Guia per extraviats

- I digues doncs, qui ets?

- Part d'aquella força que 

sempre vol el mal 

i fa el bé

Goethe

Existeix un poder expansiu de les minories. Ara bé, també existeix un poder de consolidació de les majories. Aquest plantejament teòric permet que, per dir-ho d'alguna manera, hi hagi canvis. Podem, fins aquí, rectificar els grans errors de la història comesos per altres. Fins aquí, l'esperança.

I

El nòmada i el casolà

La consolidació del poder de les majories, però, poden reduir a no res el nucli dur d'aquesta esperança. Podem afirmar, de forma pacífica, que les Cartes constitucionals dels països europeus preveuen, en un lloc primeríssim, el principi de la democràcia. També hem d'afirmar, tanmateix, que a aquest principi s'hi sumen molts altres que, des de molts punts de vista, són d'anàleg rang. Un d'aquests "altres principis" pot ser el de governabilitat, això és, que el país sigui susceptible de govern. 

D'una banda, democràcia significa, en aquest dilema, la caixa de Pandora, això és, una multiplicitat en conflicte que, d'altra banda, pot ser sintetitzada, sense fer massa escarafalls, en un govern estable. Mentre la democràcia és, entre moltes altres coses, unes eleccions, la governabilitat és, també entre altres possibles manifestacions, un règim electoral. Com se sap, l'Estat espanyol, conscient des del RDL 20/1977 que no podia lliurar-se a la democràcia plena (llibertat), va acollir el sistema d'Hondt o proporcional a favor de les majories, que la LOREG 5/1985 vigent encara avui dia assumeix, a fi i efecte de poder governar de manera estable un país convuls (seguretat). 

II

Una Administració immensa

La democràcia i sobretot el seu règim electoral específic, emperò, no és l'únic camí de consolidació del poder establert. Cal admetre que va ser arran de l'absolutisme de segell francès que neix l'Estat modern talment avui el coneixem. Estat vol dir, primer de tot, una Administració àmplia i tècnicament perfecta que executa les desicions, sagrades o profanes, d'un monarca únic. Que, amb el temps, aquest monarca, per delegació de les seves funcions omnipotents, fos segrestrat pels buròcrates, això és indiferent atenent a l'objectiu del que vull demostrar. El cas és que existeix una Administració, que encara no era pública, que crearia tot el que avui identifiquem amb els poders coactius de l'Estat: la policia, l'exèrcit, els inspectors, la diplomàcia secreta, i els encarregats dels immensos arxius on era desada tota la informació que fos qualificada com útil a la policia, l'exèrcit, els inspectors i la diplomàcia. 

Aquesta estructura Administrativa, gegantia per l'ànsia tan expansiva com consolidadora, avui encara és ben visible. El sector públic francès representa més del 60% del PIB de la contrada, així com Espanya, que des dels Borbons imità pràcticament en tot a França (llevat en la seva revolució, antenent a la farsa del 1868), consta que és prop del 40%. L'Administració borbònica espanyola, mai no ho oblidem, farà en pocs anys tres segles que fou instaurada. Aquest model, de Codi Civil napoleònic exportat, s'integrà a Rússia a través de la famosa estructura administrativa soviètica, la nomenklatura, i a la Xina, sense diferències substancials. Això en si mateix no és significatiu, però sí que ho és el fet que als països que han importat el model d'Estat modern hi ha, en essència, dos tipus de polítics. 

D'una banda, els polítics fidels a l'Administració i, de l'altra, els que no ho són, que no són sempre, precisament, polítics. 

Els fidels a l'Administració són els que estan destinats a governar i a fer les Lleis. Dins dels fidels es troba també l'oposició clàssica, representant l'interessos oposats, però sempre amb una marcada voluntat de ser constructiva. L'oposició sempre s'emmarca, a Espanya i a França, dins de la legalitat, la lleialtat institucional, el respecte i, contínuament, els pactes, tan els pactes xics com els transcendetals. Els polítics del Govern i els de l'oposició, que aspiren al mateix Govern, amb lleus matisos diferencials, són els polítics de l'Administració. 

Al defora d'aquesta estructura administrativa, hi ha els altres, indefinibles. 

III

La pietat

Són nombrosos, i tots tràgics, els casos d'aquells "altres indefinibles" que, de bell antuvi, saben molt bé que mai no seran escoltats. Tota tragèdia implica, tanmateix, un cert heroisme. I tot heroisme conhorta. Parlem-ne a través d'alguns exemples. 

Diré alguns noms, sense exhaustivitat: Mònica Oltra (diputada valenciana en Compromís; mentre Rajoy deia "Camps será candidato diga lo que diga la Justicia", mentre Camps deia a l'oposició del PSOE "¡para Ud. el Código Penal!", mentre ambdós contraposaven vots a legalitat... el 2011 en Camps obtingué una majoria absoluta històrica; la Mònica, també advocada, es queixava i cridava, fent el ridícul, des del seu escó solitari; va contra els representants, diguem-ne, del "tot sense el poble"), Jaume Bonet (professor jubilat de català; en vaga de fam durant un mes, ja no; va contra els nous genocides del català, amb majoria absoluta, a la terra on més es parla), Ai Weiwei (artista i famós activista social; fotògraf que trenca gerrols xinesos de porcellana del temps de les emperadrius; contra la Xina), Baltasar Garzón (ex magistrat que van ser enxampat i que, doncs, no va ser prou prudent i conscient de qui eren de debò, encara avui al s. XXI, els seus detractors; no va saber veure, en suma, que el franquisme no és pas una qüestió del passat), Ralph Nader (polític nordamericà que no és ni republicà ni demòcrata; ecologista al país que ha esgarrat la capa d'ozó; anti-imperialista al país que té un budget militar cinc vegades superior l'altre país del món que més inverteix en armes i exèrcits; i intel·lectual al país de l'amburguesament de la cultura), Richard James Verone (ancià malalt sense recursos ni medecines que entrà el 29 de juliol de l'any passat a un banc de Carolina del Sud i passà per sota de la finestreta de l'encarregada un paperet on hi deia que "this is a bank robbery. Please only give me one dollar"; va ser reduït, detingut i engarjolat; avui és encara a la presó, perquè fou condemnat a tres anys), anònim de Burela (deutor embargat, de 70 anys, nadiu de Burela, que s'atansà a la seva entitat bancària de Vigo per cridar "¡me vais a quitar la casa y yo me quito la vida!" per, tot seguit, volar-se el magí amb una escopeta de caça; succeí el juliol del 2007, al començament de la crisi), Dimitris Cristoulas (jubilat malalt de 77 anys que, després de pagar tots els seus deutes, se suicidà davant del Parlament grec, incitant, en una nota que duia a la butxaca, a agafar el kalashnikov per anihilar la troika sota el jou de la qual es troba el país hel·lè; el mes passat), Nunzia C. (vídua de 78 anys de la vila siciliana de Gela que, quan va assabentar-se que se li reduiria la pensió en un 25%, per sota del llindar dels 600 euros, va llançar-se tot d'una al buit des de casa seva, un quart pis; tot plegat, fa pocs dies). 

Aquests casos sols poden inspirar pietat, uns més que d'altres. I certament n'inspiren, de pietat. L'eix vertebrador, però, és el mateix: gent que s'adona que el món, tal com està muntat de moment, no és un bon lloc. L'Estat contribueix a què estigui muntat d'aquesta manera. Si hom se'n desmarca, de l'Estat, sols pot cridar des del faristol, fer vagues de fam, escriure tancat a casa, anar a presó acceptívolament o, en darrer terme, passar a millor vida. En paraules de Kojève, si hom s'oposa a l'Estat, passa que l'home es transforma "en fou ou en criminel". En tots els casos, hi ha enfrontament entre Estat i individu, el resultat del qual resultar ser indefectiblement l'aixafament de l'individu, que queda sense llibertat ni recursos.  

IV

Les minories que manen

Hem començat amb una afirmació: la majoria cerca el seu espai, l'ocupa i aviat el fortifica amb uns murs que són les Administracions de l'Estat. Cal admetre ara el contrari: la majoria no mana. Podríem explicar-ho així: la majoria de la població i dels parlaments tenen un control legal que, si som honestos, és un control l'efectivitat i el contingut del qual depèn, en un sentit molt profund, d'unes minories. 

Sembla que hi ha 147 empreses que controlen el 40% de l'economia mundial, totes entre elles connectades amb independència total de les fronteres estatals. Que les Borses dicten una expectativa que s'imposa sobre el deute sobirà amb independència també total de la salut de l'economia productiva del país. Que Buffett, per parlar de tòpics, paga menys impostos sobre la renda que la seva secretària, essent ell un dels homes més rics del món. En una paraula, el lobby, que sempre és empès per minories que el necessiten, funciona perquè està molt ben finançat i organitzat, sobretot, perquè està orquestrat per persones que, més enllà de la seva moral, són indubtablement intel·ligents. En paraules de Lenin: "tant se val quants siguem, sols importa l'organització" i, per organitzar, cal és clar molta intel·ligència. I, per cert, quedi clar: el lobby acostuma a guanyar. Vol una esmena a una Directiva de la UE que s'aplicarà sobre quasi 500 milions de persones: en poques hores, un assumpte que s'ha discutit durant anys, es capgira misteriosament.

El lobby pot tenir moltes formes i colors: un cas colossal és el de la creació ex novo el 1948 de l'Estat d'Israel. Sens dubte, l'esdeveniment significa la victòria de l'idealisme minoritari sobre una comunitat internacional no d'entrada amistançada amb els jueus, els quals van haver de convèncer-la amb sagacitat i rapidesa.   

Ho plantejo d'aquesta manera: què cal per enfrontar-se a un Advocat de l'Estat? Aquest alt funcionari públic, expert en la maquinària de rellotgeria de l'Administració borbònica, sap sens dubte molt més que qualsevol ciutadà, polític, advocat, professor, més o menys especialista, en els seus temes. No només en sap més, sinó que té rere seu l'Administració que, en cas que alguna cosa falli, està allà per assistir-lo. Això confereix una seguretat il·limitada: sé el que em faig, deu pensar. I, aquesta idea es consolida, perquè efectivament, en el seu enfrontament amb malfactors i comunitats autònomes rebels, acostuma a guanyar gairebé indefectiblement. Sí, àdhuc pot ser vençut. Ocasionalment, ha estat vençut l'Advocat de l'Estat per l'Advocat de la Generalitat, defensor d'uns interessos, drets, llibertats i realitat històrica que són, per definició, en contraposició pregona, per haver-lo avantatjat en intel·ligència. Ocasionalment, el Consell de Garanties Estatutàries també ha vençut, atès que ha donat les raons per al recurs d'inconstitucionalitat contra part de la reforma laboral, de superior intel·ligència a les raons esgrimides per recurs d'inconstitucionalitat del PSOE. Per tant, si l'Advocat de l'Estat pot ser vençut, a través de la raó, de les bones raons, l'Estat també pot ser vençut. 

Els que abans anomenava com els "altres, indefinibles" sovint són persones que, per desgràcia, sols en la seva sensibilitat, percepció, del món, encerten. Tenen raó. Tenen raó quan protesten. Ara bé, per la resta, en la seva estratègia de crits, escarafalls i suïcidis, erren clamorosament. L'error és clamorós perquè s'escatimen les seves forces, quedant el món idèntic a una lluita que hauria de començar a ser mesurada per l'efectivitat. Si de debò el que es vol és un resultat, crec que hauria de començar-se per tenir ben en compte com a referent més o menys immediat del qual ha de dependre, en tot cas, l'acció. Altrament esdevé una acció pròpia de "folls o criminals" que probablement no condugui enlloc més que a escenaris de pietat.

V

Conclusió

Ser en minoria, en si mateix, hem vist que no és un desavantatge, ans només pot erigir-se en una excusa. Els objectius d'aquesta minoria, precisament per no crear-nos falses excuses, no han de ser un problema major de la solució a què es proposen fer front. La minoria no ha de mesurar-se pel seu número, tot altre, perquè ho ha de fer, primer de tot, pel sentit mesurable dels seus objectius. 

Torno a insistir: el major mal d'una minoria consisteix a condemnar-se a uns postulats irreals. En tal cas, fracassarà, no davant els seus enemics i en relació als postulats vigents, sinó davant de la lògica. És clar que ningú no guanyarà mai davant d'un model hipotètic alternatiu que vulneri, per exemple, a l'hora de dissenyar un novell sistema financer, les normes irrefutables de la matemàtica. 

Superat aquest primer obstacle, no dic res nou: la minoria ha d'organitzar-se -la qual cosa vol poder dir jerarquia per als desendreçats i igualitarisme entre la gent a la qual l'ordre li ve del cor- i organitzar-se vol dir estar millor organitzats que els Estats. Això vol dir que la maduresa, el coneixement i intel·ligència de la minoria ha de ser, ras i curt, major que la dels més alts encarregats de l'Administració de l'Estat. Posaré sols un exemple, tot i que n'hi ha a dojo i dia rere dia. Hem vist com el Diccionario Biográfico Espanyol de la RAH era sufragat per tothom, criticat per una meitat d'Espanya i, a la fi, publicat sense cap esmena. No abundaré en què s'hi deia, el cas és que aplegava prou controvèrsia com per fer-ne un "contradiccionari", menat endavant per historiadors no esbiaixats, com ara Ángel Viñas, Paul Preston i Josep Fontana, entre molts d'altres, en contraposició a, per exemple, Luis Suárez Fernández, membre de la Fundación Franco, autor de l'entrada sobre aquest (això ja el feia ben dubtós), que el definia com "gobernante moderado" (la qual cosa confirma els dubtes). Tot comptant, una iniciativa privada que vol fer justícia, des del rigor, davant dels excessos i errors institucionals a l'hora de recordar i escriure la història.

En cloenda, veure més, saber més, parlar de manera més entenimentada, assenyada i engrescadora. Si, davant d'un grup així, em demaneu: "fracassarà?", respondria sense dubtar-ho: "no". Per una raó molt simple: el destí del món s'identifica amb la voluntat d'unes minories que compleixen aquestes característiques fil per randa.