Sembla que el 0,046% dels pares van exigir a la Generalitat l'any 2011 que els seus fills tinguessin com a llengua vehicular el castellà. Aquest prec ha estat oït i s'ha actuat enèrgicament. El TC obre la porta, el TS hi passa i el TSJ para taula. Sembla que les forces judicials de tarannà madrileny (incloc, és clar, el TSJ) arriben, amb gana, a l'hora justa per dinar. N'hi ha hagut prou que tres famílies qüestionessin un model arrelat des de fa quasi 30 anys, confirmat el 1993 amb la LNL i tornat a confirmar el 2009 amb la LEC. Sembla que el qüestionament ja no és, de fet, sobre el fill dels pares i mares recorrents. Molts d'aquests vailets ja són a la universitat. Es vol desmuntar de cap a cap, doncs, el model lingüístic. L'afer és prou alt i greu com per parlar-ne.
Hi ha dos posicionaments, antics els dos. D'una banda, la Generalitat i la història de Catalunya, que afirma "som on érem i d'aquí no ens hem mourem" i, d'altra banda, hi ha el Poder Judicial i la història d'Espanya, que vol passar del castellà a l'espanyol, val a dir, d'una Castella sense mar a una de més gran. Aquesta dialèctica és, com deia, força antiga. Almenys, cal recordar que l'any 1993 el Tribunal Suprem va interposar una qüestió d'inconstitucionalitat contra la LNL, que aleshores regulava la immersió lingüística. El TS va perdre davant del TC. Ara bé, admetem-ho: avui no perdria. Si el TC fos el d'avui, el Suprem hauria guanyat i ja hauríem deixat de tenir immersió lingüística: ben podria ser que tornés a haver-hi hores d'ara una generació que no sap escriure la llengua dels seus avantpassats. El bon Déu no ho volgué!
El cas present és diferent. És diferent perquè el trànsit no és TS cap al TC (com fa vint anys), ans des del TC, que obre la porta i deixa passar amablement, devers el TS. El TS ara té un precedent que carrega de bons motius al 0,046% dels implicats en l'ensenyament a les escoles catalanes. Crec, fent una mica de sibil·la, que suara hi ha dues vies: (a) la possibilitat d'accedir a un ensenyament amb llengua vehicular castellana a través d'una mera sol·licitud administrativa que sempre haurà de ser atesa favorablement (com sol passar amb tots els drets que estan reconeguts) i (b) que es pugui passar a un sistema semblant al d'escoles d'Iznájar o Salamanca, que és dir el mateix d'abans, a través d'una demanda davant de qualsevol autoritat judicial de la jurisdicció contenciosa administrativa, que també respondria favorablement a la petició (aquesta via seria poc assenyada en termes jurídics, perquè no té pas gaire sentit que, un dret reconegut, sols sigui exercitable a través de llargues accions judicials). Atenent als arguments esgrimits, crec que l'opció "a" serà la triada pel Tribunal Suprem, quan resolgui el recurs interposat per les susdites famoses tres famílies.
El Tribunal Suprem no pot anul·lar directament una Llei encara vigent. Ara bé, això si la Llei d'Educació de Catalunya no ha estat ja derogada. De fet, si som honestos, més enllà el que digui la magistrada del TSJ Clèries Nerín (signant del vot dissident a l'última interlocutòria del TSJ), la LEC ha estat tàcitament anul·lada a través de la sentència del TC sobre l'Estatut. Per tant, el TS podria acollir-se a què ja no hi ha obstacles i manar-ho directament. S'hauria de fer una nova Llei, diferent, amb accés a un ensenyament no català, per exemple, mitjançant una simple sol·licitud administrativa, com dèiem.
Si això, tanmateix, no fos viable, llavors el TS podria interposar una nova qüestió d'inconstitucionalitat. El TC d'avui, com comentava abans, està molt disposat, atenent les últimes sentències (la setmana passada va anul·lar el vessant processal del dret civil català, amb arguments, segons el magistrat català del TC, esbiaixats), a escoltar aquestes idees i a aplicar-les tan bon punt sigui possible.
Qualsevol d'aquestes dues vies seria, jurídicament, suficient per dinamitar tot d'una el model lingüístic del país. Caldrà veure llavors quina és la veritat i potència amagada de l'afirmació institucional del "som on érem i d'aquí no ens en mourem".
Si això, tanmateix, no fos viable, llavors el TS podria interposar una nova qüestió d'inconstitucionalitat. El TC d'avui, com comentava abans, està molt disposat, atenent les últimes sentències (la setmana passada va anul·lar el vessant processal del dret civil català, amb arguments, segons el magistrat català del TC, esbiaixats), a escoltar aquestes idees i a aplicar-les tan bon punt sigui possible.
Qualsevol d'aquestes dues vies seria, jurídicament, suficient per dinamitar tot d'una el model lingüístic del país. Caldrà veure llavors quina és la veritat i potència amagada de l'afirmació institucional del "som on érem i d'aquí no ens en mourem".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada