Sistema legal de la desertificació a Botswana

I. Qüestions jurídiques plantejades

Abans d’entrar pròpiament en matèria, és necessari fer algunes CONSIDERACIONS PRÈVIES de tarannà no jurídic. Les Lleis sempre tenen al darrere una realitat que, primer de tot, cal conèixer.

A. Una de les grans problemàtiques mediambientals africanes,  com la de l’aigua, compta amb un nucli dur comú que permet cercar-ne solucions internacionals de tipus regional. Per això, l’Àfrica, sense perjudici que els problemes de l’aigua i els que se’n deriven tinguin una dimensió mundial, ha de respondre’n amb veu pròpia i d’entesa, atesa la realitat climàtica, geogràfica, demogràfica i política del Continent. 

i. Una en concret la trobem al voltant del riu Okavango, la conca del qual neix a Angola, passa per Namíbia i mor a Botswana. Aquest riu no seria en si mateix tant important si no fos perquè Namíbia i Botswana comparteixen un dels índexs de ruixats més minsos del continent, amb territoris majorment àrids i erms.  Botswana té una estació seca que es perllonga des de l’abril a l’octubre, al Sud, i al novembre, al Nord. Les pluges són poques, fins el punt que el nom de la moneda i alhora el lema nacional sigui “pula”, que vol dir “pluja”. 

La dependència amb aquest riu és clau. El 90% de les necessitats d’aigua són satisfetes pel sistema hídric de l’Okavango. Ara bé, més del 75% d’aquestes necessitats es satisfan, no pas pel riu, sinó pels aqüífers atinguts mitjançant pous. D’altra banda, són nombrosos els afluents de l’Okavango, com ara el Deception. Altres rius, de menor cabal, són el Lotsane, Notwane, Molopo.  El Shashe, com quasi tots els altres rius, és sols efímer.  

ii. Una altra problemàtica regional és la del desert del Kalahari. S’estén sobretot per Botswana, ja que ocupa més de la meitat del seu territori (en concret, entre el 70% i el 80% d’aquest), així com a Namíbia i, en menor grau, Sud-àfrica. És en aquest desert on s’anorrea l’Okavango, per endorreisme, això és, acaba en un delta desvinculat d’altres rius, mars o oceans. L’aridesa climàtica explica aquest rar fenomen: el 97% de les aigües fluvials s’evaporen abans d’arribar-se al seu final.

El Kalahari es caracteritza per ser, d’una banda, un fals desert, perquè és quasi en la totalitat de la seva extensió cobert de matolls, herbes i margalls, i, de l’altra, per ser expansiu i del tot improductiu. Per acabar d’adobar la descripció, cal indicar que “in the south-west the average of rainfall is about 250 mm” que, per entendre què significa, podem comparar-ho amb què a Catalunya és de 700 mm la mitjana anyal. Aital diferència, en termes pràctics, vol dir que els aqüífers dels quals parlàvem sols es recarreguen en un 1% any rere any, la qual cosa és, objectivament, insuficient per mantenir-ne una explotació constant per part del gruix de la població .         

iii. El creixement demogràfic és un factor que objectivament consolida un cert rumb ambiental. La població de Botswana s’ha multiplicat per set des del 1965 fins el 2010, comptant ara amb més de dos milions d’habitants. D’aquests, el 60% viu a ciutats. Aquest és un model demogràfic que en l’Àfrica descolonitzada es dóna sense gaires divergències. Contra la tònica d’altres indrets del Continent, però, el PIB per càpita va passar de ser, en els anys amunt indicats, dels més baixos als més alts.

Cal afegir, en aquest punt, que “the Kalahari sandveld has, until recently, remained largely unoccupied [...] the situation changed radically with introduction of colonial rule and imposition of cash economy, and especially with the establishment of world beef export markets since the 1960s [...] and more intensively after independence in 1966”. Aquí convé tenir present un factor extrínsec: el fet que la UE hagi atorgat una concessió d’exportació que augmenta en un 32% els beneficis sobre la carn vaquera . La conjuminació d’aquests elements féu que “owing to the increasing pressure of the already crowded communal grazing areas of the east, large herd owners have in the last three decades been moving westwards, establishing permanent cattle posts in the Kalahari sandveld and spreading conditions of overstocking and degradation of vegetation on a large scale in this rangeland of low potential. The move into the Kalahari sandveld has been facilitated not only by the lucrative EU subsidy, but also by the good rainfall years of the 1970s and by the Tribal Grazing Lands Policy (TGLP), introduced in 1975. This policy encouraged larger cattle owners to move their herds out of overcrowded communal areas, and into area where they would be given exclusive rights to land allowed to establish fenced commercial ranches” . Hem analitzar aquest afer aquí perquè, al capdavall, són causes econòmiques i polítiques i, doncs, no pròpiament jurídiques, les plantejades. Tot comptant, “as a result of rapid increases in population and accelerated demand for natural resources, the country’s water, vegetation and possibly soil resources in the limited areas of arable lands  are being exploited at unsustainable levels” .   

iv. La indústria va ser el 2006 el primer sector, un 51,5% del total, de l’economia nacional ; avui ha esdevingut, arran de la crisi (davant la qual s’ha manifestat gran dependència exterior), poc més d’1/3 part del total. El sector serveis, incentivats pel turisme de safari al delta de l’Okavango, aclaparen el gruix de la resta, puix que l’agricultura, l’any susdit, fou sols el 1,6%. 

Ens ha d’interessar, però, aquest 1,6% (que avui és molt més). Almenys per dues raons: a) la població ramadera s’ha multiplicat per quatre, del 1966 al 1991, havent passat de 1,7 a 5,5 milions  i b) perquè hi ha minories ètniques, com els San (que representen només el 3%), que depenent totalment d’aquest tipus d’economia de subsistència. També interessa, en òptica jurídica, el fet que aquests grups, que s’han hagut de desplaçat, poden arribar a considerar-se un dia com refugiats mediambientals. 

Una dada que no podem negligir en aquest treball, atesa la circumscripció del cas, són, en concret, els ramaders que abans esmentàvem. Més enllà de les xifres oficials sobre l’antic i nou potencial industrial de Botswana, el cert és que “livestock raising is the main economic activity [...] most of the land (71%) is under communal/tribal grazing tenure, 23% is Stateland, while a small proportion (6%) is freehold lease for large-scale commercial ranching” .    

v. La vinculació històrica del continent africà es deu, almenys, al fet que durant el s. XIX tot Àfrica, llevat d’Etiòpia, fou colonitzada i que, a partir dels anys seixanta, descolonitzada. Són doncs Estats nous que, per dir-ho sumàriament, havien romàs al defora de les revolucions liberals i industrials d’occident, ans amb una forta herència colonial, la qual, en molts aspectes, inclogué una gestió discriminatòria de les aigües potables, legitimada per la carcassa jurídica de l’apartheid sud-africà . El cas és que Àfrica, pel que fa la política, queda unida en aspectes essencials. 

L’estat de Dret efectiu a Àfrica és encara un dels grans reptes pendents de la història de la humanitat. Avui dia és clar que els Estats africans existeixen i tenen institucions prou sòlides, tret dels 23 Estats independents que actualment componen Somàlia. Ara bé, a fi que hi hagi “estat de dret” cal alguna cosa més: pensem, posem pel cas, que en els darrers trenta anys hi ha hagut al Continent més de 200 cops d’estat que han desembocat, moltes vegades, en guerres civils. El 22 de març, per exemple, els amazic van abatre el govern de Mali. El cas és que “civil strife and violent conflict are, unfortunately, too common a cause of extensive environmental damage in Africa [...] under conditions of civil war, environmental policy is a luxury indeed” . Amb això vull dir que el centre del debat sobre l’estat de dret africà se centra avui, no tant en l’existència d’Estats que puguin tard o d’hora imposar la seguretat i ordre, sinó en la legitimitat d’aquests Estats. Així mateix, no en què hi hagi Lleis, ans que siguin complertes pel fet de ser legítimes. Crec que en això resideix un veritable estat de dret: en la seva perdurabilitat en el temps gràcies al recolzament ciutadà. 

El compliment del dret internacional públic sembla ben il•lusori en aquest escenari, però no ho és pas. El seu paper a Àfrica ha de raure, d’una banda, en l’apuntalament de les condicions polítiques i socials per poder, d’altra banda, implementar almenys el ius cogens i hard law de la Comunitat internacional. Parlem ara, per exemple, del país veí a Botswana, Namíbia, per on transcorre el riu Okavango, on hi hagué una llarga guerra, a les darreries del s. XX, amb Sud-àfrica. Aquest fet, a l’hora d’atènyer acords internacionals d’una problemàtica reginal, entre Namíbia i Botswana, té certament rellevància. De fet, fou només després d’aquesta guerra que, l’any 1994, l’Acord OKACOM sobre la gestió econòmica de l’Okavango. 

A propòsit de les consideracions d’abans, Botswana és l’excepció:    des de les eleccions el 1965 (independitzant-se del Regne Unit, deixant d’estar unida en l’administració sud-africana), no ha patit cops d’estat. L’estabilitat ha permès aplicar decisions internacionals amb major operativitat, tot i que, encara avui, es qüestiona des de certs punts de vista el compliment del principi legalitat, puix que el Govern vulnera la separació de poders atenent al fet que no respecta algunes resolucions judicials. Precisament en matèria mediambiental, el Govern va decidir reinterpretar la sentència de 13 de desembre del 2006 del seu Tribunal Suprem, segons la qual es reconeixien els drets dels indígenes nadius, els San, que vivien a la Reserva del Kalahari, a no ser desplaçats, ja que altrament hauria implicat limitar il•legalment llur llibertat de moviment reconeguda a la Constitució . Resulta el fet de gran hipocresia atenent a què, com dèiem abans, el Govern botswanès va cedir, davant béns jurídics protegits similars, la riquesa paisatgística i natural del Kalahari, per incentius econòmics de la UE. El cas posa en entredit principis necessaris d’un Estat, no sols de dret, ans també seriós.   

B. Cal adonar-se, per acabar aquesta secció, del següent: Àfrica té uns problemes naturals, com ara deserts que hi són des de fa mil•lennis, o rius que s’evaporen, i problemes civils, que, potser per via de l’alfabetització total, trobin remei per sempre. Convé, crec, destriar d’entrada el tarannà d’uns i d’altres mals, precisament perquè es relacionen de manera ben particular: l’escassedat de recursos genera conflictes sobre aquests, així com els conflictes tendeixen encara més a malmetre els recursos existents. Sobre aquest extrem, convé indicar que “the greater part of the desertification problem”, al desert del Kalahari botswanès, “is due to pressure of commercial exploitation of a fragile ecosystem” .  

Aquí em fa l’efecte que convé atorgar al dret del medi ambient: sembla que tradicionalment s’ha parlat que l’ésser humà té dret a un medi ambient, a fi de poder-se desenvolupar com a persona, a fi de poder-ne gaudir, mentre que cada vegada més es tendeix cap a un dret subjectiu al medi ambient que no es vincula al seu titular, sinó a un món que, encara que no en gaudim directament, ha d’estar en bon estat. Àfrica convé que, dementre, se sumi a la idea clàssica: el dret del medi ambient com a solució parcial dels greuges humans a l’Àfrica, de la pobresa, dels dèficits crònics l’economia agrària i ramadera, del patrimoni natural dels Estats, d’interès turístic i doncs vinculat al puixant sector serveis, i, de retruc, dels cops d’estats i de les guerres i, en suma, de la nova balma a través de la qual fer una mica més legítim el poder establert. 

C. Arran de la introducció, les QÜESTIONS JURÍDIQUES són paleses. La Llei acostuma a aparèixer en referència a un bé protegit que, a partir de les seves disposicions, esdevé bé jurídic protegit, la destrucció del qual subjecta l’infractor a responsabilitat o, almenys, obliga els poders públics o n’informa l’actuació a fi d’haver de controlar i defensar el bé jurídic en entredit. 

El bé jurídic protegit, a primera instància, és l’aigua fluvial i, sobretot, dels aqüífers. Ara bé, la realitat sistèmica de les aigües, en un país desèrtic com Botswana, no es limita a l’accés a l’aigua potable , encara que és indiscutible la rellevància d’aquest accés puix que es vincula amb el dret humà a la vida  i es relaciona amb els refugiats mediambientals, sinó que també afecta frontalment tot l’ecosistema natural del país. Per tant, la preservació de l’Okavango és un afer d’Estat de primer ordre, perquè tota la població, tota l’activitat econòmica, així com l’interès del país com a destí turístic, depenen del fràgil equilibri d’elements actius naturals del Kalahari. En conclusió, ben podríem dir que les qüestions mediambientals plantejades són pràcticament totes les plantejables per preservar el medi.  

En aquesta línia, Darkoh les enumera: “desertification or dryland degradation is a function of any factor or combination of factors which damage the land, water and vegetation resource base and thereby restrict or inhibit their use or productive capacity (United Nations 1994). In other words, it is a manifestation of natural resource decline and management failure which is causing unemployment and poverty especially in the rural areas of Botswana. Also, the hardveld landscape has been turned into a mosaic of fields and abandoned fields interspersed by grazed bush and occasional water sources. Rocky uplands are being increasingly used for livestock grazing as forage on adjacent plains becomes depleted. Soil erosion problems are becoming increasingly significant in the hardveld especially adjacent to ephemeral streams and downslope from adjacent plateau/pediment. Land degradation around villages has intensified as a result of large scale bush clearing aimed at stimulating crop production in both hardveld and sandveld areas. Near larger settlements, an incipient problem is the slow diminution of fuelwood resources [...] Corollaries of the degradation process in Botswana include the decline in wildlife population; reduction in groundwater; loss of biodiversity; all of which are symptomatic of environmental decline” . Aquestes circumstàncies, idèntiques, es veuen àdhuc agreujades a la regió de mid-Boteti, onsembla, tanmateix, que ha pogut fer reversibles, en part, les seves problemàtiques mediambientals .

D. Les qüestions jurídiques mediambientals del cas, en conclusió, poden arribar a afectar els drets humans, atesa la vinculació dels mitjans per a protegir el dret a la vida, i, de retruc, poden implicar situacions, com ja hem avançat, de refugiats mediambientals, forçats a desplaçar-se o bé per una manca de mitjans, o bé per ser foragitats, com fou la matèria tractada per la sentència del TS botswanès del 2006 citada; en un altre ordre de coses, la concepció excessivament àmplia de la llibertat d’empresa fa que el deure de preservació del medi ambient quedi en segon pla: el punt és controvertit, ja que l’avantatjada situació econòmica de Botswana en el context africà en depèn;  la concepció legal de l’aigua, com a bé apropiable lliurement, o dret real comunal, tot i la prohibició, implantada al Kalahari, de fer nous pous en zona reservada; tot plegat amb el fet, aliè al benefici humà immediat (dellà el greuge ja citat al turisme), de la pèrdua de biodiversitat en fauna i flora que, si financerament fos possible, hauria de ser protegida a la Llei. Aquesta enumeració no és exhaustiva: l’anirem completant. 

      

II. Instruments jurídics de redreçament

A. Els drets dels ciutadans són reconeguts per la Constitució del 30 de setembre del 1966. Aquest text aplega, en substància, els drets de la Declaració universal de l’ONU del 1948, resolució 227 (III) A, que posteriorment van adquirir tarannà vinculant arran del Pacte Internacional del 1966, dels drets civils i polítics, signat i ratificat per Botswana. Altrament, ni signà ni ratificà, en contraposició a gairebé tots els altres països africans, el Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals, del mateix any. Cal tenir en compte que la Constitució ni tan sols esmenta el dret al medi ambient , així com tampoc no el té com a punt de referència. Això és deu al fet que l’any 66 encara no eren prou desenvolupades les idees i principis que avui regeixen el dret mediambiental.  

Respecte aquest punt també és necessari esguardar, dins del marc de la Unió Africana, la Carta africana dels drets humans i dels pobles, de 27 de juny del 1981, que entrà en vigor el 21 d’octubre del 1986, dia dels drets humans a l’Àfrica. Botswana, òbviament, n’és part. La Carta interessa als efectes del treball puix que reconeix els anomenats drets de tercera generació, com ara el dret al medi ambient al seu art. 24: “all peoples shall have the right to a general satisfactory environment favorable to their development”, tot i que també es reconeix el dret als recursos naturals, a l’art. 21: “all peoples shall freely dispose of their wealth and natural resources” (en la línia de l’art. 47 del Pacte Internacional de drets civils i polítics). La sentència citada del 13 de desembre del 2006 del Tribunal Suprem de Botswana, davant del conflicte entre (a) permetre el retorn de la minoria ètnica San a les seves terres, al bell mig d’una Reserva Natural protegida, o (b) negar-los el dret, atès l’interès ambiental i fràgil cicle de l’aigua, que es veuria afectat per nous pous, els jutges es decantaren per “a”. Aquí ens n’adonem que els drets humans encara no poden incloure, atenent els conflictes entre drets imponderables, el dret al medi ambient en tota la seva efectivitat.     

En relació als drets humans, però, sí que apareix una figura que estretament es vincula amb el medi ambient: els seus refugiats, dels quals ja n’hem parlat. El concepte clàssic de refugiat, d’acord amb la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat del 1951, hi ha un buit legal. Les causes dels “temors fundats de ser perseguit” no inclouen cap causa mediambiental. Així mateix, tampoc la Directiva 2004/83/CE del Consell de la UE . 

Certes línies doctrinals  han possibilitat, en tot cas, que el 1969, la Convenció de la Unió Africana d’Addis Abeba hagi ampliat l’àmbit subjectiu de l’estatut jurídic de refugiat a “aquells que hagin estat víctimes de fets que pertorbin particularment l’ordre públic en la totalitat o en par del seu territori nacional”, la qual cosa, en correlació amb la noció d’ordre públic ecològic, obre la porta, d’acord amb Cournil ,  al reconeixement dels refugiats mediambientals. S’ha d’admetre, tanmateix, que la qüestió segueix oberta normativament. 

Ens plantegem, per acabar, dues qüestions: (a) la minoria San tindria dret a la condició de refugiat?, i (b) els individus implicats en “conflicte entre comunitats per l’ús del sòl” poden demanar aquella condició? En línies generals, cap dels casos és prou caracteritzat, respecte l’ordenament vigent, per sol•licitar l’estatut de refugiat. No existeix un esdeveniment sobtat que hagi impossibilitat cap dret humà, sinó que “a” respon a com repercuteix una prohibició mediambiental sobre el dret als propis camps i cases, mentre que “b” remet a la mera divisió d’un bé escàs –la terra apta per pasturatge- que pot resoldre’s, ras i curt, reconduint els antics ramaders a un altre ofici.   En altres paraules, la desertificació no és un escenari que, en si mateix, produeixi la vulneració de drets humans, sens perjudici que en cas que l’Administració de l’Estat sotmeti els ciutadans a escenaris que impossibilitin l’exercici dels drets bàsics, o que ho faci, en el cas dels San, per raons discriminatòries, llavors sens dubte ens trobaríem davant del supòsit habilitant per ser víctima d’un efectiu incompliment estatal del ius cogens o hard law dels Pactes Internacionals del 66 o, alternativament, de l’adquisició de la condició de refugiat, la qual, emperò, ja no seria per causes mediambiental. En altres paraules, així com el dret del medi ambient no té rang fonamental, tampoc la seva vulneració genera situacions jurídiques anàlogues a les pròpies d’incompliments de drets humans. Per si sola, la desertificació, sembla que no té prou entitat. 

B. En aquesta segona secció volem analitzar els acords internacionals atinguts per Botswana sobre matèria hídrica en general. 

Ens interessen els següents Tractats, els quals van agermanats a una Comissió que en tutela el compliment efectiu: (a) Limpopo River Basin Commission, el 2003, entre Sud-àfrica, Botswana, Zimbabwe i Moçambic; cal dir, tanmateix, que aquest riu, pel que fa Botswana, és efímer. Té un corrent variable segons les èpoques -corre sols uns 40 dies l'any- i segons també el territori -al Kalahari la conca és quasi sempre eixuta i, de fet, sols comença a tenir cabal quan s'atansa dins del Moçambic-;(b) Revised protocol on shared watercourse systems in the Southern African Development Community, el 2000, signat per Angola, Namíbia i Botswana (es recordarà que és per on passa l'Okavango), entre d'altres; (c) Protocol on shared watercourse systems in the Southern African Development Community region, el 1995, també signat per Angola, Namíbia i Botswana; (d) Orange-Senqu River Commission, també l'any 2000, entre Botswana (novament passa pel Kalahari), Lesotho i Namíbia; (e) Permanent Okavango River Basin Commission (OKACOM), el 1994, entre Angola, Namíbia i Botswana, que ja hem citat abans. Existeixen evidentment altres molts tractats internacionals sobre la matèria, però aquests, dels darrerament assolits, són els únics en els quals va prendre part el país que ens interessa respecte els seus veïns. 

En totes aquestes accions ha estat determinant el paper de Sud-àfrica. Aquest país ha tingut un rol fonamental a l'hora de cercar enteses entre els països veïns a fi de gestionar amb major eficàcia les aigües de les quals també Sud-àfrica patia deficiències. Aviat identificà, com el Brasil, que l'eficàcia i la sostenibilitat han d'anar del bracet per funcionar. Per això va posar en marxa ben d'hora l'anomenada Diplomàcia Regional per a l'Aigua . Cal tenir present aquí que el país sud-africà s'independitzà del Regne Unit l'any 1910 i que, malgrat les seqüeles colonials fins les darreries del segle passat, va poder desempallegar-se abans de certes inèrcies i poder, doncs, menar endavant un canvi profund en la gestió britànica de l'aigua, clarament discriminatòria. En acabar l'apartheid, inici del final del qual fou el 1990 (fins quatre anys després), es donà un "striking upsurge in South Africa's international river diplomacy with the focus shifting to the creation of joint water commissions with neighboring states that included Swaziland (1992), Namibia (1992), Mozambique (1996), and the Orange-Senqu riparian states Lesotho and Botswana (2000)", atès que "shared water resources is one element of broader regional cooperation". Així és doncs com van crear-se les diverses Comissions que hem citat a dalt, llevat de la "e", en la qual Sud-àfrica no participà per quedar fora de l'ària geogràfica.

Aquesta acció diplomàtica ha permès emplenat el buit legal generat per la no adhesió dels països africans al Conveni de Helsinki del 1966, que abans hem citat a la nota, sobre la protecció i utilització dels cursos d'aigua transfronterers i dels llacs internacionals, el 1992, que, d'altra banda, fóra inaplicable a contextos tant diferents que requereixen, com hem vist, acords especials per a cada escenari hídric.       

Citem conjuntament tots aquests Tractats interregionals, a més de les seves Comissions de govern, perquè tots parteixen del mateix principi: sols a través de la cooperació i coordinació entre països amics pot fer-se sostenible l'ecosistema, l'aprofitament assenyat dels recursos i la gestió de catàstrofes. Sobre això últim, per exemple, cal tenir en compte que el riu Limpopo va dur greus inundacions al Moçambic l'any 2000, conseqüència de les quals fou, de fet, la presa de consciència que el 2003 permeté d'atènyer l'acord citat. Els objectius, ras i curt, són dos els següents: (i) l'assegurament a llarg termini de l'explotació de les aigües dels rius regionals, (ii) xifratge de la demanda d'aigües per part dels consumidors, (iii) establir criteris per conservar i utilitzar amb sostenibilitat les aigües, (iv) investigar noves infraestructures que implementin un millor ús de les aigües, (v) fomentar mesures de prevenció de la contaminació i (vi) fixar mesures d'aplicació immediata o a curt termini per alleugerir dificultats puntuals. En altres paraules, la voluntat d'aquests acords és la de, ras i curt, normalitzar una gestió necessària de recursos comuns, normalització que passa pel respecte del dret mediambiental. 

C. Ara passarem a analitzar els tractats internacionals de tipus no regional en els quals és part Botswana. 

La Convenció de l’ONU per combatre la Desertificació -el títol complet: the UN Convention to Combat Desertification in Those Countries Experiencing Serious Drought and/or Desertification, Particularly in Africa (UNCCD)- adoptat el 14 d'octubre del 1996 i en vigor des del 26 de desembre del mateix any. Sols varen quedar fora del Tractat Iraq, Montenegro i la Ciutat del Vaticà. Comença el preàmbul amb un avís: "desertification has been a subject of global concern since long: it is estimated that over 250 million people are affected directly". Alhora, reconeix un greuge que exigeix ara urgència: "the formal expression of global concern on desertification starts in late seventies", per la qual cosa "the question of how to tackle desertification which was a major concern for the 1992 United Nations Conference on Environment and Development, and it was held in Rio de Janeiro". Ha estat una presa de consciència segons la qual el sòl és un recurs limitat i no renovable.

Les línies generals del Tractat adoptat en seu de les Nacions Unides determinen que el seguiment d'aquestes depengui, com veurem a l'última qüestió d'aquest treball, precismaent dels Programes de Desenvolupament i Medi Ambient de l'ONU. Les estratègies plantejades al UNCCD són, sumàriament enumerades, aquestes: (i) la fixació de prioritats ("due priority") dins d'un marc de desenvolupament sostenible, unit amb "effert to ensure [...] substantial and adequate financial resources", (ii) el palesament de les causes de la desertificació i l'acció sobre aquestes, (iii) el foment de la conscienciació i de la participació dels pobladors locals, així com d'ONGs (descentralització de l'autoritat), (iv) legislar i fer política a llarg termini a favor d'aquest programa. En altres paraules, "long-term integrated strategies that focus simultaneously on improved productivity of land, and the rehabilitation, conservation, and sustainbale management of land and water reseources in particular at the community level" . D'altra banda, s'estableixen certes obligacions: (i) l'establiment de programes internacional i regionals entre els països afectats per desertificació (això s'ha complert en part mercès la gestió dels recursos hídrics arran de la diplomàcia de l'aigua de Sud-àfrica), (ii) la implementació de formes operatives fonamentades en la realitat concreta, (iii) la informació periòdica a l'ONU, així com als altres Estats membre, tan dels programes com de les mesures adoptades a fi i efecte d'escometre la problemàtica.  

Cal confessar, per posar punt i final a aquesta secció, que aquesta iniciativa internacional, malgrat haver estat acollida de forma generalitzada pels països del món, encara no ha donat gaires fruits. El problema és massa gran i massa nou per haver-se pogut bastir de vies de finançament estables que permetessin fer progressos visibles. Ens comenta Beyerlin que "international protection of forests and soil is still in its infancy", per la qual cosa no s'ha abordat la problemàtica de forma sistemàtica. Ara bé, ha estat atingut de forma indirecta a través de la protecció de la fauna i de la flora, de la qual abans parlàvem. Aquesta qualificació, "indirecta", no ha estat històricament ben conjuminada: "the protection of forest and the biodiversity have not yet adequately combined" . Tanmateix, cal dir, sobre aquest darrer punt, que les primeres accions internacionals van apuntar el seu "primarly focus on conservation", la qual cosa va ser certa en els Tractats dels anys 70, tot i que, avui dia, arran sobretot del Biosafety Protocol del 2000, s'ha anat "towards sustainable use" . Aquesta concepció és força més realista i, per tant, també és probable que sigui més operativa.       

D. El dret intern, en aquest treball, tindrà dos vessants: el de Botswana, d'una banda, i el de tercers països. 

i. La limitacions d'espai no ens permeten fer una retrospectiva del dret intern de Botswana ni tampoc determinar el grau de transposició dels Tractats internacionals vistos sobre susdit dret intern. Al llarg d'aquest treball, però, hem citat tres disposicions que ara recordem. 

Primer de tot, el 1975, amb the Tribal Grazing Lands Policy, llei que, d'una banda, recomanava desconcentrar els ramats sobre una única zona i, d'altra banda, atorgava dels dret propietat per aquells ramaders que anessin a d'altres. Això provocà, com hem vist, l'ocupació d'indrets del Kalahari no aptes per a l'activitat de pasturatge. Per tant, una Llei que era, curt i clar, molt equivocada. 

En segon lloc, cal dir alguna cosa més de la sentència del 13 de desembre del 2006 del TS de Botswana. Interpreta el Tribunal el Wildlife Conservation and National Parks Act (1992) que havia recomanat a indígenes d'una reserva natural del Kalahari que es desplacecin. S'hi deia que "residents would be encouraged but not forced to relocate" i, alhora, que "water would not continue to be provided, even on a temporary basis". Els indígenes al•legaren que havien estat expulsats i que tenien dret de romandre a casa seva, malgrat, amb posterioritat, s'hagués qualificat aquella zona com de Parc Natural. Per entendre'ns, és un cas de disposicions transitòries com el de la Llei de Costes espanyola, la qual, successivament, ha anat permetent als titular de cases a la vora del mar de no haver d'enderrocar-les i, doncs, de poder quedar-s'hi. Sobre aquest conflicte l'art. 14 de la Constitució estableix que "no person shall be deprived of his freedom of movement, and for the purpose of this section the said freedom means the right to move freely throughout Botswana, the right to reside in any part of Botswana" i, per tant, també en aquelles zones on no hi ha aigua i que, per això, són un desert amb qualificació jurídic de reserva natural. No es pot exigir, segons el Tribunal, cap titular d'autorització per romandre a les pròpies terres. Alhora, es recorda que Botswana és part en "the Convention of the Elimination of All Forms of Racial Discrimination since 1974" i que, consegüentment, ha de respectar els drets d'establiment als seus territoris històrics dels indígenes de minories ètniques. Finalment, el TS decideix que "the applicants were in lawful possession of the land they occupied in their settlements". Crida l'atenció que l'Alta Cort no ponderi els interessos en joc respecte el medi ambient, tot i reconèixer en diverses ocasions que hi ha al territori poques o nul•les reserves d'aigua i que, de fet, l'absència d'aquesta ha estat causa de continus desplaçaments dels grups indígenes. En conclusió, una decisió que dóna virtualitat, sens cap mena de dubte, als drets humans reconeguts a la Constitució botswanesa, però que, alhora, no té en compte que l'exercici de certs drets, com ara el de residència onsevulla del territori estatal, depèn de les condicions mediambientals.

Ja és ben cert que "there has been a notable reluctance to challenge "existing lawful uses" derived from past riparian practices, which remain the sngle biggest impediment to allocating water to its highest market-value uses" . Cal canviar, doncs, aquests usos i costums de la població, perquè l'escenari ha canviat (rebus sic stantibus).   

ii. Hem vist, a l'hora de respondre a la primera qüestió (vid.supra. A.iii), que la Unió Europea ha subvencionat, en respecte del GATT, l'exportació de carn de vaca de les granjes ubicades al desert del Kalahari. Aquesta ha estat la causa principal dels canvis sobre el territori: la població del país africà, que mai no havia viscut en certes zones desèrtiques i d'un cicle de l'aigua molt fràgil, es van traslladar a aquests territoris, on hi feren pous, accedint als aqüífers, empitjorant de manera generalitzada el medi ambient. Aquí hi va haver un error de càlcul -com també amb els cacauets del Sahel- que, malgrat ara s'esmeni, amara de conseqüències negatives els recursos hídrics d'una part rellevant del país. Un comportament adequat i just, que implica mera omissió, a fi d'eximir-se de responsabilitat, és no subvencionar activitats econòmiques que són, diguem-ne, contra natural. 

A títol exemplificatiu, l'Estat Italià va acollir aquesta idea a la Llei italiana 49/1987, la qual "prevede all'art. n. 1 la possibilità per il Ministro degli Esteri nel momento di decidere la destinazione di eventuali fondi per interventi economici nei Paesi del terzo mondo anche di tenere conto della savaguardia ambientale" , això és, que es pugui desdir una inversió a un país en desenvolupament, segons discrecionalitat, per causes ambientals que, com indicarà l'autor, s'hauran de xifrar d'acord amb una avaluació de l'impacte ambiental realitzada anteriorment. Aquesta idea, sobretot pel que fa al AIA, va ser acollida per la Directiva 337/1985, arran de l'AUE de la Cominitat Econòmica Europea. Ara bé, malauradament no ha estat una estratègia que hagi prosperat ni reeixit, pel que en sabem, a gaires més països.  

III. Organitzacions internacionals interventores

Al llarg del treball hem parlat d’organitzacions internacionals, nombroses, que han participat en l’elaboració de fonts de dret respecte recursos hídrics i desertificació. Són, d'una banda, les da caràcter regional, la Unió Africana i les Comissions sobre rius de les quals fan part els països del Sud de l'Àfrica, i, d'altra banda, amb caràcter internacional, les Nacions Unides, concretament, com ja hem avançat, en els seus Programes de Desenvolupament i Medi Ambient, amb especialitats sectorials com és l'acció africana. Cal ara precisar una mica més aquestes asseveracions abstractes. Nogensmenys, hem de començar aquesta última part tot reconeixent que, atenent al ja vist escàs i insuficient desenvolupament d'acords contra la desertificació, no podem parlar d'una organització internacional la finalitat de les accions de la qual sigui de forma exclusiva i ni tan sols prioritària la lluita contra tal específica realitat ambiental.

i. El treball sobre el terreny específic de les múltiples Comissions de control i seguiment dels Tractats i Protocols entre Sud-àfrica (impulsor), Botswana, Namíbia, Zimbabwe, Angola i Moçambic, sobre els rius que travessen llurs territoris, és probablement el més efectiu i fructífer. Cal recordar aquí un precedent: una de les primeres manifestacions de l'organització que avui és la Unió Europea va ser l'acord pel Danubi i el Rin . Poques coses uneixen tant com un riu, així com poques d'altres poden ser causa, alhora, de més conflictes. Llegim, de fet, que "les rivalitats per l'aigua encara són per perilloses perquè s'afegeixen a d'altres que ja hi eren" . Per tant, la gestió sostenible que, per definició, haurà de ser respectuosa amb el medi ambient, permet que els cursos de les aigües no s'aturin i, així, evitar entre els països interessats, conflictes bèl•lics, com el que es va donar entre Angola i Sud-àfrica. A propòsit d'això, s'ha arribat a afirmar que la crisi Israel-Palestina, en la qual el primer fa provenir el 57% dels recursos hídrics que necessita del territori del segon, es resoldria tan bon punt es trobés una solució al problema de l'aigua . En altres paraules, aquestes Comissions han actuar a un doble nivell: d’una banda, en el manteniment d’unes bones relacions polítiques entre parts amb interessos materials comuns, i, d’altra banda, en implantar progressivament el principi de sostenibilitat en la gestió dels seus recursos comuns.  

ii. Les omnipresents Nacions Unides, com dèiem, han exercitat històricament el paper d'impulsores i mediadores en conflictes i problemàtiques, també de tarannà climàtic i mediambiental, mitjançant els seus Programes, d’una banda, i per les Comissions i Comitès que s’han constituït a partir dels Tractats internacionals que ha anat orquestrant.

Aquest impuls ha estat dut a terme pels seus Programes i, en concret, pel UN Commitee on Economic, Social and Cultural Rights, vinculat al Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals del 1966. 

Cal tornar a la primera secció de la qüestió anterior: el dret al medi ambient i, especialment, el seu reconeixement efectiu.  D'una banda, "the two International Covenants on Human Rights remain silent about environmental rights" i, d’altra banda,  "the  UNCESCR" interpretant el Pacte Internacional abans citat, decidí el 2002 que existeix "the right to water, like any human right" que "imposes three types of obligations on States parties: obligation to respect, obligation to protect, and obligation to fulfil". En això no podria recolzar-se un ciutadà de Botswana, ja que aquest país no fa part del Pacte, com s'ha dit. Ara bé, com a membre de l'ONU, sí que fóra possible acollir-se a la Resolució del 26 de juliol del 2010 de l’Assemblea General, segons la qual es declara "the right to safe and clean drinking water as human right taht is essencial for the full enjoyment of life and all human rights" .   

El UNCESCR ha fet grans avenços en l’àmbit climàtic casuístic. Ha emès resolucions clau en conflictes dins dels quals hi havia involucrats drets mediambientals (el que anomenàvem abans de tercera generació) i en particular el dret a l’aigua. Vet aquí alguns exemples d’aquestes resolucions: EHP vs Canada (1982), Bordes and Temahro vs France (1996), Brun vs France (2006), Poma Poma vs Perú (2009). 

En conclusió, atenent l’absència d’un Tribunal Internacional del Medi Ambient -com plantejà el Dr. Postiglione al Convegno celebrat a Roma l’abril del 1989- crec que Botswana hauria, contra la tendència instaurada als ja residuals països del món que no en fan part , d’adherir-se al Pacte dels drets econòmics, socials i culturals, a fi de tutelar els seus interessos econòmics i mediambientals (que com s’ha vist es relacionen) dins d’un marc de seguretat jurídica. 

És clar que encara cal esforçar-se: “in spite of government enthusiasm and substantial investments in anti-desertification programmes, progress in combating it hasn’t been spectacular” . Tanmateix, per enllestir, direm que la no resolució de la problemàtica troba la primera de les seves causes en la manca de finançament intern i extern adequat i suficient.