Miquel Puig va escriure, amb gran encert i lunghimiranza, el dia 3 de maig del 2012 a l'ARA: "Al llarg de la seva dissortada història, Espanya ha arribat en diverses ocasions a un punt de discontinuïtat: 1808-1814, 1868-1874, 1898-1917, 1931-1939, 1974-1979, i tot indica que estem arribant a un altre. La Transició ja es va edificar sobre una falla: el privilegi basc i l'insostenible dèficit fiscal de l'Espanya mediterrània (les Balears, Catalunya i València), però els successius governs espanyols no han fet sinó acumular-ne d'altres: la Logse (Rubalcaba) i el PER (Chaves), que van començar a soscavar la cultura de l'esforç; les prejubilacions com a expedient per resoldre excessos de plantilla (Solchaga); la promesa d'autovies gratuïtes per a tothom (Borrell), vista i doblada per la d'AVE per a tothom (Cascos); el preu de l'electricitat per sota del cost de producció (Piqué), vist i doblat amb subvencions per a les renovables (Montilla); la promesa que l'Estat es faria càrrec de les dependències (Caldera), etc. La bombolla immobiliària, només parcialment culpa autòctona, ha rematat la feina i ens ha deixat amb un enorme endeutament privat, uns quants milions d'immigrants en un país amb prop de sis milions d'aturats i un nivell de salaris industrials gens competitiu internacionalment. Ni la crisi és passatgera, com a tots ens agradaria creure, ni les reformes de Rajoy seran suficients per vèncer-la, perquè el model productiu espanyol és incapaç d'absorbir l'atur: la construcció no tornarà i el turisme crea tants llocs de treball com immigrants atreu per ocupar-los. Malgrat les majories absolutes, el lideratge polític és feble. En aquest context, és difícil ser optimista sobre la solidesa de l'edifici institucional espanyol".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada