Déu i els seus imitadors

El no creient diu que Déu és fruit de la misèria humana. 

I

Això, en si mateix, ja seria suficient per concloure que Déu existeix, atès que la misèria humana no té límits: mentre hi hagi misèria -que n'hi haurà eternament- hi haurà Déu. I, dit en altres paraules, vol dir que el no creient no pateix cap misèria humana o que, malgrat patir-ne, decideix, per alguna raó fosca en tant que no palesada, no creure en Déu. Ara bé, per aquells que donen per vàlid l'argument, pensant que la resposta donada a primera instància és un home de palla, encara es pot desdir en segona instància. 

II

La misèria humana és citada com a "fet psicològic", això és, no per força fàctica. Un cert estat mental, de por, d'inseguretat, de neguits, que ens menen a concloure que Déu és la peça del puzzle d'una vida sense sentit. També moltes altres coses, semblants totes o, alemenys, amb un fil conductor comú.

A partir d'aquí, també pot dir-se exactament el contrari: atenent precisament al fet que la societat és avui amarada d'individualisme irrellevant i insignificant i, en conseqüència, atenent a què s'obvien els qualificatius d'irrellevància i insignificança als quals va unit tal individualisme, les persones esdevenen supèrbies... Atenent a tot això, Déu per a aquests no pot existir. Si Déu és l'error d'una concepció psicològica, és clar i manifest que molts conceptes, Déu inclòs, ben pot deixar d'existir per a qui es creu a si mateix en tant alta consideració que actua com si fos Déu.

III

Diu l'agnòstic que té en compte Pascal que, davant del dubte que Déu existeixi, convé creure que existeix. La raó és mesuradament ponderada: si no hi creiem i hem comès un error -com tants d'altres que, al llarg de la vida, en cometem- el càstig serà tremend; mentre que si hi creiem -i, vés, a la fi, Déu no existeix- no passarà res. Davant un càstig tremend i un no res, millor no arriscar-se en tal aposta. 

Igualment, l'agnòstic que té esguardat Cartesi també pot pensar que, com encara no ha arribat a esbrinar-ho tot, a saber-ho tot, a entendre-ho tot, llavors convé tenir una diguem-ne moral provisional on cal, sembla ser, incloure-hi Déu. Aquesta moral provisional, pels efectes, és el mateix que diu Pascal: per si un cas.

IV

Crec que un argument encara més decisiu és aquest: no convé actuar com si fossim Déu, perquè és clar que, si Déu no existeix, cal substituir-lo. No pot quedar buit un espai que, durant tota la història de la humanitat, ha anat deixant la seva empremta. La nostra cultura s'ha fet a cops de martell de teòlegs, als monestirs de gent closa, als convents, a les misses. Això és un fet històric: existeix una cultura heretada com encara queden parts de la gran muralla xinesa.

Puix que substituir inconscientment a Déu no és problemàtic, convé, tan bon punt sigui possible, adonar-se -no hauria de ser un problema per als agnòstics que, literalment, vol dir "el que no sap"- dels perills de substituir Déu conscientment. Aquí ja entro en valoracions i, doncs, poso punt i final. Abans, però, vull donar una opinió personalíssima: el món no ha caigut a l'abisme encara perquè les persones, quan substituïen Déu i decidien tot sols què és bo i què dolent, al capdavall el que feien era imitar i seguir el que, sempre i ininterrompudament, han significat els valors dels cristians.