Contra alguns dogmàtics de la veritat

A. Només hi ha dues opcions: o és de debò, verdader, real, o és un mite, fantasia, mentida. Atenent a què no hi ha factors prou caracteritzats per concloure que és de debò, llavors estic obligat a entendre, per reducció a l'absurd, que és un mite. 

B. Que hi hagi només dues opcions d'acord amb l'estrucutra lògica, tancada, de la frase "només hi ha dues opcions" no és només cap revelació, ans una tautologia que no indica, al seu defora, més veritat que la pròpia. Una veritat sense deures de concordança amb cap realitat fàctica o conceptual externa a aquella pura i simple veritat construïda per tu.

A. Si no hi hagués dues opcions, n'hi hauria una tercera opció: quelcom que no és ni veritat ni mentida, sinó un intermedi d'impossible definició. 

B. Sí que n'hi pot haver una tercera o quarta, d'opcions. Si hem de dividir tot el que és predicable en dos grups: el de les coses vertaderes i el de les falses, potser estem deixant alguna cosa fora del món. Deixar alguna cosa fora del món sí que és imposar un calçador lògic a una sabata que ens va petita. 

A. La veritat no és una cosa més del món, sinó una d'externa que fa part de la consistència estructural del real, tan sigui en el món dels conceptes com en el dels carrers sorrencs. 

B. Si la veritat no fes part del món, freturaria de l'obligat referent, el propi objecte i el contingut. La veritat té, sense ser una cosa o una altra, substantivitat pròpia. 

A. Si la veritat tingués un referent, esdevindria abans definida pel referent que no pas per la veritat. La veritat, per definició, ha de mirar-se i qualificar com a verders els móns des de fora. La veritat, si fos cosificada, passaria a ésser al servei del món o del pensament que la concep, la qual cosa no pot ser pas gens encertada. Diriem coses sense saber què diem, perquè la mateixa forma del "dir" ens impedeix saber-ho. En altres paraules, si hom tingués el monopoli de la qualificació de vertader, ben fàcilment podria qualificar com vertaderes les seves mentides i falsedats. 

B. En tot cas, jo crec que existeix el que no és ni vertader ni fals. La summa divisio del món no és el vertader/fals. D'UNA BANDA, al segle II Galè va dir que "Moisès pensa que Déu pot fer-ho tot, però nosaltres, els grecs, afirmem que existeixen coses que són, per natura, impossibles". Al segle III, Porfiri va dir que "Déu no pot fer-ho tot. No pot fer que dos i dos facin cent en comptes de quatre, perquè la seva potència no és l'única cosa que regeix els seus actes i la seva voluntat". D'ALTRA BANDA, els cristians primitius consideraven que el temps de les veritats teòriques o de les solemnes afirmacions del pensament grec havia acabat, que Déu podia vèncer els filòsofs, fent-los topar amb l'absurd de les pròpies conclusios atingudes amb "clar procedir i ampli pensament". 

A. Jo sóc dels de Galè i Porfiri. La veritat és també més enllà del que faci o deixi de fer Déu. 

B. Si la veritat és alhora el seu propi criteri, hem tornat a crear una estructura tancada, de tipus lògic, però sense valor efectiu, que ben pot afirmar que "només hi ha dues opcions" i, d'acord amb això, tot el que proposa terceres opcions és ximple, o bé pot afirmar un conjunt complex de variables, elements, sistemes, balmes, excepcions integrades i justificadíssimes, etc, que, encara que sigui un conjunt lògic ben abastador, no per això deixa de ser massa xic respecte un sistema amb encara més capacitat integratòria. 

A. Si seguim aquest fil, caldrà renunciar a definir veritat, perquè és impossible, puix que trobar una definició de veritat que sigui consistent i demostrable -respecte la veritat- ens condemna, en tot cas, a quedar tancats en la pròpia gàbia sense portes. La veritat, en aquest sentit, podria podria, de retruc, ser caractertizada com el que no pot ser definit però defineix. 

B. Saps tan bé com jo que afirmar que la veritat pugui ser "el que no és definit que defineix" no resol, a efectes pràctics, res. Sols és una formulació sintàcticament variada. Què és aquest "definidor indefinit"? Una excusa per no concloure, ras i curt, que la veritat no és que sigui indefinible, sinó que ni tan sols pot dir-se que sigui indefinible. Del cert, dividir el món entre el que és, d'una banda, "ni tan sols indefinible" i, de l'altra, "el contrari del que ni tan sols és indefinible", resulta poc aclaridor i útil. 

A. Tens raó: no només no hi ha dues opcions -vertader/fals- a l'hora de predicar sobre conceptes i fets, sinó que ni tan sols té sentit seguir allargant aquesta conversa que, des del començament, plantejava dogmàtiques de summa inconsistència i d'encert, al capdavall, indecidible. Els cristians primitius van entendre millor aquests assumptes.