Amina Bouayach i el nou Marroc

Prefereixo la injustícia al desordre, perquè 

el desordre és pare de mil injustícies

Goethe

Amina Bouayach, ponent de la nova Constitució del Reialme del Marroc, creu en les reformes i no pas en les revolucions primaverals. No obstant això, vol canvis propis de revolució, però pel camí de les reformes.

I

Justifica la necessitat d'aquest mitjà, la reforma, perquè creu que no és la legalitat la que ha de progressar, ans sobretot la mentalitat de la societat. Afirma que els pobles ben poden no estar preparats per a la democràcia o, el que és al capdavall el mateix, que els individus no sabien acceptar lleis vertaderament democràtiques per ser contràries als seus costums, tradicions, religió i, en general, al seu modus operandi conscient i actiu. La democràcia, n'està conveçuda, arribarà tard o d'hora, però abans han de passar moltes coses, per exemple, que el poble la vulgui i la vulgui exercir i sàpiga exercir-la amb prou maduresa. El debat el centra doncs, com a jurista conscient, no tant en les idees, ans en l'efectiva aplicabilitat d'aquestes. L'efectivitat d'aplicar lleis -que, sempre, poc o molt, incideixen en una certa concepció moral- vol dir haver de conèixer l'espiritualitat i esperit del poble marroquí. 

La societat occidental, amb altes quotes de malfiança cap als representants polítics i amb també alts índexs d'abstenció en successius comicis, hauria d'aprendre d'això que l'esperit i la lletra són dues realitats que, des de Sant Pau, han de ser diferenciades. La llei va per una banda, mentre la persona ben pot anar per una altra. La conseqüència no és per força el delicte, ans el fet que la gent no greu en l'interès general que sovint intenta encarnar, sovint sense encert inclòs, la legalitat democràtica. Per això, no només calen noves lleis, ans alhora persones verament democràtiques, ciutadans espiritualment madurs en la democràcia.

II

Un altre aspecte fonamental d'Amina Bouayach és que, tot i creure en els drets humans, no en pontifica el seu tarannà absolut. Els drets, de fet, no són absoluts mai, llevat d'excepcions. El que resulta bastant clar als tractadistes europeus és que els drets humans són els més absoluts dels drets i també els primers. Bouayach pensa altrament. Primer han de venir els drets petits, per després arribar-se els grans. En altres paraules, primer l'ordre, després la pau, perquè si es té pau però desordre, la pau no serà un bé preuat. Afirma, amb un seny fruit de gran sinceritat, que els drets humans són un instrument dels altres drets, que els drets humans no són un fi en si mateix. Ja arribaran a generalitzar-se, afirma. Diu que l'Estat de Dret ha de vetllar per quelcom diferent i més important als efectes de l'operativitat dels drets humans, que és que, quan se'n produeixi una violació, hi hagi una autoritat pública que defensi la víctima. Que la víctima a la qual li vulneren els drets humans sigui escoltada pels jutges, aquesta és la clau. I, per acabar d'adobar, afegeix que no hi ha cap país del món que compleixi indefectiblement els drets humans, sinó que al món hi ha països que escolten les víctimes a les quals els han vulnerat aquests drets i altres països que no. El Marroc, avui dia, s'esforça per esdevenir part d'aquells Estat de Dret on hi ha tutela judicial efectiva. 

Això també ho han d'entendre, espero aviat, molts països civilitzats del primer món. Si existeix el Tribunal Europeu de Drets Humans adscrit al Consell d'Europa és perquè els països que en són membre vulneren de forma reiterada els drets dels seus ciutadans. No hi ha, en efecte, ni un sol Estat del món que no pequi i doncs vulneri les facultats essencials i eternes dels individus. Quan Espanya posa a la presó a Otegi per dir que el "Rei és el Cap de les Forces Armades i, atès que aquestes Forces torturen, el Rei és el cap dels torturadors" i el TEDH anul·la aquesta condemna i obliga al Reialme d'Espanya a indemnitzar al líder abertzale, s'està reconeixent que s'ha vulnerat el dret humà a la llibertat d'expressió. Així mateix, quan el TEDH anul·la igualment les interlocutòries de Garzón que declaraven que no s'investigarien tortures inflingides contra independentistes de Terra Lliure, això significa reconèixer que s'ha vulnerat el dret a obtenir la susdita tutela judicial efectiva i, a més, probablement també a no ser torturat. Tot comptant, no hi ha Estat fora i altres dins de l'esfera de compliment dels drets humans, ans hi ha Estats que tendeixen a satisfer-los més, perquè tenen les condicions i un aparell administratiu i judicial conscient del seu paper, i altres que no tenen aquestes condicions i, de retruc, irremeiablement vulneren aquests drets clau.

III

En conclusió, què ha aportat ella a la nova Constitució del Marroc com a ponent? Ha volgut parar molta atenció a la definició i, doncs, delimitació de poder de les institucions de l'Estat. Abans, diu, eren poc clares, contínuament depassades, sense control. Ara se sap en detall quines són les prerrogatives de cada ens amb poder. Això es tradueix en què pot existir, d'ara en davant, l'excés, l'abús de poder, la via de fet, la incompetència manifesta, etc, conceptes que abans no existien, que no es reflectien en la realitat jurídica. Ara s'han bastit els elements a fi que, arran del control del poder, l'individu no sigui esclafat. En terme europeus, és el principi de legalitat i de vinculatoritet positiva de les Administracions públiques a aquest. Tal és un pas sens dubte fonamental a favor del reconeixement, però de debò, dels drets humans al Marroc.