L'actuació de l'Administració pública, que inclou el Govern central, ha de regir-se sempre, passivament i activa, per la Llei: si no hi ha Llei, no hi ha actuació. L'única excepció és la discrecionalitat, més enllà de la qual hi ha rasa arbitrarietat. Esperar a presentar els pressupostos de l'Estat a les eleccions autonòmiques a Andalusia és, doncs, una arbitarietat que demostra, no només engany als electors i una gran mancança de seriositat, ans també una palesa il·legalitat.
1.
Respecte els defraudadors (vid. RDL 12/2012), d'ara en davant, hi ha dues estratègies: (a) atès que la Inspecció d'Hisenda ha fracassat i sap que seguirà fracassant, es permet als defraudadors de declarar-se com a tals, havent de pagar, com a regla general, el 10% (cal recordar aquí que, en certs casos, les conseqüències del frau fiscal és la presó de llarga durada) i, si comptem amb l'impost del patrimoni (sols per quanties d'atac-de-cor), el 12%, o (b) invertir més en la Inspecció d'Hisenda i trobar els defraudadors, aplicar les multes, les penes de presó i fer complir la llei ordinàries. El Govern central ha triat, primer de tot, aplicar l'exempció fiscal per als que han incomplert davant del Govern la llei ordinària i davant de la societat la moral i, alhora, reduir la partida de la lluita contra el frau. Per tant, el defraudador ara té un doble avantatge: o bé paga infinitament del que pagaria en una situació normal, o bé no paga i s'assegura que, atenent a poder minvat dels Inspectors, se salvarà.
2.
Pel que fa la postura de Rajoy en relació a les CCAA, és la típica. Mentre era a l'oposició, la culpa absoluta es concentrava a les mans de Rodríguez Zapatero. Ara que és al capdemunt, aquesta culpa ha transitat a les mans de l'oposició (l'herència de Zapatero és, en números, 29.000 milions en interessos dels seus deutes), la qual cosa inclou l'antiga oposició de les CCAA on abans no governava (com Castilla-la Manxa), o les CCAA on encara no governa (tot comptant, reducció del 44% de les transferències de l'Estat a les Autonomies). Per tant, la culpa en cap cas és seva: potser llevat de les CCAA que han estat històricament del PP, les quals són, per dir-ho en termes hegelians, la contradicció de la contradicció. Rajoy necessita, en suma, l'oposició per un motiu pràctic: per delegar-li tots els greuges presents i passats.
Sobre el fet que a les CCAA els correspongui, sobre el deute total, sols una cinquena part, això és indiferent, la qual cosa equival a dir: nosaltres farem política contra la matemàtica i tota lògica. Així mateix, el fet que la sanitat, l'ensenyament i el gruix dels serveis, amb excepció del pagament de les pensions i les prestacions d'atur (que representa gairebé el 50% del total dels pressupostos), sigui també de les Autonomies, això és indiferent, la qual cosa, a més, demostra que la despesa pública és un continuum problemàtica que no fa diferències entre unes partides i unes altres. Per dir-ho en paraules de Pascual Sala, president del TC, el passat 2 d'abril: "les retallades pressupostàries en serveis bàsics indubtablement afectes als drets fonamentals, puix que existeix una relació entre aquests i les prestacions que l'Estat realitza als ciutadans". Ara veurem, però, de quina manera l'Executiu Rajoy sí que fa diferències entre les diverses partides.
3.
En certs punts els pressupostos són, ras i curt, un buidatge de certes Lleis. En comptes d'eliminar les Lleis, n'eliminen tota la virtualitat a través de la supressió del finançament que s'hi vincula, en principi, per força. Aquest és el cas de la Llei de la Memòria Històrica i de la Llei de Dependència, les quals, respectivament, han patit una rebaixa del 60% (dels 6,2 milions es passa als 2,5 d'enguany) i una disminució de 91 milionsde les partides ja minvades per l'Executiu de Zapatero (que, quan no va incomplir aquesta Llei, pròpia per cert, la va, en efecte, buidar de contingut), quedant en 1.407 milions en total, que és molt menys del que seria suficient per desplegar aquests ajuts. Parlo d'això en primer terme perquè crec que convé adonar-se de la relació entre complir la llei i destinar partides pressupostàries al compliment de la llei. Podem dir, en conclusió, que l'àmbit d'aquestes dues Lleis, entre d'altres, ha fet que l'Estat les expulsi del seu ordenament jurídic.
Parlant, però, d'incomplir les Lleis, sembla que la primera que vulnera la Llei de Pressupostos és ella mateixa: el Govern, ja pot dir-se ara (de fet, Guindos afirma, dos dies després dels pressupostos, que caldran nous ajustaments en sanitat i ensenyament), ha xifrat pel cap baix la previsió d'ingressos. Si aquesta previsió és incorrecta, vol dir que una altra previsió, com és la del dèficit, pactada amb Brussel·les, també serà diferent. Val a dir, s'ingressarà menys del que es diu als Pressupostos i el dèficit serà major del que es confessa. En altres paraules, el dèficit que apareix dementre sembla paper mullat, un compromís europeu buit de contingut.
Demostrem el que acabem de dir. L'Executiu de Zapatero va congelar les pensions de jubilació, la qual cosa, tanmateix, significa que l'augment pressupostari va ser del 3,6%, ja que el número de pensionistes va augmentar. Altrament, Rajoy les ha revaloritzades un 1%, la qual cosa vol dir, en termes pressupostaris, que les apuja un 3,2%. No cal ser molt llest per adonar-se que, tenint en compte que enguany, segons les previsions que ja es tenen, el número de pensionistes serà major que el 2011, la xifra que apareix als Pressupostos és flagrantment incorrecta: ¿com pot ser que apujant les pensions i havent-hi més pensionistes sigui la quantia menor dels pressupostos en què el congelen les pensions i hi ha menys pensionistes? Potser en aquest sentit el Financial Times deia que el Comptes de Rajoy pel 2012 són "estranys". No oblidem, a més, com dèiem, que la quantia de les pensions és una de les més significatives dels Pressupostos i que, per tant, què passi amb aquesta xifra sempre es repercutirà a resultat final i liquidació dels comptes.
4.
Un dels majors problemes de l'Estat és l'atur. Ara bé, els pressupostos demostren que responen a exigències de dèficit, encertades o desencertades, i no pas a l'elevada desocupació i desactivació econòmica. Per això, respecte el 2011, la caiguda en les anomenades polítiques actives d'ocupació ha devallat un 21,3%. En altres paraules, només Euskadi, que en té les competències, pot desmarcar-se d'aquesta decisió. Caldria tenir present, en aquest punt, que la percentual de l'atur a Euskadi és la meitat que la mitjana espanyola i tres cops més baixa que a Andalusia, Extremadura i Múrcia.
Que l'Estat tampoc no està interessat en capgirar la situació d'ignorància supina de molts treballadors (s'ha arribat a dir, a les dependències de Mas-Colell, que més de 300.000 persones a Catalunya no trobaran mai feina perquè no estan formades). Precisament, la rebaixa en formació és del 34%.
En aquesta línia, la despesa en I+D es redueix quasi 2.000 milions, val a dir, un 25% respecte l'any passat. Es torna a nivells del 2006. El gruix d'aquests diners van adreçats a préstecs a empreses (3.171 milions), mentre la resta en subvencions directes (2.462 milions). És notable la dada segons la qual la rebaixa en investigació militar és del 24,9%, un xic més baixa que la civil. En altres paraules, no interessa canviar de model econòmic: seguim, en aquest sentit, en el temps de l'especulació.
En la mateixa línia, el retall en beques estudiantils és del 21,9%, val a dir, 166,4 milions d'euros menys. Aquesta devallada és la mateixa que la mitjana de la rebaixa en el Ministeri d'Educació (un ministeri, per cert, sense terra, sense escoles que, tanmateix, és matèria retallable).
L'única partida que, en aplicació de la reforma laboral, puja, és la de les bonificacions a l'ocupació. Creix fins els ara 2.600 milions.
5.
El foment de les infraestructures queda com l'any 2004. Ferrocarrils, carreteres, aeroports i ports tindran menys diners. La caiguda és el 22%, però, cal recordar-ho, a Catalunya és del 45%. La caiguda també és dràstica a Navarra i La Rioja. Per sobre de la mitjana a Andalusia. Augmenta a Galícia i a Euskadi, diuen, davant la imminència de les eleccions autonòmiques (mateixa estratègia que sempre: el clàssic clientelisme). La inversió en aquestes matèries no respon a criteris objectius: la inversió en Catalunya, més enllà de la caracterització d'aquest territori com a tal, hauria de ser prioritària atesa l'existència de les forces actives de l'economia que permeten, almenys més que altres factors, una reeixida sortida de la crisi.
El diputat socialista Rafael Simancas ha dit que "aquesta retallada suposarà el tancament de més de 2.500 empreses de la contrucció i l'acomiadament de més de 200.000 treballadors". N'indiquem l'autoria perquè aquesta xifra és d'impossible demostració. En tot cas, és clar que, atenent a la vinculació entre el número de contractes administratius i la salut de certes empreses, i, a més, atenent al fet que les empreses que acostumen a treballar amb les Administracions potser no tenen altres clients, es perdrà cos empresarial i, això sí, té com a conseqüència immediata l'aplicació de l'ara facilitat ERO i, doncs, acomiadament sistemàtic.
Sembla que els aeroports de Barajas i El Prats no són viables econòmicament. Ara bé, la seva importància és tal que és absurd pensar en el seu tancament: els beneficis, pensant en els efectes sobre un tot més gran que els comptes de l'aeroport, són evidents. Ara bé, el ver és que ara les taxes augmenten (altrament, tot s'ha de dir, del que passa al port de Barcelona - per cert, això sí hem sembla un encert). El passatger internacional passarà a pagar, a Barajas, de 43 cèntims a 20,44 euros, mentre, a El Prat, de 9,18 a 16,44 euros. La pregunta que s'ha de fer aquí és aquesta: per què fins ara a Barajas sols es pagaven 43 cèntims? Misteris del subjectivisme madrileny.
Aquesta pregunta és en la mateixa línia segons la qual, des de fa tres anys, Barajas és connectat amb la capital, mentre la nova terminal de El Prat no pas. Els aeroports serveixen per connectar dos extrems o no serveixen per això? A Madrid, sí, a Barcelona, sols a través d'un autobús llançadera que et porta a l'estació de tren de les terminals antigues. Efectivament, enguany no es connectarà la T1 amb Barcelona.
El gruix de les infraestructures rau en el següent: el Corredor Mediterrani valencià i, en una part xica (346 milions), de Tarragona, amb 1.342 milions; l'AVE gallec, amb 1.217 milions (qualificat com de "compromís irrenunciable"); l'AVE basc, amb 1.080 milions. Cal fer-se la pregunta: per què l'AVE? En tot cas, adonem-nos-en: enguany, contra les previsions, no s'arribarà a França, després de més de deu anys d'obres. Tothom sap, hores d'ara, que l'AVE sols és comprensible en l'òptica nacionalespanyola: connectar les capitals de província amb Madrid, i prou.
6.
La retallada mitjana dels pressupostos és del 16,9%, mentre la Casa del Rey pateix una rebaixa sols del 2%. Com han dit des d'ICV: els de sempre no han pagat els plats trencats: l'exèrcit, el rei, l'església i els defraudadors.
7.
La prima de risc, els dies successius de l'aprovació dels pressupostos generals, va enfilar-se fins els 400 punts i escaig. Per entendre'ns, el mateix que quan Zapatero agonitzava abans de les eleccions el novembre passat. I, per entendre'ns millor, la rendibilitat dels bons de l'Estat s'enfilava fins els 5,69%. Sobre aquest darrer punt, malgrat ja s'hagi cobert el 47% de les necessitats d'ingressos extraordinaris del 2012, això és, 57.500 milions, sembla que, l'altra meitat serà pagada molt més cara. Conclusió: uns pressupostos fets, materialment, a fi i efecte de pagar més interessos del deute sobirà l'any vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada