La cultura del "no" i Cioran

Els éssers problemàtics mai no poden resoldre res,

perquè no estimen res.

Ara escriuré unes línies contra E. M. Cioran a Sur les cimes du désespoir, perquè és el que m'ha vingut de grat havent acabat de llegir-lo. És un testimoni precís de la cultura del no, imperant avui dia entre els ciutadans indiferents a la cosa pública. També testimonia que un cert nombre de filòsofs no han volgut entendre res que no estigués, ja d'entrada, als seus caps. 

El primer error de Cioran, que ha de ser citat com el primer atesa la seva vinculació amb els altres, és de tarannà terminològic. La preferència o àdhuc el monopoli es reserva per a mots com "tot", "tothom", "qualsevol", "món", "infinit", "mort", "mal", etc. tot adobat amb adjectius sovint repetitius com ara "dolorós", "demoníac", "abismal", "abissal", "torturador", "foll", "tortuós", "caòtic", "absurd", "complex", etc. No poso en entredit els mots en si mateixos, ans el fet que no hi hagi graduació lleu. A per aquest camí ens endinsem en el contingut. 

Uns continguts que alguns lectors novells podran xifrar de profunds i exactes. La meva opinió aquí és que qui no fa distincions o graduacions a l'hora de parlar dels grans temes, no esbrina res nou, llevat d'una falsa claredat, lluent per als contemporanis, sobre les intuicions de tota la vida sobre les problemàtiques eternes. 

L'autor parteix de la premissa: tot és relatiu, que aplica segons la segona premissa: el relativisme és absolut. La tercera premissa: atès que hi ha una sèrie de contradiccions, només queda el "jo". La quarta premissa: si sols tinc el "jo", tampoc no tinc res. Arran d'aquí, són lògics els planys, la por a la mort, el desig de mort, la voluntat d'un suïcidi que mai no es consuma i, en suma, un menysteniment generalitzat de tot, irreverent i que basa el seu pes en criteris literalitzants, que tanmateix decideix col·locar l'autor en una posició honorífica que no mostra cap sentit del ridícul. 

Crea Cioran conceptes ad hoc, fets diguem-ne a mida per ser encaixats en les seves concepcions. L'argumentació de la seva concepció sobre les més de cent qüestions que abasta es basen en això, en conceptes que ell mateix es veu obligat a definir a fi que encaixen en la xarxa o teranyina. Un exemple: afirma que la vida no té sentit, la qual cosa demostra tot dient que el sentit, al món, és impossible, la qual cosa prova constatant que hi ha problemes sense solució, el que demostra tot dient que ell no ha trobat pas la solució. El centre de l'obra és, indefectiblement, l'autor. 

Un centre poc clar, atès que l'autor no sap on és i oscil·la entre una desesperació literalitzant (on no hi ha veritat, que almenys hi hagi literatura) que fa que el jo s'assimili, per motius no explicat, amb el no-res. Aquest és, per excel·lència, el concepte ad hoc de l'opuscle: el concepte de no-res. Des de la prima aparició fins l'última pàgina deu ser un mot que es repeteix milers de vegades i, sempre, com una noció que acomoda depenent de l'oportunitat del moment. 

El centre del "jo", en suma, és poc fitat. Acostuma també a confondre's amb un genèric "nosaltres" o "tothom": com ara quan diu "vivim com si fóssim el centre de l'univers o de la història", frase que sols pot ser assenyada si se l'aplica a les seves pròpies impressions sobre ell mateix.  On queda més palesat aquesta idea és en la por a la mort. Potser per haver llegit massa a Bergson o altres psicòlegs, potser per una fretura íntima, troba que la mort és al bell mig de tot. La cita arreu, parlant fins i tot de què pensen els altres. La mort del "jo" és la condició, de fet, habitual en la qual parla de si mateix. Com ell mateix diu al començament de l'obra, o el llibre o el suïcidi. I trià el llibre. 

El més sensacional de tot plegat és que, del cert, l'elasticitat indefinida del plantejament de Cioran permet que l'autor pogués eventualment estar d'acord amb qualsevol crítica de la seva obra. No diu en cap moment, en les llargues enumeracions que mostren que el món el vanitat de vanitats, que la seva obra també és una grossa vanitat. Però en algun angle de la seva espiritualitat immadura havia d'haver-hi la consciència que el seu llibre, ni explicava res, ni resolia res, sinó que únicament provava a alimentar una sort d'egoïsme intel·lectual radical i cec.