La STS 101/2012, de 27 de febrer, no condemna a Garzón per investigar el franquisme. Apareix tot d'una el dubte sobre si val la pena condemnar un subjecte que ja ha estat inhabilitat durant 11 anys del seu antic càrrec de magistrat. Això, tanmateix, no és el moll de l'ós que volem analitzar. Altrament, és la sentència que, ras i curt, direm d'entrada que és d'una incompetència de dimensions descomunals.
La sentència té dos nivells: un que el lector medi podria acceptar i un altre d'inacceptable universalment.
El primer nivell afirma que "no és possible en el nostre sistema processal una activitat juridiccional de mera indagació sense una finalitat d'imposició d'una pena", perquè "ha de quedar fora de la resposta del jutge la pretensió relativa als denominats judicis de veritat". Se'ns diu que "aquest prec de les víctimes, encara que raonable, no pot ser atesa". L'element de "encara que raonable" salva Garzón de la prevaricació i l'ubica, doncs, en el lloc dels equivocats o dels que, sense mala fe, van excedir-se. Cap delicte, perquè era raonable.
El primer nivell afirma que "no és possible en el nostre sistema processal una activitat juridiccional de mera indagació sense una finalitat d'imposició d'una pena", perquè "ha de quedar fora de la resposta del jutge la pretensió relativa als denominats judicis de veritat". Se'ns diu que "aquest prec de les víctimes, encara que raonable, no pot ser atesa". L'element de "encara que raonable" salva Garzón de la prevaricació i l'ubica, doncs, en el lloc dels equivocats o dels que, sense mala fe, van excedir-se. Cap delicte, perquè era raonable.
També és molt acceptable i em fa l'efecte que correcte i exacte el punt de vista del TS sobre la contradicció de Garzón a l'hora de jutjar fets esdevinguts durant la Guerra Civil. El magistrat Garzón va viure un "canvi en l'opinió jurídica" entre el 16.12.1998 i el 16.10.2008, puix que primer va rebutjar investigar els fets de Paracuellos del Jarama, perquè havien prescrit, mentre un decenni més tard havien deixar de prescriure. És clar que no pot ser la prescripció s'apliqui sols als republicans i no pas als franquistes. En altres mots, "el magistrat ha pretès millorar la situació dels titulars dels drets vulnerats i ho fa mitjançant la incoació d'un procés penal que dirigeix a tutelar a unes persones que han estat víctimes d'una lesió contrastada" (FJ 7).
És en la mateixa línia de plena acceptabilitat l'error del magistrat Garzón a l'hora de citar contínuament una sentència, el TEDH, Kolk i Kislyly contra Estònia de 17.1.2006, per justificar la seva investigació, que el TS li desmunta amb prou senzillesa. S'al·legava a la sentència que els delictes comesos el 1949 eren "contra la humanitat" i, doncs, eren "imprescriptibles". El Tribunal Europeu de Drets Humans, però, "afirma el coneixement de la tipicitat per Rússia per la seva participació en la redacció dels principis de Nuremberg, com a potència vencedora, i la seva permanència a les Nacions Unides que definitivament l'aprovaren el 1946" i, doncs, abans del 1949 (FJ 6). L'Espanya franquista, però, fou expulsada de l'ONU i no va signar cap tractat, tancada en l'aïllament ufà. Aquest fet, en si mateix, és un greuge comparatiu, atès que no permet condemnar els mateixos dirigents que, estalviant-se la signatura de tractats internacionals, es blindaven davant dels efectes perjudicials que emanaven d'aquests. Ara bé, no discutim sobre la imatge general del franquisme, o sobre si l'afusellador de Lorca va declinar posar la seva firma a un tractat que el condemnaria, parlem d'Espanya i del fet que, mentre sigui així, qualsevol persona que intenti investigar sobre una base jurídicament sòlida com la del TEDH, s'equivocarà.
Per últim, per cloure la part acceptable de la sentència, s'ha d'acceptar que el respecte al principi de legalitat, que en dret penal adquireix tota la seva força, requereix que el criteri de legibus previa, certa, scripta et previa, s'apliqui com cal. A Garzón li faltaven totes aquestes lleis per jutjar, la qual cosa altrament hauria estat possible. Cal que el delicte estigui tipificar per condemnar, perquè altrament l'autoritat judicial que dicta sentència condemnatòria, esdevé un poder de l'Estat que, si no actua segons una concepció de justícia abstracta, ans d'injustícia despersonalitzada, podria fer molt de mal. La justícia, per tant, no pot imposar-se directament. És clar que aquí els beneficiats són els franquistes que, precisament perquè no van fer lleis que poguessin aplicar-se a ells mateixos, se'n van salvar. Ara bé, la injustícia no pot ser esmenada amb una altra injustícia. En altres paraules, no respectar el principi de legalitat també significaria una vulneració gravíssima dels drets més fonamentals dels ciutadans europeus.
Dit això, el TS comença a delirar, potser també, vés a saber, a delerar per alguna cosa. Un extrem és posar en entredit la validesa jurídica o, en el cas, invalidesa en dret, de l'actuació formal del magistrat Garzón. La base jurídica hi és i cal posar-la de manifest. Una altra cosa ben diferent és entrar en política, la qual existeix, i palesa, al si de la sentència. El TS oblida que l'argumentació de Garzón també té una base jurídica que ha de ser desvirtuada com a tal i no a través de punts de vista opinables. Veig, per exemple, molt opinable que el TS ventili el nucli dur de les raons jurídiques de Garzón en un paràgraf minso. Se'ns diu que "l'argumentació sobre la permanència del delicte no deixar de ser una ficció contrària a la lògica jurídica" (FJ 3.2). Ras i curt. Quan, els magistrats del Suprem ho saben millor que cap altre ciutadà, les ficcions jurídiques són un element clau de gairebé qualsevol camí pel qual s'aviï la jurisprudència.
Així mateix, els deliris van per aquests trencants: Espanya sols comença a estar de debò obligada internacionalment pel que fa qüestions penals des del 1998 (amb la creació de la Cort Penal Internacional); la Llei d'Amnistia és vàlida perquè (a) fou votada el 1977 (L.A. 46/1977) i (b) va ser ratificada el 19.7.2011, quan el TS sap molt bé que, malgrat hi hagi unanimitat entre PP-PSOE, les seves obres mestres legals poden ser inconstitucionals, sobretot quan són Lleis preconstitucionals, com és el cas; l'argument clau en el deliri del TS és el mot "reconciliació", com un principi absolut, mentre el ius cogens internacional, confinat a Espanya a través del Pacte Internacional del 1966 quan va ser signat l'any 1977; la reconciliació, doncs, com una peça central, que es fonamental en el fet que la Transició fou "lloada nacional i internacionalment"; sobretot, ho deixa clar així: "la Transició fou voluntat del poble espanyol", com si, al capdavall, la Guerra Civil, en part, no ho fos, tot i que, en cert sentit, a l'inrevés; moments així, n'hi ha molts més.
L'instant heroic del raonar del TS és quan aquest decideix enumerar els indrets de l'Estat on, durant la Guerra Civil, es va patir particularment: "Granada, Blechite, Málaga, Paracuellos de Jarama, Gernika, Badajoz en sus sucesivas ocupaciones". En aquests indrets es van patir "veres massacres"; sobrevé llavors el dubte sobre perquè no hi apareix Barcelona, que va ser, a diferència de totes aquelles viles, bombardejada durant més de tres anys seguits, primer per Mussolini i després per Franco, des del començament de la Guerra fins quasi l'últim dia. Així mateix,és probablement fruit de la revelació aquella frase que afirma que "d'ambdós bàndols van escometre's massacres", com si tot el franquisme quedés justificat per les barbaritats d'alguns dels seus opositors. Misteri, són encara temps heroics del Tribunal Suprem.
El TS, aleshores, torna a recordar, quan ja havia quedar enrere, "el caràcter modèlic de la Transició" i a recordar, una mica més avall, que el 90% del Congrés va votar la Llei de l'Amnistia. Recorda, finalment, com un element bo (que certs historiadors assenyats han qualificat de vergonyós), que la Llei de la Memòria Històrica és curull o cim de la línia de la Llei de l'Amnistia, en tant que, reparant les víctimes, no deixa que aquestes denunciïn els seus perseguidors del passat. Aquí s'està admetent que és impossible que hi hagi un Parlament que aprovi mesures genocides, la qual cosa és un desgavell.
L'instant heroic del raonar del TS és quan aquest decideix enumerar els indrets de l'Estat on, durant la Guerra Civil, es va patir particularment: "Granada, Blechite, Málaga, Paracuellos de Jarama, Gernika, Badajoz en sus sucesivas ocupaciones". En aquests indrets es van patir "veres massacres"; sobrevé llavors el dubte sobre perquè no hi apareix Barcelona, que va ser, a diferència de totes aquelles viles, bombardejada durant més de tres anys seguits, primer per Mussolini i després per Franco, des del començament de la Guerra fins quasi l'últim dia. Així mateix,és probablement fruit de la revelació aquella frase que afirma que "d'ambdós bàndols van escometre's massacres", com si tot el franquisme quedés justificat per les barbaritats d'alguns dels seus opositors. Misteri, són encara temps heroics del Tribunal Suprem.
El TS, aleshores, torna a recordar, quan ja havia quedar enrere, "el caràcter modèlic de la Transició" i a recordar, una mica més avall, que el 90% del Congrés va votar la Llei de l'Amnistia. Recorda, finalment, com un element bo (que certs historiadors assenyats han qualificat de vergonyós), que la Llei de la Memòria Històrica és curull o cim de la línia de la Llei de l'Amnistia, en tant que, reparant les víctimes, no deixa que aquestes denunciïn els seus perseguidors del passat. Aquí s'està admetent que és impossible que hi hagi un Parlament que aprovi mesures genocides, la qual cosa és un desgavell.
En altres paraules, tan la part decent de la sentència com la seva part delirant impedeixen que en el futur torni a aparèixer cap Garzón. Val a dir que, malgrat Garzón no estigués inhabilitat, no podria, arran d'aquesta sentència, seguir investigant. Ha de ser un altre: "correspon a l'Estat a través d'altres organismes", diu el FJ 1, sense saber ningú a què coi es refereix el TS amb aquest apotegma. El cas és que el franquisme ha tingut amb aquesta sentència la seva última i culminant amnistia - potser la més generosa que s'hagi fet mai a cap dictadura o barbàrie!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada