititzats).
L'atribució del servei a un Encarregat que és una autoritat judicial es contraposa al principi d'especialització. L'Encarregat serà segur, en aquest disseny, que tindrà la necessària formació en dret, però pot de vegades posar-se en entredit que tingui un coneixement prou concret en matèria registral. Aquí hi ha una problemàtica a la qual també respon al reforma de l'any passat.
La LO del Poder Judicial és clara en el seu art. 86 sobre aquest punt: "El Registro Civil estará a cargo de los Jueces de Primera Instancia y, por delegación de estos, de los de paz". Al seu apartat segon s'afegeix: "La Ley de Planta determinará las poblaciones en las que uno o varios jueces desempeñarán con exclusividad funciones de Registro Civil, y en las ciudades en que hubiere más de un juzgado de primera instancia, cual o cuales de entre ellos se encargarán del Registro Civil". D'aquesta manera queda fitada la judicialització del servei que és un servei que, segons l'Enquesa del 1992 (que s'enllestí en el Llibre Blanc de Modernització dels Registres Civils), convé abandonar. La reforma del 2011 escolta aquest prec (deroga l'art. 86 citat), en atenció als seus dos motius forts: la potestat juridiccional és aliena a la matèria funcionalment registral, d'una banda, i implica una sobrecàrrega de feina per a un cos judicial ja prou enfeinat, de l'altra . Sobre el segon punt, pensem per exemple en les declaracions sentides darrerament en relació a la crisi financera: el bon funcionament dels jutjats -la qual cosa inclou la seva rapidesa resolutòria- és un factor positiu a l'hora de sortir de l'atzucac.
Endemés, cal dir que la inspecció ordinària (no pas la superior que, com s'ha vist, s'encomana a la DGRN) correspon a les autoritats judicials de jerarquia superior segons les ordenacions de la LOPJ.
Cal dir, en darrer terme, que l'Encarregat del Registre és, com a regla general, un òrgan de tarannà unipersonal. Aquesta unipersonalitat no topa amb l'existència de figures com el Secretari, en qualitat d'assistent, com a subjecte que tracta tasques complementàries i molt sovint concorrents de l'Encarregat. La mateixa existència del Secretari és "no pacífica" . A la praxi, els funcionaris que fan les funcions de Secretari són els de l'Ajuntament, tot i que també acostumen a ser-ho, com sembla decantar-se preferentment la LOPJ (arts. 472 a 483), Secretaris Judicials. Resulta avui dia "difícil determinar el paper que duen a terme", puix que la Instrucció del DGRN del 10 de març del 1989 ha contribuït molt minsament a aclarir-lo. El que almenys és segur és que sota la dependència directa el Secretari trobem Oficials (que tramiten assumptes, fan actes de comunicació, notificació i substitueixen el Secretari), Auxiliars (fan tasques executives no resolutòries i substitueixen eventualment els Oficials), Agents (duen a terme actes de comunicació i actuen com a Policia Judicial amb caràcter d'agents de l'autoritat) i Metges Forenses (constitueixen un cos titulat superior al servei de l'Administració de la Justícia que té encomanades funcions comprovatòries en relació a naixements i defuncions, entre d'altres, en la voluntat genèrica del legislador de concordança entre Registre i realitat extraregistral).
Fora d'aquestes categories, existeix el Registre de la Família Reial d'Espanya. Segons alguns, va ser creat per tancar de forma definitiva qualsevol polèmica dinàstica que la nissaga dels carlistes provessin a fer revifar. Està regulat pel RD 2917/1981, que disposa que el Registre és a càrrec del Ministre de Justícia, que té com a Secretari la DGRN (art. 2, apartat primer). Està integrat per un sol Llibre especial, on s'hi anota tot (art. 3). Les certificacions només poden ser expedir-se a petició del Rei o de l'Autoritat Regent (art. 4).
El seu règim supletori és el que estableix la Llei del Registre Civil i el seu Reglament. La reforma legal de l'any passat no fa ni tan sols esment d'aquest Registre paral•lel de caràcter, des del punt de vista jurídic, merament simbòlic.
Règim sancionador
Conseqüència de l'activitat inspectora és el règim sancionador. S'ha vist al llarg d'aquestes pàgines, a títol d'esment, que la inspecció superior correspon en exclusiva a la DGRN, mentre la inspecció ordinària escau al President del TSJ de cada Autonomia, sense perjudici que puguin posar-se de manifest casos de negligència o culpa per raó de queixes dels particulars (que coneixerà el TSJ), qualsevol funcionari o el mateix Ministeri Fiscal.
L'art. 14, insconstitucional , estableix la classe de sancions que poden ser imposades (parla de "multes"), tot fixant una graduació segons la gravetat de la infracció. La raó de la inconstitucionalitat sobrevinguda rau en la indeterminació de les infraccions i, per tant, radica en la vulneració tàcida de l'art. 25 de la Constitució espanyola.
El primer que cal dir és que, en cas de delicte o falta, la sanció administrativa i/o disciplinària donarà preferència al càstig penal, menant la causa a l'autoritat judicial penal. Aquest règim es manté, malgrat desvinculat de les especificitats registrals. Comenta l'autora, emperò, que la regulació de la LO del Poder Judicial de la responsabilitat dels jutges i magistrats, que són encara els Encarregats del Registre Civil, no pot satisfer, precisament, les situacions pròpies del Registre . L'arbitrarietat possible, doncs, queda obertament impune.
Per últim, hi ha una ineficàcia pràctica de les sancions previstes, atesa la irrellevant quantia de la multa, que va de les 50 a 2.000 pessetes.
Aquesta problemàtica ha quedat totalment oberta, ja que la nova Llei del Registre Civil no basteix un règim sancionador específic, essent necessari remetre a les generalitats de la Llei 30/92.
B.
El títol III, Estructura i dependència del Registre Civil, de la Llei del Registre civil del 2011
L'organització del Registre Civil resulta aparentment una qüestió formal de nul•la transcendència pràctica. No és exacte, ja que la reforma operada en matèria registral civil para especial atenció a l'organització com a clau de volta per a la millora del sistema. La novetat més rellevant en aquest punt és, en termes generals, la informatització del Registre Civil, la qual cosa, per si sola, ens permet parlar del nou model que anuncia l'exposició de motius de la Llei.
Hem de reconèixer d'entrada les limitacions amb les quals ens enfrontem a l'hora d'exposar les novetats i modificacions que opera sobre el model anterior aquest nou model. L'absència quasi absoluta d'estudis al respecte, lligada a la manca de rodatge com a mínim fins d'aquí dos anys, impedeixen una anàlisi de fons i experta sobre la qüestió.
El primer que hem de remarcar fefaentment és que la majoria de les opinions que expressa l'autora Pérez de Lara, en el Comentari de la Llei del 1957, a fi de perfeccionar aquesta, han estat tàcita o expressament tingudes en comtpe a l'hora de legislar la Llei del 2011. Tan pel que fa la informatització com sobre molts altres punts, les seves recomanacions semblen força encertades atesos els nostres temps. L'abast d'aquesta reflexió es circumscriu, és clar, estrictament a la vessant organitzacional del Registre Civil, puix que no he estrat, per a realitzar aquest treball, en el calat de les reformes d'altres parts del mateix cos legal.
Tot comptant, enumerem i expliquem les línies generals, pel que fa la nova organització, del Registre Civil que començarà a rutllar a partir del 2014.
I. Es passa a un sistema de foli caracteritzat per ser més personal, abandonant l'intermedi preponderantment real. L'E.M. aclareix que "la Llei abandona el vell neguit per la constatació territorial dels fets relatius a les persones [...] prioritza l'historial de cada individu". En termes legals, aquesta idea moral es tradueix en què "se suprimeix la tradicional divisió del Registre Civil en seccions".
En aquesta línia, l'art. 10 és prou unívoc: "la sol•licitud d'inscripció i la pràctica d'aquesta es podrà efectuar en qualsevol de les Oficines Generals del Registre Civil amb independència del lloc en què es produeixin els fets o actes inscrivibles". Igualment, segons l'art. 5.1: "cada persona tindrà un registre individual".
II. Es produeix la desjudicialització dels Encarregats del Registre. L'E.M. escriu que seran "funcionaris públics diferents d'aquells que integren el poder judicial de l'Estat". Això provoca la modificació de l'art. 86 de la LO del Poder Judicial per part de la LO 8/2011, de 21 de juliol, complementària de la LLei de Registre Civil. La voluntat del legislador consisteix a assegurar "una major uniformitat de criteris i una tramitació més àgil i eficient dels diversos expedients, sense perjudici de la tutela judicial efectiva a la qual tenen dret tots els ciutadans". Cal emmarcar aquesta modificació, precisament, en la idea del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño, d'agilitació dels processos, culminada per la Llei 37/2011 de mesures d'agilitació processal.
III. La informatització, que inclou automatització. Un canvi que, com hem dit, és el central de la reforma i alhora raó de la vacatio legis inusualment allargassada. És causa d'una "vocació modernitzadoran" que permet que, d'ara en davant, hi hagi "un Registre únic [...] accessible electrònicament" (com repeteix l'art. 3.1 de la nova Llei). Així, tot i que d'una banda l'accés serà "universalitzat", la gestió es manté "territorialitzada". Aquí, ben probablement, resulta estèril i eixorc seguir entenent el fenomen d'acord amb l'esquema noucentista de descentralització o desconcentració (malgrat se'ns digui, de forma lacònica, que "l'estructura organitzativa ben diferent ha de tenir present les Comunitats autònomes", concretant-se en l'existència d'una Oficina General per a cada CCAA, a la qual s'hi sumaran segones i terceres per cada mig milió d'habitants). A més, ens parla del fet que "la descentralització és aquí tinguda en compte també pel que fa la distribució de competència". El que resulta prou palès és que aquesta configuració del servei, vinculant-se al Document d'Identitat Electrònic i a la signatura electrònica, aporta grans beneficis.
La informatització -o, millor dit, els genèrics mitjans electrònics- es prediquen imperativament també pel que fa la comunicació i relacions entre les diverses oficines del Registre Civil, com estableix l'art. 8.1 de la nova legislació.
IV. Nova protecció de dades i de la intimitat. Arran de la Constitució espanyola es ponderaran les funcions dels Encarregats del Registre Civil respecte les nostres dades personals i, doncs, aquella part de la intimitat constitucionalment protegida, amb les exigències qualitatives pròpies d'un Estat de Dret que s'encasta de forma vinculant dins de la Convenció Europea de Drets Humans. Cal tenir a l'horitzó, igualment, la LO 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal, a la qual remet l'art. 3.3 de la nova Llei.
Alhora, molts elements es mantenen substancialment inalterats. La dependència del Registre Civil al Ministeri de Justícia segueix sent la mateixa a instància de l'art. 3.2 i 20.1 de la nova Llei del Registre Civil. La divisió tripartita es manté; ara bé, amb supressió en bloc de tots els altres òrgans jurisdiccionals que abans envoltaven l'activitat registral civil, endemés de grans canvis interns a cadascun dels òrgans, sobretot als dos primers.
A. D'una banda, es substitueixen els "Registres Municipals" per les "Oficines Generals" (art. 20.1.2on i sobretot 22 de la Llei). Aquestes novelles Oficines seguiran depenent orgànicament i jeràrquica de la DGRN i compliran en essència amb les mateixes funcions que abans, tot i que amb l'obvi gir en el modus operandi fruit de la tecnificació del servei.
B. D'altra banda les funcions de l'Oficina Central pateixen canvis importants (sembla que una certa ampliació de competències respecte l'anterior Llei), tot i seguir mantenint la inscripció de "assentaments extesos en Registres estrangers" (art. 21.2.2on).
C. Finalment, les noves Oficines Consulars no pateixen pas cap canvi, ni objectiu ni subjectiu, car segueixen estant dirigides pels Cònsuls d'Espanya i, en defecte, pels funcionari diplomàtics (art. 23 i 24).
La DGRN segueix sent "el centre directiu i consultiu del Registre Civil d'Espanya", com diu l'art. 25 de la LLei. Entre les seves funcions ja no hi és apuntada la d'inspecció superior, baldament sí la de "supervisió i coordinació", segons l'art. 26.3er de la Llei. Endemés i en la línia que, almenys aparentment, es palesa a la nova Llei (com hem dit pel que fa l'Oficina Central), hi ha una certa ampliació, de tipus lleu, competencial i funcional respecte la Llei del 1957. Ara bé, en essència, la DGRN roman pràcticament inalterada.
Llibres del Registre Civil
L’anàlisi d’aquesta qüestió, com moltes altres en aquesta primera part del treball, la dividim en les disposicions de l’antiga i la nova Llei del Registre Civil. Arran del que ja hem dit, és clara la diferència entre un règim i l’altre: la figura del llibre, centre neuràlgic del sistema fins ara, desapareix per ni tan sols ésser esmentada a la nova Llei més enllà del règim transitori.
I. L’art. 98 del Reglament de la Llei del Registre Civil aprobada per Decret de 14 de novembre del 1958 fa una enumeración dels llibre de cada oficina del Registre en relació a les seccions d’aquest, de les quals ja n’hem parlat. Llegim que “Los libros correspondientes a las Secciones que comprende; el Diario [...] y el de Personal y Oficina.”. A més, “un orden de legajos por Sección; otro indistinto de inscripciones, indicaciones, cancelaciones y anotaciones marginales, el de Notas Marginales, el de Personal y Oficina, el de Expedientes, el de Otros Documentos y el de Abortos”. A més, “un fichero por cada Sección, otro de fe de vida o estado, y los cuadernos auxiliares y ficheros que juzgue conveniente el Encargado o prescriba la Dirección General”.
En concret, el llibre d’inscripcions, definit per l’art. 99 RRC, inclou: (a) “los libros formados por Secciones”; (b) de forma genèrica, per criterio de competència, “los ordinarios destinados a las demás inscripciones”; i (c) “el Libro Especial de Matrimonios Secretos”.
Els requisits formals són, en essència, aquells que tendeixin a crear condicions de seguretat, com indica l’art. 100 RRC. Per això, els custodiarà l’Encarregat del Registre, atès que aquesta és una de les seves funcions. En vinculació amb això, l’art. 104 RRC ens diu que “los Libros de Inscripciones y el de Personal y Oficina se conservarán siempre”, per afegir, sorprenentment, que tots els altres llibres del registre “serán vendidos e inutilizados en forma que se evite la publicidad de su contenido”.
II. En breu temps la nova Llei del Registre Civil entrarà en vigor i el sistema dels llibres quedarà derogat in totum. La disposición transitòria III indica que ja no existirà el Llibre de Família, tot i que “los Libros de Familia expedidos con anterioridad a la entrada en vigor de la presente Ley seguirán teniendo los efectos”. La V, en la línia de l’efectivitat dels llibres anteriors, assenyala que “la publicidad formal de los datos incorporados a libros no digitalizados continuará rigiéndose por lo previsto en la Ley del Registro Civil de 8 de junio de 1957”.
En darrer terme, s’indica a la disposició transitòria VI que “los libros y documentos que a la fecha de la entrada en vigor de esta Ley obren en los archivos del Registro Civil se considerarán patrimonio documental con valor histórico en los términos previstos por la Ley 16/1985”, en la línia de l’art. 104 del Reglament de l’antiga Llei del Registre que tot just hem vist.
II
REGISTRE DE LA PROPIETAT
A. Introducció
El Registre de la Propietat pot ser vist com institució jurídica, conjunt de llibres i com oficina. A nosaltres ens interessa parlar-ne des de l'òptica descriptiva parant especial atenció a l'oficina, i no pas des de la perspectiva finalista, que és la pròpia del Registre com institució jurídica.
En sentit descriptiu, doncs, i afirmant-ho amb les paraules de Camy Sánchez-Cañete: "el Registre és un òrgan estatal de l'ordenament jurídic que, mitjançant l'apreciació de la realitat a través de les dades aportades, declara una situació jurídica respecte un dret real immobiliari, una declaració que, encara que sigui plena en el pla jurídic, és susceptible de prova en contra pel que fa als fets extraregistrals". Com hem dit, el sentit descriptiu es contraposa al finalista que, en paraules del mateix autor, fa així: "organisme jurídic estatal que, recollint la vida dels drets reals sobre immobles, posibilita el fet que adquireixin la plenitud d'efectes que l'ordenament jurídic els concedeix segons la seva peculiar natura". Com a afegitó a aquesta postula arrelada a la tradició, López Medel hi suma que el Registre de la Propietat és un "servei públic, de caràcter essencial i jurídic" que, segons Hernández Gil, s'emmarca dins de les "activitats administratives".
Orígens
Com dèiem, té sentit, a efectes d’aquest treball, destriar els dos vessants del Registre de la Propietat, malgrat al capdavall responguin al mateix fet. La utilitat efectiva dels Registres és tal, primer de tot, perquè hi ha unes oficines que, en segon lloc, funcionen d’acord amb abstraccions legals i doctrinals correctes. Volem aturar-nos un moment, a títol introductori, en l’aclariment d’aquesta utilitat, com a resposta a necessitats històriques que van configurar l’institut jurídic del Registre i la seva oficina en el que és avui dia.
"Publicitat" i "confiança" són dos valors que estan en relació directa, puix que "més confiança implica millor coneixement de la situació real i per tant una major seguretat i confiança en la presa de decisions" . És evident doncs que si hi ha major demanda de seguretat jurídica s'ha de correspondre amb un millor servei públic de "publicitat" de les condicions que operen en les transmissions econòmiques . En aquesta línia, també té com a horitzó “el foment de crèdit territorial o immobiliari, a través bàsicament de la garantia de les oportunes hipoteques, en els àmbits de la construcció, urbanístics, comercials, industrials i agrícoles, és una finalitat fonamental de la publicitat efectuada en el Registre de la propietat immoble" .
L’origen pretèrit del Registre de la Propietat es remunta a una proposta –fracassada- que va plantejar Colbert el 1693 a França. La forma d’organització (parem atenció a això, atès que és tema del treball), consistia en una oficina del Registre a les secretaries dels jutjats i tribunals. Molts anys més tard, el 1781, el Govern francès dictà un Edicte en què s’instituïren els “conservadors d’hipoteques”. El sistema triat de publicitat immobiliària fou introduït per la Revolució, arran del Decret del 19 de desembre del 1790 (a partir d’aquí comença a parlar-se de transcripció). La reforma de conjunt va venir amb el Codi Hipotecari del 1795 (que consagra els principis de publicitat i especialitat), que imposa la publicitat de totes les hipoteques. Posteriorment, la Llei de l’11 Brumari de l’any VII va imitar el sistema germànic pel que fa els Registres, la qual cosa implica un acostament als models contemporanis. Això no obstant, el Codi Civil francès del 1804, el napoleònic, suposà una regressió, perquè sanciona l’encara actual model francès de full personal. El Registre, des del punt de vista organitzacional, es confia llavors a un funcionari de finances .
En el cas d’Alemanya, que hem citat de biaix parlant del francès, el primer exponent legislatiu és la Llei prussiana del 1872. Des d’aquest moment, l’evolució del Dret Registral alemany és ràpida. Es rep en els treballs preparatoris del CC i es consagra definitivament el 1896. El sistema es completa amb l’ordenança registral del 1900. Els trets dels sistema alemany, de full real, pel que fa l’organització és que el Registre es confia a un jutge immobiliari, funcionari de justícia, a fi d’establir un rigorós sistema de control de la legalitat .
L’obstacle inicial, com recordarem avall, fou de tipus financer. El Registre és un servei públic que costa uns diners que en un primer moment no eren immobilitzats o circumscrits a aquest fi. La ineficaç distinció entre ingressos ordinaris i extraordinaris, taxada, no permetia un canvi sobtat en les xifres de conjunt dels pressupostos. Per tant, els Estats van desenvolupar mica en mica els Registres, amb els ingressos tributaris que eren, materialment, conseqüència d’una activitat econòmica que, formalment, necessitaria el Registre.
A partir de la necessitat, doncs, d’instruments seriosos de confiança i, de forma paulatina, segons les possibilitat de finançament, va sorgir el Registre de la Propietat Espanya. "L'aparició dels sistemes de Registre va respondre, principalment al segle XIX, a les exigències del fenomen d'augment de l'activitat contractual sobre béns immobles i, amb aquesta, de les necessitats del crèdit territorial [...] El sistema de Registre de la propietat immoble encaixa perfectament amb les transformacions socials que rep l'institut de la propietat privada [...]”. Aquesta idea ja havia sorgit amb timidesa des de la Constitució espanyola del 1812, que al seu art. 4 diu que “la Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos”. Es tracta, per tant, de protegir la propietat.
Conclou Roca Sastre el Registre és una peça clau del sistema que ja és essencial i que la seva integració és l’ordenació de la propietat és irrenunciable: "els sistemes d'ordenació jurídica de la propietat immobles poden classificar-se segons prescindeixin del Registre (com al Dret romà i en el germànic primitiu, malgrat fessin servir mitjans més o menys publicitaris) o que, per contra, adoptin el Registre com a peça clau del sistema". I afegeix que “no cal amoïnar-se excessivament pels nous tombs que pugui prendre la propietat immoble, atès que la propietat individual serà el tipus prevalent i amb això n'hi haurà prou per voler-la assegurar" , val a dir, que caldria reconfigurar de soca-rel la concepció de la propietat per prescindir del Registre de la Propietat.
Dret registral comparat
Vista la rellevància del Registre com a realitat històrica ben justificada, queda palesat que alhora és una realitat necessària per la qual s’ha de passar, des d’un punt de vista material, per concebre el modern dret immobiliari registral. Els sistemes que es van crear, però, no foren idèntics. Com ja hem vist, França tria des de Napoleó un model de full personal, mentre Alemanya i la seva òrbita un de real. Espanya, contra la regla general pel que fa la font d’imitació del seu dret noucentista, informa parcialment el seu sistema en el germànic full real.
Segons una doctrina , podem entendre de forma independent en el terreny conceptual, tres models: A. adjectiu: França i pocs més, B. substantiu: Austràlia, Alemanya i Suïssa, C. relatiu: Espanya i altres models mixtos.
Amb major detall, una altra doctrina ordena els sistemes pels seus efectes: d’una banda hi ha (A) sistemes tipus: i. francès: inoposabilitat del no registrat respecte del tercer adquirent per negoci jurídic registrat; ii. alemany: exactitud del registrat respecte del titular registral i, al capdavall, del tercer adquirent de bona fe per negoci jurídic registrat; iii. australià (o model Torrens): inatacabilitat del registrat llevat d'excepcions taxades, respecte del titular registral; d’altra banda, (B) Sistemes derivats (amb llista reduïda respectivament), i. Bèlgica i Itàlia; ii. Suïssa i Àustria; iii. Inglaterra, Gal•les, alguns Estats dels EUA i Dinamarca. No entrem en major detall perquè no és matèria d’aquest treball.
Finalment, la mateixa doctrina citada també ordena els sistemes segons el paper de la finca (la qual cosa, a efectes de l’organització, sí que interessa més a aquest treball). Aquí es distingeix entre el ja comentat full real i full personal. Així, d’una banda, tenim el Registre que es duu per finques (model francès, belga i italià) i, d’altra banda, el que es circumscriu a la finca (espanyol, alemany, suís, australià i danès). Aquest model, el propi, condueix a valorar el contingut de cada full o registre particular obert a cada finca, en el sentit d'atribuir-li la qualitat d'exacte, a fi de protegir el titular registral i, sobretot, el tercer hipotecari.
B. Organització
Hem de començar criticant la legislació vigent en matèria del Registre de la Propietat. Primer de tot, com diu Bernà i Xirgo, per tenir “una sistemàtica detestable” i, en segon lloc, per ser extremadament desactualitzada en certs punts . En altres paraules, l’ordre dels preceptes sobre l’organització en els Registres Civils, com s’ha vist, és de bon tros millor que el que comprovem a la legislació hipotecària.
Dependència
D’acord amb l’art. 259 LH, el Registre de la Propietat depèn del Ministeri de Justícia i “tots els assumptes referent a aquests estan encomanats” en última instància a la Direcció General de Registre i del Notariat, en concret per la subdirecció, la del Notariat i els Registres de la Propietat i Mercantil.
Com ja s’ha dit, la unitat bàsica i real d’aquest Registre és l’oficina. N’hi ha al voltant de mil a tot l’Estat. Aquestes oficines, en sentit ampli, ofereixen “servei públic”, finançat per l’Estat i, alhora, no gratuït en cap de les sol•licituds que s’hi poden fer – ad exemplum, una nota simple informativa té un cost de 20 euros. En tot cas, sobre la definició de “servei públic”, s’ha de dir que no correspon al dret civil ni registral aclarir què és. N’hi ha prou amb asseverar, amb Diez-Picazo, que el Registre és una “institució administrativa” , amb la qual cosa, tanmateix, no volem significar que és un mer registre administratiu, perquè el centre o nucli dur del Registre de la Propietat és el seu marcat i tarannà d’institució jurídica de dret privat, sense perjudici del seu caràcter, ja esmentat, de servei públic. És, tot comptant, un Registre jurídic perquè es basa en el principi d’inscripció i qualificació registral, vinculat al principi de legalitat, que s’efectua en els Llibres d’Inscripcions, a través dels quals s’ofereix un servei a la col•lectivitat de titulars de drets reals immobiliaris i futurs adquirents d’aquests.
Convé, en darrer terme, que passem revista a les funcions de la Subdirecció del Notariat i del Registre de la Propietat, que s’especifiquen a l’art. 260 de la LH. Podem distingir dos tipus de funcions: les pròpiament jurídiques, d’una banda, i les més administratives, de l’altra.
I. Pel que fa les primeres funcions, la DGRN ocupa el lloc d’últim responsable de l’assegurament del principi de legalitat registral amunt esmentat, segons el qual els Registre haurà d’observar l’ordenament jurídic. Aquesta responsabilitat es manifesta en què té la facultat de proposar al Ministeri de Justícia la reforma i adopció de Lleis, Reglaments i Ordres ministerials a fi d’un major assegurament del principi susdit. En estreta vinculació amb el primer apartat de l’art. 260, que és una resposta abstracta a les necessitat de l’Estat de Dret, tenim l’apartat tercer, d’acord amb el qual la DGRN resoldrà recursos governatius “que s’interposin contra les qualificacions que dels títols facin els Registradors”, així com “els dubtes que es plantegin els Registradors pel que fa la intel•ligència i execució de la Llei Hipotecària o del seu Reglament”. A més a més, l’apartat cinquè del mateix article indica que la Direcció “exerceix la inspecció i vigilància de tots els Registres de la Propietat”. Finalment, l’apartat sisè ens diu que la DGRN corregirà disciplinàriament als Registradors per les faltes comeses” en relació a les seves tasques, podent àdhuc arribar a destituir, postergar o traslladar Registradors quan s’escaigui.
Es pot veure aquí una progressió sempre emmarcada en el mateix principi de la legalitat i al seu obligat acatament: (i) idees generals sobre el funcionament en abstracte del Registre, que comunica al Ministeri, (ii) idees concretes sobre resolució de recursos i dubtes tingut a la praxi registral, (iii) vigilar i inspeccionar, perquè els anteriors dos mitjans poden ser insuficients i, a la fi, (iv) corregir, no pas arran de recursos del punt “ii” per via d’esmena, sinó com a conseqüència de la tasca de vigilància i inspecció.
II. Pel que fa les altres funcions, que hem qualificat de manera genèrica com administratives, la DGRN té les següents potestats: convocatòria d’oposicions a Registrador (ara bé, el nomenament està reservat, ex art. 278 LH, al Ministeri de Justícia i, per l’art. 147 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, és competència executiva de la Generalitat), resoldre processos d’oposicions en darrera instància o supletòriament, formar i publicar estats del moviment de la propietat i drets reals immobiliaris (funció estadística d’aplec respecte les dades que hauran de reunir els Registradors, ex art. 293 LH), comunicar ordres dictades pel Ministeri de Justícia i autoritzar-ne la publicació (funció informadora). S’hi sumen a aquestes altres funcions que queden detallades al Reglament Hipotecari, on, atesa la seva natura, no ens interessa entrar.
Lateralment és necessari dir alguna paraula sobre l’organització interna de la DGRN en la subsecció que ens interessa. Els arts. 261 a 273 fixen el règim. Atesos els requisits d’accés dels membres és clar que la DGRN és un òrgan essencialment jurídic i especialitzat, la qual cosa ratifica la idea ja expressada segons la qual el Registre de la Propietat, que té com a centre, no pas un Registre de la Propietat central, ans la DGRN, es caracteritza igualment per tarannà sobretot jurídic i sols de biaix administratiu d’aquesta. Els membres de la DGRN accediran, ens diu l’art. 262, “necessàriament per ascens rigorós”.
Organització territorial
Els arts. 7 i 8 LH indica que la primera inscripció serà sempre la de cada finca, que s’anomena immatriculació. Cada finca, segueix el precepte, tindrà un número diferent i correlatiu, a fi que s’identifiqui com a únic i exclusiu. Convé recordar aquí que el sistema de full espanyol és el real. La finca és, doncs, per a major facilitat en el control i seguiment, “la unitat bàsica del sistema” .
Pel que fa la concepció geogràfica del Registre de la Propietat com Oficina en sentit estricte, cal distingir aquí entre el local del Registre i la demarcació registral. D’una banda, el local és l’indret on es duu a terme la publicitat registral (arts. 356-361 Reglament Hipotecari). Aquí també és “on es planteja la moderna orientació de la informatització del Registre”. D’altra banda, la demarcació o circumscripció territorial es vincula amb el sistema de competència territorial. Això, a la pràctica, vol dir que les finques s’inscriuen en l’oficina del Registre de la Propietat del seu lloc (com una variant del lex rei site). En aquesta línia, llegim a l’art. 1.2 LH (en la mateixa línia, art. 275 LH i arts. 1 i 2 RH) que les “inscripcions o anotacions es faran en el Registre en la circumscripció territorial dels quals radiquin els immobles”. El criteri de la territorialitat és fonamental a efectes de la publicitat registral: l’oposabilitat davant tercers sols és al•legable si la inscripció s’ha efectuat a l’oficina territorialment corresponent, perquè “si están indebidamente inscritas, no afecta la situación registrada a tercero”. L’art. 420.2 RH, interpretant a contrario el citat art. 1.2 LH, disposa que no es podrà efectuar un assentament de presentació de “documents relatius a finques radicants en altres districtes hipotecaris” .
Així mateix, interessa indicar que l’art. 358 RH estableix com haurà de ser el rètol de cadascun dels Registres espanyols. S’indicarà, en la part inferior del rètol, el nom del districte hipotecari. L’art. 356 RH indica que, un com dins de l’oficina, podrem veure a un o diversos quadre els Ajuntaments o municipis que queden compresos dins de la demarcació registral. A més, s’indicarà, en cas que s’escaigui, les poblacions que van pertànyer a aquell Registre i ja no i, també, el Registre al qual van pertànyer abans.
La competència de creació i suspensió d’oficines del Registre correspon al “Ministeri de Justícia a proposta de la DGRN”, mitjançant un expedient en relació a actes estadístics (volum de treball). Se seguirà el mateix procés quan hi hagi meres alteracions o canvis de capitalitat. L’art. 488 RH, de tancament, preveu l’institut de “translació provisional” que delega, per causes excepcional, la competència del Ministeri i de la DGRN, als Registradors.
Registradors de la Propietat
Formen part del Cos de Registradors de la Propietat, el règim dels quals és detalladament regulat al Reglament Hipotecari, als arts. 489 i ss, tan pel que fa l’accés al Cos com els drets i deures que tenen un cop dins d’aquest. Els Registrador són funcionaris de l’Estat (cal recordar que és competència exclusiva per ministeri de l’art. 149.1.8 CE) que ingressaran al cos a través, com diu l’art. 277 LH, d’oposicions.
I. Els requisits per ser Registrador s’aclareixen l’art. 279 LH i, de forma negativa, el 280 indica qui no pot ser Registrador. Són requisits que tenen com a finalitat assegurar que els cos té uns coneixements específics i segurs sobre la matèria. Convé recordar aquí un concepte del qual hem parlat: la confiança. Efectivament, la confiança en el Registre de la Propietat és la clau de la seguretat de les relacions jurídiques que s’emparen en la publicitat registral. Cal, perquè això realment sigui així, que els Registradors estigui verament preparats i siguin experts. Per la mateixa raó, el sistema d’escalafons, que veurem més endavant, jerarquitza els Registradors per l’antiguitat, atès que, a efectes de coneixements acreditats i llarga experiència, la seva capacitat d’assumir major responsabilitat és ja prou caracteritzada.
L’art. 279, citat abans com símbol de la desactualització, indica que per ser Registrador cal ser home, major de 23 anys i llicenciat en Dret. Avui diríem que n’hi ha prou amb superar les oposicions, que pressuposen que s’és major d’edat, i graduat en Dret, la qual cosa ja seria òbvia en cas d’haver accedit al cos. Tot comptant, com dèiem, els Registradors de la Propietat són, altrament dels Encarregats del Registre Civil, persones que poden ser definides únicament per la seva alta qualificació.
Interessa parar atenció, per enllestir el tema dels requisits, l’art. 280, en els seus apartats primer i segon. S’indica que els insolvents no poden ser Registradors. Aquí s’ha de tenir ben present el tarannà patrimonial del Registre de la Propietat, altrament del Civil, que no conté drets de contingut econòmic. La idea de rerefons és la mateixa segons la qual, com deien els Usatges de Barcelona del Rei En Jaume I, no pot ser banquer un insolvent. No pot tutelar els drets reals d’altri aquell que no va tenir la diligència exigibles (el bon pare de família del CC) respecte els propis, perquè seria un contrasentit. Per tant, l’art. 280 diu que aquells que tinguin societats que hagin fet fallida, que hagin estat declarades en concurs, els deutors a Hisenda, àdhuc com a segons contribuents.
En estret vincle amb la necessària solvència del Registrador, disposa la Llei la prestació de fiança. És un requisit de tipus constitutiu: “no es donarà possessió del seu càrrec a aquells que siguin nomenats Registradors, sense que prestin prèviament fiança en la forma i quantia que fixarà el Reglament”, estableix l’art. 282 LH. Aquesta obligació dinerària no s’extingirà fins que el Registrador cessi en el seu càrrec, en la línia de l’art. 283 in fine. Així doncs, mentre el Registrador ocupi el seu càrrec, existirà la fiança, ja que, com cal recordar, aquests qualificaran sota la seva pròpia responsabilitat (art. 18 LH), la qual cosa vol dir que la fiança queda afecta a “les responsabilitats en què incorri per raó del càrrec” (art. 283).
En darrer terme, convé parar atenció sobre les incompatibilitats dels Registradors de la Propietat i, en particular, en la que determina l’art. 281 LH. Un Registrador no pot ser alhora Jutge, perquè en tal cas hi hauria una unitat entre la funció registral, la pròpia, i la funció judicial de salvaguàrdia dels assentaments (com indica l’art. 1 in fine LH). Així mateix, tampoc no pot ser Notari, puix que aquest atorga una escriptura pública, la qual haurà de ser qualificada posteriorment i amb independència de criteri respecte el parer, ja que, en cas d’aplegar en un sol les dues operacions, quedaria desvirtuat el sistema de doble control de legalitat, que és el model vigent.
II. “Cada Registre de la Propietat és a càrrec d’un Registrador”, segons l’art. 274 LH, llevat de l’excepció en què el Ministeri de Justícia i la DGRN poden decidir que un mateix Registre estigui a càrrec de diversos Registradors, com indica l’art. 275, previst per a casos en què hi hagi “un gran volum de moviments”, això és, molta feina.
Puix que és imprescindible que hi hagi tothom un Registrador, l’art. 275 bis habilita la DGRN perquè designi un quadre de substitucions, consistent en què diversos Registradors tingui potestat per efectuar la qualificació registral a un conjunt de Registres de demarcacions territorials diferents dins d’una província o províncies confrontants.
Amb la mateixa mentalitat, el legislador disposa a l’art. 288 que “el Registrador no podrà absentar-se”.
III. No tots els Registradors són iguals, ans es classifiquen per l’escalafó corresponent. Hi ha quatre escalafons, segons l’art. 276 LH, diferenciats “per ordre d’antiguitat absoluta”, això és, des de la data del nomenament (en la línia de l’art. 284 LH). Seran 125 els del primer escalafó, la qual cosa té rellevància, per exemple, a efecte de l’accés a la DGRN.
Per la resta, l’art. 295 remet al Reglament en relació a totes les altres qüestions.
GEOBASE
Ha estat reclamada la informatització de tots els Registres. Hem vist que el Registre Civil serà d’aquí dos anys íntegrament informatitzat. Així mateix, la disposició addicional segona de la Llei 30/92 promet la informatització dels Registres administratius. Igualment, existeix també una certa tendència a la modernització dels mitjans hipotecaris és la Llei 24/2001, segons la qual esdevé una infracció greu, per ministeri de l’art. 313.b.f LH, “el incumplimiento reiterado de facilitar el acceso telemático a los datos del Registro”. En aquesta línia, l’actual art. 9 LH estableix que “los registradores dispondrán de aplicaciones informáticas para el tratamiento de bases gráficas que permitan su coordinación con las fincas registrales y la incorporación a éstas de la calificación urbanística, medio-ambiental o administrativa correspondiente”, malgrat encara es manté l’art. 359 RH parla de la màquina d’escriure.
Alhora, convé indicar que molts dels serveis del Registre de la Propietat poden ser consultats a través de la xarxa. Ara bé, és un afer no resolt el de l’oficialitat dels documents obtinguts o lliurats a través de mitjans informàtics.
El sistema GEOBASE, que conté informació gràfica georreferenciada respecte la identificació d’una finca registral, s’està implantant progressivament i encara de manera informal als Registres de la Propietat. La iniciativa ha estat del Col•legi de Registradors en col•laboració amb el Servei de Cartografia de la Universitat Autònoma de Madrid. No en diem més atès que la integració d’aquest sistema perquè, com dèiem, al començament, encara queda molt de camí per fer.
Llibres del Registre de la Propietat
L’art. 362 RH enumera els llibres: (a) d’inscripcions, (b) Diari de les operacions del Registre, (c) d’incapacitats, (d) Índex de finques rústiques i urbanes i índex de persones, (e) d’estadística, (f) especial d’anotacions de suspensió de manaments judicials, laborals o administratius, (g) Inventari i (h) llibres i quaderns auxiliars, si s’escau, quan els Registradors els jutgin convenients.
Els llibres han de ser foliats, visats judicialment, uniformes per a tots els Registres i formats sota la direcció del Ministeri de Justícia “amb totes les precaucions convenients”, estableixen els arts. 238 i 239 LH. A més, l’art. 363 RH afegeix que “se formarán ordenarán y rayarán conforme a las prescripciones y modelos que establezca la DGRN”. La raó d’aquesta prudència s’expressa al final de l’art. 239 citat: per evitar fraus, d’una banda, i falsedats, de l’altra. Per aquesta raó, conclou l’art. 241, només els llibres que compleixin els requisits formals esmentats “faran fe”.
Ara bé, hi ha més exigències, com ara la de l’art. 241 LH: els llibres no sortiran “en cap cas” de l’oficina del Registrador (àdhuc les diligències judicials es practicaran a la mateixa oficina).
Entrant en matèria substantiva, cal començar pel més important dels llibres i clau de volta del Registre de la Propietat: el d’inscripcions. En aquest s’operen els actes de major rellevància jurídica des de tots els punts de vista. L’art. 242 descriu el contingut d’aquests llibres: “inscripciones, anotaciones preventivas, cancelaciones y notas de todos los títulos sujetos a inscripción”. Com ja hem dit amunt, “el Registro de la Propiedad se llevará abriendo uno particular a cada finca en el libro correspondiente”, afegint-hi que “todas las inscripciones, anotaciones y cancelaciones posteriores relativas a la misma finca se practicarán a continuación”, perquè el sistema del Registre dels béns immobles és de full real. Ara bé, s’afegeix aquí una nova garantia formal, que obliga al Registrador a no deixar “espais en blanc entre els assentaments”, per les mateixes raons ja esmentades de l’art. 239 in fine.
En vinculació amb les inscripcions pròpiament dites al Llibre corresponent, l’art. 248 estableix que “a més els Registradors duran un Llibre anomenat Diari on, en el moment de la presentació de cada títol [...] estendran un breu assentament del seu contingut”. Això posa de manifest el seu tarannà instrumental. La Llei 24/2001 va modificar el precepte en tant que la presentació dels títols podran fer-se “en persona, per correu, telefax o per remissió telemàtica”.
III
REGISTRE MERCANTIL
Hi ha una estreta vinculació entre els Registres de la Propietat i Mercantil. Aquesta vinculació esdevé, en certs moments, total assimilació entre l’un i l’altre des de l’òptica legal.
I. Pel que fa l’origen, materialment comparteixen algunes causes. La maduresa del capitalisme va necessitar, així com la concepció plena de la propietat, la protecció de la seguretat jurídica. Excloem d’aquest treball ulteriors precisions, havent-hi prou amb dir que el 1737, a les Ordenances de Bilbao, el Registre es limitava a comerciants socials, mentre que ja al primer Codi de Comerç de Sáinz de Andino, del 1829, esdevé a més un registre de documents, la qual cosa augmenta el seu àmbit subjectiu. Tanmateix, aquesta diferència en l’origen i els fets del 1737 són determinants a l’hora d’entendre el fet que el Registre Mercantil és, altrament del de Propietat, de full personal.
II. La Direcció General del Registre i el Notariat s'estructura, de fet, en dues Subdireccions, d'una de les quals, la del Notariat i els Registres de la Propietat i Mercantil, en depenen els dos Registres susdits. Per tant, la seva procedència organitzativa és la mateixa, atès que els dos són alhora una eina clau de la protecció jurídica dels drets de contingut patrimonial (altrament del Registre Civil, que mai no opera sobre drets avaluables en diner).
III. La figura del Registrador és la mateixa, en tant que són Registradors de la Propietat els encarregats del Registre Mercantil, i no a l’inrevés (art. 13.3 del Reglament del Registre Mercantil, d’ara en davant RRM). Ambdós són, igualment, nomenats pel Ministeri de Justícia (art. 13.2 RRM), amb la puntualització del ja citat art. 147 de l’Estatut de Catalunya, pel qual la Generalitat té aquí competències executives.
No obstant això, són clares les diferències entre el Registre Mercantil i el de la Propietat, fins al punt que una part de la doctrina, ja clàssica, de Garrigues, ha propugnat la separació total dels dos Registres . D'una forma introductòria, podem dir que mentre el segon inscriu drets reals sobre béns immobles (determinació per la cosa, també amb el sistema de full real), el Mercantil para atenció exclusivament als subjectes que actuen en el mercat (per la persona, l'empresari, d'acord amb el sistema de full personal). Aquesta és la diferència essencial entre les dues institucions registrals.
Les idees de Garrigues, però, s’adrecen a la substantivitat dels dos Registres on, avui dia, s’han sortosament superat les velles limitacions que eren conseqüència de l’assimilació entre els dos (com ara el Reglament del 1919 que, cometent un error fonamental, assimila els efectes de la inscripció dels dos Registres). Formalment les diferències són menors i això motiva que no repetim el que explicar llargament en la secció anterior d’aquest treball, sobretot pel que fa l’estatut dels Registradors
Registre Mercantil Central
Una diferència organitzativa destacada respecte el Registre de la Propietat, pel que fa el nivell orgànic, és l’existència de Registre Mercantil Central. Va ser creat arran de la reforma de la Llei 19/1989. Aquest òrgan té una doble natura, la primera de les quals preval sobre la segona.
I. El seu caràcter primordial és el merament informatiu. D’una banda, centralitza les dades de totes les inscripcions de tots els Registres i, de l’altra, és un mitjà de publicitat, puix que és l’encarregat de publicar el B.O.R.M.E. Alhora cal tenir en compte que les dades inscrites al RMC són igualment públiques , com tots els altres Registres, amb les condicions i limitacions habituals. També amb funció informativa, emet notes simples.
Respecte la publicació del B.O.R.M.E., aquest té, segons l’art. 424 RRM, dues seccions: (a) dades remeses pels Registres territorials al Central i (b) anuncis i avisos legals (d’empresaris inscrits que no causin operacions en el Registre).
II. Ara bé, té alhora un caràcter certificador i circumscrit a un àmbit excepcional. Per les reformes introduïdes a la disposició addicional XIV de la Llei de Marques 17/2001 en relació a l’art. 395 RRM, el Registre Mercantil Central emet certificacions negatives que acrediten, no pas marques (no és objecte dels Registres Mercantils), ans denominacions socials respecte marques.
Organització territorial
El número de Registradors dels Registre Mercantils és força inferior que els del de la Propietat. Hi ha més titulars d’immobles que no pas de grans societats d’obligatòria inscripció. Per tant, l’organització territorial del Registre Mercantil és una altra. L’art. 16.2 RRM aclareix aquest extrem indicant que la regla general és aquesta: “La circunscripción de cada Registro Mercantil se extenderá al territorio de la provincia a que corresponda”. L’oficina del Registre s’ubicarà a la capital de província, segons l’apartat primer del mateix article. L’excepció són, segons preveu el mateix apartat primer, els Registres Mercantils que no són a capitals de província. L’enumeració, integrada pel Reial Decret 172/2007, de 9 de febrer, és numerus clausus: “Ceuta, Melilla, Eivissa, Maó, Arrecife, Puerto del Rosario, Santa Cruz de la Palma, San Sebastián de la Gomera, Valverde y Santiago de Compostela”. Aquesta enumeració pot ser alterada, com indica l’art. 16.3 RRM, mitjançant un nou Reial Decret, puix que el mateix Reglament del Registre pertany al mateix rang normatiu.
És formalment semblant la determinació del número de Registradors. L’art. 14.1 assenyala que seran aplegats a cada Registre també segons Reial Decret. Que en un mateix Registre, però, convisquin diversos Registrador, significa que s’hi haurà de treballar, com diu l’art. 15.1, per distribució de matèries o sectors.
La circumscripció provincial de la qual abans parlàvem és rellevant als efectes de l’efectuació de la inscripció. Els arts. 17 i ss RRM palesen que, atenent al fet que el sistema és de full personal, “la inscripción se practicará en el Registro correspondiente al domicilio del sujeto inscribible”. Aquest criteri és únic, puix que “la legalització de llibres dels empresaris, el nomenament d’experts independents i auditors, el dipòsit de documents comptables”, essent aquesta una enumeració oberta, també són actes vinculats al Registre del mateix domicili. Per aquesta raó, s’aplega tota la informació rellevant per socis, creditors i tercers, respecte l’empresari, en un mateix Registre. Aquesta forma d’organització, quan s’arribi a una plena informatització dels Registres, passarà a ser molt relativa, atès que l’institut històric del domicili social i nacionalitat de les empreses cada vegada és més discutible atesa una realitat econòmica d’efectes indefinits i globals.
En tot cas, els arts. 18 i ss regulen els canvis de domicili possibles: (a) dins de la província, (b) interprovincial i (c) a l’estranger, sense entrar en majors precisions, tot remetent a una altra legislació, sobre si aquí “a l’estranger” significa dins de l’espai comunitari o fora.
Llibres del Registre Mercantil
L’art. 23 RRM enumera aquests llibres: (a) d’inscripcions, (b) de legalitzacions, (c) de dipòsit de comptes, (d) de nomenament d’experts independents i d’auditors. Cadascun d’aquests quatre llibres tindrà alhora el seu propi Diari de presentació, que té una funció referenciadora no substantiva. De manera addicional, hi ha altres dos llibres instrumentals: (a) l’Índex i (b) l’Inventari.
És una enumeració numerus apertus pel que fa els Llibres de tarannà instrumental. D’una banda, perquè “quan les necessitats del servei ho aconsellin, la DGRN podrà autoritzar l’obertura, en relació als quatre primers llibres, de més d’un Llibre Diari. D’altra banda, els mateixos Registradors, directament, tenen total discrecionalitat de crear i seguir Llibres auxiliars, “a fi de gestionar adequadament el Registre”.
Tots els llibres, llevat del Llibre d’inscripcions, tindran “pàgines mòbils i podran elaborar-se per procediments informàtics” o àdhuc “ser substituïts per fitxers manuals o arxius informàtics”. La importància atorgada al Llibre d’Inscripcions no permet que, dementre, sigui informatitzat, atenent a la dementre incipient inseguretat en el pla jurídic d’aquest mitjans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)