1.
El traspàs de l'Ajuntament de Sevilla a mans de Zoido, del Partit Popular, ha desvetllat que l'autorització per construir la torre de Cajasol és, en la línia de moltes d'altres concedides pel Consell andalús, il·legal. No és una opinió, ans una constatació de les autoritats de l'Ajuntament i des del 23 de febrer d'enguany també pel Ministeri de Foment. El cas és que no es pot construir una torre amb certes característiques, així com tampoc un hotel gegantí, com s'ha vist, al bell mig d'un parc natural d'Algorrobico. Per això, s'ha imposat una multa de 140.000 euros, per incompliment de legalitat urbanística i de seguretat aèria. I s'ha manat que s'enderroqui.
A l'ensems, s'ha desencadenat una polèmica relativa a la possibilitat que el manteniment de la torre Cajasol pugui posar en entredit la continuïtat de la vila de Sevilla a la llista de la UNESCO de patrimoni de la humanitat.
El cas és que Antonio Pulido, president de la caixa i responsable de la construcció de la torre de Cajasol, ha dit que, amb autorització o sense, no pensa aturar les obres i que, sobretot, ni se li acut enderrocar la seu, malgrat l'Ajuntament li hagi manat expressament que ho faci. També ha qüestionat la multa. Aquest episodi és, al capdavall, aïllat, però demostra quina és la prepotència de les entitats financeres. Cal tenir en compte que Cajasol fa part de l'antiga Caja de Guadalajara, que ara és dins de Banca Cívica. Una entitat que, enguany i l'anterior, va tenir unes pèrdues considerables (necessiten a curt termini més de 2.000 milions a fi de complir amb les exigències d'ordenació bancària i, alhora, anuncia quasi 1.500 acomiadaments, la majoria dels quals a Sevilla) que, tanmateix, no van impedir el gran projecte de la torre de la qual parlàvem, que té més de 40 pisos i que costa 353 milions d'euros. La torre, per tant, es manté al seu lloc. Cajasol, també, malgrat la legalitat, l'ordre municipal i l'exigència del Ministeri. El senyor Pulido, per molt estira-i-arronsa, no cedirà. La situació condueix sense remei devers la constatació que bancs i antigues caixes són prepotents.
2.
Aquesta prepotència prové d'una situació de privilegi.
I. D'una banda, un privilegi que és teòricament merescut: perquè el crèdit és necessari i, doncs, qui dóna crèdit, mereix una condició favorable, un tracte relativament privilegiat, propi d'aquells subjectes que intervenen en la societat en benefici de l'interès general. Aquest privilegi rau, per entendre'ns, no pas en privilegis de tipus medieval o de bula papal. Tot altre, radica en què, quan es reforma la Llei Concursal, és relativament lògic que els bancs i caixes que ajudin empreses concursades, que estan a punt de fer fallida, a què tinguin una certa preferència a l'hora de garantir més palesament i assegurar la satisfacció del deute i dels interessos de llurs préstecs.
II. D'altra banda, un privilegi que, atesa la pràctica habitual i ja assentada, hauria de ser retirat de forma immediata: no donen crèdit, o pràcticament no en donen, no es signen hipoteques (mínims històrics), les empreses no poden finançar-se, els concursos es succeeixen un rere l'altre. Això és matèria d'evidencia: l'acitivitat empresarial espanyola s'enfonsa, entre altres moltes raons, per una d'estructural que radica en què els bancs i caixes no ofereixen crèdits o ho fan amb condicions abusives que, per tant, no són acceptables (demanar un préstec descapitalitzar-se tot seguit arran dels interessos no és un negoci acceptable per cap empresari racional).
Dit això, les entitats financeres no haurien de merèixer cap tipus de tracte de favor. O, si n'hi hagués, que fos mínim. Per entendre'ns, en aquests darrers anys els bancs han esdevingut les grans immobiliàries del país. Tenen més pisos que qualsevol altre empresa que s'hi dedica en exclusiva. Això és presentat, és clar, com un greuge, el qual, del cert, deu ser-ho, tenint en compte que avui dia no es venen gaires pisos. Ara bé, on és l'altra part del greuge? Els antics propietaris que han perdut el seu pis i, endemés, per ministeri de l'art. 1911 del Codi Civil, poden perdre en afegitó tot el seu patrimoni. L'expresident socialista va establir, per Decret, que almenys satisfessin els particulars el 60% del deute total. Val a dir, que sols quedés per satisfer, a més del lliurament de la casa, un 40% amb el patrimoni no immobiliari. D'aquesta manera, com deia l'Exposició de Motius del Decret, s'evita l'expoli generalitzat del particular. De fet, abans, l'entitat financera podia quedar-se amb el pis subhastat per menys de la meitat del seu valor i, d'aquesta manera, podia vendre el pis fàcilment, atès que, en tot cas, el preu que li posés, tot i ser molt més alt del preu d'adquisicó, seria baix per al mercat, i, a més, podia seguir exigint al particular la resta, una resta que es repercutiria en el seu "patrimoni present i futur". Això assegura que, en el conflicte entre banc i particular, ara es veu d'entrada l'horitzó del 60%, que consolida una tendència ja marcada, segons la qual l'entitat financera pot, si té una hipoteca signada amb un particular, beneficiar-se de certs privilegis legislatius que ajuden a una quasi immediata expoliació generalitzada dels particulars.
Un privilegi també notable (n'anirem comentant encara alguns més) és que les entitats financeres no paguen pràcticament impostos per les seves operacions financeres, les quals són, al cap i a la fi, el gruix del material del seu treball i producte final. Quan anem a combrar una camisa, tothom paga un 18% d'IVA (des del 2010, perquè abans era un 16%). Ara bé, quan un banc compra milers d'accions de Facebook, que en breu apareixerà en el mercat secundari oficial, què paga? No paga res, sense perjudici que, és clar, els beneficis que li aportin aitals accions sí que seran subjectes a tributació. S'ha volgut que paguin l'anomenada taxa Tobin, però sols Sarkozy l'ha implementada, sense el vist-i-plau alemany i espanyol, i amb l'oposició frontal del govern britànic, que fa cas de la seva City londinesa. Si no s'escampa arreu, fracassarà (en tot cas, el tipus era menor a l'1%). Dit això, per què?
La raó de tot plegat, de tants privilegis, pot ser enunciada talment: si no es fa així, no es donaran crèdits. Problema: no es donen crèdits, o gairebé no se'n donen. Tanmateix: si no es seguís fent així, malgrat tot, encara es donarien menys crèdits. Un cercle viciós típic que fa que res no canviï.
3.
D'aquesta manera arribem al moll de l'os: per què les entitats financeres? Aquest és un per què ontològic: per què existeixen? És clar que, si complissin amb el seu objectiu, atenent al qual els poders públics les privilegien, han d'existir, puix que aquell objectiu és alt i greu, i necessari. Ara bé, si no el satisfan prou, o el satisfan malament, per què seguir perllongant i consolidant els privilegis de les entitats financeres?
El privilegi màxim dels bancs i caixes, en concret, a la Unió Europea, és el tracte de favor que reben del Banc Central Europeu. El BCE, bàsicament, és la fàbrica de la moneda única, l'euro, i, alhora, és el creditor dels creditors: creditor creditorum. Quan un ciutadà té un deute, o la seva família, quan una empresa té un deute, o una administració pública, de la qual depenen ensenyament i salut pública, té un deute. En suma, quan tots aquests subjectes tenen un deute, si arrangiano, això és, ja s'ho faran. Ara bé, en contraposició, els bancs i caixes tenen el privilegi de crèdit il·limitat davant del BCE i, a més, a un tipus d'interès lleument superior al 1%. Els bancs i caixes, poden raonar els seus presidents i apoderats, són els que resolen els deutes de tothom (ciutadans, famílies, empreses, administracions públiques, etc.) i, per això, mereixen, en la línia del que dèiem, tenir accés al crèdit, perquè altrament ningú no té crèdit, ningú no pot pagar. Trist, per cert, que per poder pagar calgui avui dia ineluctablement endeutar-se fins el coll. El cas és aquest: si els diners si transiten de les mans del bancs i caixes devers les mans de tots els altres, per què comptar amb aquests malaurats intermediaris?
Vèiem la setmana passada que els grecs, per comprar les patates més barates, han decidit prescindir dels intermediaris. Concerten una via diferent, d'acord amb la qual les patetes passen per menys mans. El principi és: menys intermediaris, més barat pel client i més guany pel productor en aquest cas, de patates. L'economista rigorós dirà que el cost que implica el transport individual d'un grup de gent, desitjosa de comprar patates, al lloc concertat de la compra, posem pel cas, el camp de patates, és al capdavall, en total, més car que no pas optimitzar el transport en un únic camió cap a un supermercat proper a casa. Ara bé, la veritat és que els grecs s'estimen més estalviar-se fins la meitat del preu dels sacs de patates i que també agrada al pagès implicat. Aquí, del cert, l'únic que es queixa és l'intermediari que, per definció, no produeix res, ans és titular d'un servei que, en principi, facilita les coses. La pregunta és: si no facilita les coses, perquè cal un intermediari?
4.
El BCE té prohibit erigir-se en creditor d'Estats membre de la Unió Europea. Ras i curt, prohibit. Ara bé, la idea de l'anomenada injecció de capital a les entitats financeres europees (entre la barra lliure de desembre passat i el passat febrer, ha lliurat a les mans d'aquestes molt més d'1 bilió d'euros) respon princiapalment al fet que aquestes, després, prestin calers als Estats que ho necessitin. Així que són intermediaris els bancs i caixes del deute sobirà i dels antigament anomenats ingressos extraordinaris - per ser habitual, l'emissió de deute públic, sols en temps de catàstrofe i guerra, mentre avui és la regla general del dia rere dia. Aquí cal fer dues preguntes: (a) el BCE pot imprimir calers, sembla, indefinidament (la desproporció entre el preu d'imprimir un bitllet de 500 i el valor real de 500 és abissal), però, qui pagarà els greuges gravíssims de la inflació que això implica de retruc? i, aquí ve la pregunta que segueix el raonament que fem, (b) per què finançar i emplenar de liquiditat als bancs i caixes, amb tipus propers al 1%, atenent que aquests bancs i caixes, primer, no donen crèdits ni a individus, famílies i empreses i, segon, compren deute públic beneficiant-se de tipus com ara el 5% (ahir l'Estat espanyol pagava això pel seu deute públic a tres anys), i doncs, per què? En altres paraules: on està escrit que el BCE, amb els perjudicis de la inflació ja bastant probable (cal estar al cas que el desbalanç patrimonial del Banc dels europeus s'ha xifrat ja en gairebé 3 bilions d'euros), hagi de procurar el benefici usurer del 4% de més d'un bilió d'euros a les entitats financeres? Certament, són més de 40.000 milions d'euros de benefici (en cas que la totalitat ho dediquin a deute públic). És una quantia és, a més, serà pagada amb els ingressos no extraordinaris dels Estats membre de la UE, val a dir, amb els diners dels contribuents. Consti, insisteixo, que sols parlem aquí de beneficis nets.
A mode d'incís, potser caldria dir que hi ha, des del meu punt de vista, dos tipus de rescats. El rescat que consisteix a concertar una operació d'injecció de liquiditat en bloc de grans quantitats de capital, d'una banda, que és el cas grec, irlandès i portuguès. I el rescat que consisteix en el mateix, però mica en mica, que és el cas italià i espanyol. Al capdavall, tot és un no puc, un el dèficit és massa elevat, un si no trobo creditors, m'enfonso. Per tant, la diferència és en definitiva força il·lusòria. Crec que cal adonar-se d'això: la diferència entre els països en ruïna i els que no ho estan és, de vegades, merament formal.
5.
La hipotètica alternativa és la creació d'un BCE que presti directament als Estats membre. Així mateix, els Bancs Centrals dels Estats membre de la UE podrien esdevenir entitats dedicades a prestar a particulars i empreses. D'aquesta manera, ens estalviem els intermediaris. L'únic problema és que creem un sistema bancari comunista, d'intervenció directa de l'Estat en l'essència del capitalisme: el plutocràcia, com deia Marx. Per tant, d'una banda, tenim l'estalvi de molts diners i uns bancs soviètics, de l'altra, un capitalisme massa car amb bancs usurers. És la típica paraula de divisió des de fa, almenys, dos segles. És un debat no resolt, malgrat sembli que mai no pot canviar res estructuralment a Wall Street.
Sobre aquest extrem, recordem els mots de Mario Draghi, president del BCE: "no tenim un pla B", tot parlant de Grècia. En tal cas, què fer? Vull dir, què fer si fracassa el pla A?
En conclusió, cal algun canvi, tot i que lleu. Caldria acabar amb la prepotència dels bancs i caixes, com l'episodi citat al començament d'Antonio Pulido del Cajasol i la seva torre il·legal. Això és un deure moral. Caldria anar desmuntant progressivament alguns privilegis legals sense justificació clara. Això també és un deure moral. I sobretot caldrà triar entre el que hi ha avui i alguna cosa novella (i potser caldrà triar quan ja sigui tard: per exemple, quan es noti que el susdit desbalanç del BCE augmenta fins a fites insospitades i incontrolables i som immesos en la inflació més enfereïdora). Vés a saber què passarà. El cas és que convindria començar a fer-se a la idea individualment i amb maduresa que, de certs indetermediaris inútils, podem prescindir-ne des d'avui mateix.
Dit això, les entitats financeres no haurien de merèixer cap tipus de tracte de favor. O, si n'hi hagués, que fos mínim. Per entendre'ns, en aquests darrers anys els bancs han esdevingut les grans immobiliàries del país. Tenen més pisos que qualsevol altre empresa que s'hi dedica en exclusiva. Això és presentat, és clar, com un greuge, el qual, del cert, deu ser-ho, tenint en compte que avui dia no es venen gaires pisos. Ara bé, on és l'altra part del greuge? Els antics propietaris que han perdut el seu pis i, endemés, per ministeri de l'art. 1911 del Codi Civil, poden perdre en afegitó tot el seu patrimoni. L'expresident socialista va establir, per Decret, que almenys satisfessin els particulars el 60% del deute total. Val a dir, que sols quedés per satisfer, a més del lliurament de la casa, un 40% amb el patrimoni no immobiliari. D'aquesta manera, com deia l'Exposició de Motius del Decret, s'evita l'expoli generalitzat del particular. De fet, abans, l'entitat financera podia quedar-se amb el pis subhastat per menys de la meitat del seu valor i, d'aquesta manera, podia vendre el pis fàcilment, atès que, en tot cas, el preu que li posés, tot i ser molt més alt del preu d'adquisicó, seria baix per al mercat, i, a més, podia seguir exigint al particular la resta, una resta que es repercutiria en el seu "patrimoni present i futur". Això assegura que, en el conflicte entre banc i particular, ara es veu d'entrada l'horitzó del 60%, que consolida una tendència ja marcada, segons la qual l'entitat financera pot, si té una hipoteca signada amb un particular, beneficiar-se de certs privilegis legislatius que ajuden a una quasi immediata expoliació generalitzada dels particulars.
Un privilegi també notable (n'anirem comentant encara alguns més) és que les entitats financeres no paguen pràcticament impostos per les seves operacions financeres, les quals són, al cap i a la fi, el gruix del material del seu treball i producte final. Quan anem a combrar una camisa, tothom paga un 18% d'IVA (des del 2010, perquè abans era un 16%). Ara bé, quan un banc compra milers d'accions de Facebook, que en breu apareixerà en el mercat secundari oficial, què paga? No paga res, sense perjudici que, és clar, els beneficis que li aportin aitals accions sí que seran subjectes a tributació. S'ha volgut que paguin l'anomenada taxa Tobin, però sols Sarkozy l'ha implementada, sense el vist-i-plau alemany i espanyol, i amb l'oposició frontal del govern britànic, que fa cas de la seva City londinesa. Si no s'escampa arreu, fracassarà (en tot cas, el tipus era menor a l'1%). Dit això, per què?
La raó de tot plegat, de tants privilegis, pot ser enunciada talment: si no es fa així, no es donaran crèdits. Problema: no es donen crèdits, o gairebé no se'n donen. Tanmateix: si no es seguís fent així, malgrat tot, encara es donarien menys crèdits. Un cercle viciós típic que fa que res no canviï.
3.
D'aquesta manera arribem al moll de l'os: per què les entitats financeres? Aquest és un per què ontològic: per què existeixen? És clar que, si complissin amb el seu objectiu, atenent al qual els poders públics les privilegien, han d'existir, puix que aquell objectiu és alt i greu, i necessari. Ara bé, si no el satisfan prou, o el satisfan malament, per què seguir perllongant i consolidant els privilegis de les entitats financeres?
El privilegi màxim dels bancs i caixes, en concret, a la Unió Europea, és el tracte de favor que reben del Banc Central Europeu. El BCE, bàsicament, és la fàbrica de la moneda única, l'euro, i, alhora, és el creditor dels creditors: creditor creditorum. Quan un ciutadà té un deute, o la seva família, quan una empresa té un deute, o una administració pública, de la qual depenen ensenyament i salut pública, té un deute. En suma, quan tots aquests subjectes tenen un deute, si arrangiano, això és, ja s'ho faran. Ara bé, en contraposició, els bancs i caixes tenen el privilegi de crèdit il·limitat davant del BCE i, a més, a un tipus d'interès lleument superior al 1%. Els bancs i caixes, poden raonar els seus presidents i apoderats, són els que resolen els deutes de tothom (ciutadans, famílies, empreses, administracions públiques, etc.) i, per això, mereixen, en la línia del que dèiem, tenir accés al crèdit, perquè altrament ningú no té crèdit, ningú no pot pagar. Trist, per cert, que per poder pagar calgui avui dia ineluctablement endeutar-se fins el coll. El cas és aquest: si els diners si transiten de les mans del bancs i caixes devers les mans de tots els altres, per què comptar amb aquests malaurats intermediaris?
Vèiem la setmana passada que els grecs, per comprar les patates més barates, han decidit prescindir dels intermediaris. Concerten una via diferent, d'acord amb la qual les patetes passen per menys mans. El principi és: menys intermediaris, més barat pel client i més guany pel productor en aquest cas, de patates. L'economista rigorós dirà que el cost que implica el transport individual d'un grup de gent, desitjosa de comprar patates, al lloc concertat de la compra, posem pel cas, el camp de patates, és al capdavall, en total, més car que no pas optimitzar el transport en un únic camió cap a un supermercat proper a casa. Ara bé, la veritat és que els grecs s'estimen més estalviar-se fins la meitat del preu dels sacs de patates i que també agrada al pagès implicat. Aquí, del cert, l'únic que es queixa és l'intermediari que, per definció, no produeix res, ans és titular d'un servei que, en principi, facilita les coses. La pregunta és: si no facilita les coses, perquè cal un intermediari?
4.
El BCE té prohibit erigir-se en creditor d'Estats membre de la Unió Europea. Ras i curt, prohibit. Ara bé, la idea de l'anomenada injecció de capital a les entitats financeres europees (entre la barra lliure de desembre passat i el passat febrer, ha lliurat a les mans d'aquestes molt més d'1 bilió d'euros) respon princiapalment al fet que aquestes, després, prestin calers als Estats que ho necessitin. Així que són intermediaris els bancs i caixes del deute sobirà i dels antigament anomenats ingressos extraordinaris - per ser habitual, l'emissió de deute públic, sols en temps de catàstrofe i guerra, mentre avui és la regla general del dia rere dia. Aquí cal fer dues preguntes: (a) el BCE pot imprimir calers, sembla, indefinidament (la desproporció entre el preu d'imprimir un bitllet de 500 i el valor real de 500 és abissal), però, qui pagarà els greuges gravíssims de la inflació que això implica de retruc? i, aquí ve la pregunta que segueix el raonament que fem, (b) per què finançar i emplenar de liquiditat als bancs i caixes, amb tipus propers al 1%, atenent que aquests bancs i caixes, primer, no donen crèdits ni a individus, famílies i empreses i, segon, compren deute públic beneficiant-se de tipus com ara el 5% (ahir l'Estat espanyol pagava això pel seu deute públic a tres anys), i doncs, per què? En altres paraules: on està escrit que el BCE, amb els perjudicis de la inflació ja bastant probable (cal estar al cas que el desbalanç patrimonial del Banc dels europeus s'ha xifrat ja en gairebé 3 bilions d'euros), hagi de procurar el benefici usurer del 4% de més d'un bilió d'euros a les entitats financeres? Certament, són més de 40.000 milions d'euros de benefici (en cas que la totalitat ho dediquin a deute públic). És una quantia és, a més, serà pagada amb els ingressos no extraordinaris dels Estats membre de la UE, val a dir, amb els diners dels contribuents. Consti, insisteixo, que sols parlem aquí de beneficis nets.
A mode d'incís, potser caldria dir que hi ha, des del meu punt de vista, dos tipus de rescats. El rescat que consisteix a concertar una operació d'injecció de liquiditat en bloc de grans quantitats de capital, d'una banda, que és el cas grec, irlandès i portuguès. I el rescat que consisteix en el mateix, però mica en mica, que és el cas italià i espanyol. Al capdavall, tot és un no puc, un el dèficit és massa elevat, un si no trobo creditors, m'enfonso. Per tant, la diferència és en definitiva força il·lusòria. Crec que cal adonar-se d'això: la diferència entre els països en ruïna i els que no ho estan és, de vegades, merament formal.
5.
La hipotètica alternativa és la creació d'un BCE que presti directament als Estats membre. Així mateix, els Bancs Centrals dels Estats membre de la UE podrien esdevenir entitats dedicades a prestar a particulars i empreses. D'aquesta manera, ens estalviem els intermediaris. L'únic problema és que creem un sistema bancari comunista, d'intervenció directa de l'Estat en l'essència del capitalisme: el plutocràcia, com deia Marx. Per tant, d'una banda, tenim l'estalvi de molts diners i uns bancs soviètics, de l'altra, un capitalisme massa car amb bancs usurers. És la típica paraula de divisió des de fa, almenys, dos segles. És un debat no resolt, malgrat sembli que mai no pot canviar res estructuralment a Wall Street.
Sobre aquest extrem, recordem els mots de Mario Draghi, president del BCE: "no tenim un pla B", tot parlant de Grècia. En tal cas, què fer? Vull dir, què fer si fracassa el pla A?
En conclusió, cal algun canvi, tot i que lleu. Caldria acabar amb la prepotència dels bancs i caixes, com l'episodi citat al començament d'Antonio Pulido del Cajasol i la seva torre il·legal. Això és un deure moral. Caldria anar desmuntant progressivament alguns privilegis legals sense justificació clara. Això també és un deure moral. I sobretot caldrà triar entre el que hi ha avui i alguna cosa novella (i potser caldrà triar quan ja sigui tard: per exemple, quan es noti que el susdit desbalanç del BCE augmenta fins a fites insospitades i incontrolables i som immesos en la inflació més enfereïdora). Vés a saber què passarà. El cas és que convindria començar a fer-se a la idea individualment i amb maduresa que, de certs indetermediaris inútils, podem prescindir-ne des d'avui mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada