L'Estat, com si fos una societat anònima

Si comparessis l'estructura territorial de l'Estat amb l'organització del capital d'una societat de capital ens adonaríem que moltes operacions dels administradors socials -Govern central- respecte els socis -Catalunya- són d'una irregularitat flagant, perquè va contra la igualtat entre socis, que és un principi bàsic, obvi i previ a tota entesa. 

Si la Constitució espanyola fossin els estatuts de la societat, les Lleis i Reglaments del Govern central són una interpretació i posada en marxa d'aquests estatuts. "Madrid has the monopoly on everything", deia Artur Mas al The New York Times el novembre del 2009, amb raó, i, això no obstant, ara és President d'aquest immens no res, en efecte.

Cal anar, emperò, més enllà d'això: (a) per exigències de la Carta Magna, Catalunya també és una societat que té, però, com a socis, ras i curt, els catalans, i, alhora, cada nacionalitat i regió és societat, amb els seus propis interessos socials; (b) per l'adhesió de l'Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, ara Unió, aquesta s'erigeix en societat i postula per damunt de tot el seu interès social, que fa valer i prevaldre. És, tot comptant, un grup de societats on hi ha un centre. 

A la societat de capital de la UE manen els socis que han fet aportacions més quantioses. La participació d'Alemanya, així com la de França i el Regne Unit, són prou rellevants com per fer-los cas i com per, atenent a l'ensesa que almenys fins ara han mostrat, deixar-los manar. La UE era i encara és, com tothom sap, una unió d'interès econòmic: qui té més, per tant, té també el poder. La justícia i el cor són aquí a la butxaca i, en els temps heròics de l'adhesió, els socis ja ho sabien. 

La política econòmica que ara aplica Madrid, per sort, no és la del PP o de les FAES, ans la dictada pels administradors d'Europa. L'objecte social de la UE és, si més no, avui, esdevenir viable, sortir de la insolvència, de l'escenari de concurs de creditors. Per això, s'exigeix: no posis, Madrid, en greu risc la nostra solvència. És un prec just, atenent on és la justícia. 

Els drets dels socis, en cas de conflicte entre els interessos de les diverses societats, sigui entre Madrid i Bruxel·les, o bé entre Barcelona i Madrid, tenen força sentit, que poden formular-se així: (a) es restitueix l'aportació a la societat (el preu que cada ciutadà europeu paga a fi que funcioni la Comissió europea, o bé els fons de la solidaritat interterritorial, o de cohesió interterritorial espanyol)  i (b) hom se separa de la societat del grup del qual se'n fa part. Són drets vinculats que tenen, com dèim, molt de sentit: a fi que cadascuna de les societats funcioni bé, millor anar per separat. 

El funcionament social depèn que els socis verament comparteixin un minimum de cabal comú a fi que les coses rutllin. No pot ser que en una estructura política que, a més, inclou una estructura de capital, hi hagi dubtes sobre què fem amb els calers. Si alguns socis, per acció o omissió, no col·laboren amb la voluntat de complir l'objecte social o, el que és idèntic, en la línia de l'interès social, llavors probablement el que passarà és que l'objecte social no quedarà complert i no se satisfarà l'interès cercat. 

En termes estrictes, l'objecte social no és sols, com per a la UE, no caure en la insolvència creditícia, ans també consisteix a donar als ciutadans uns serveis i unes prestacions que l'Estat social i democràtic preveu, garanteix i defensa. (A) La insolvència desdiu aquests serveis i aquestes prestacions, ja que tenen un preu, i, a l'ensems, (B) la falsa entesa entre qui té el monopoli del poder (Madrid), d'una banda, i qui el reclama com propi i legítim (Barcelona), de l'altra, que ben pot provocar que aviat tal entesa es manifesti com falsa, tot posant en risc la mateixa legalitat de l'actuació dels administracions respecte els socis.