Grotius i Selden: el mar és privat, o és lliure i de tots?

Quan provem a explicar la realitat, certes parts d'aquesta romanen fosques, ambigües i inexpugnables als titànics esforços de la nostra anàlisi. Resisteix a les proves i no arribem a saber-ne res. Aquesta circumstància que s'erigeix com un dels obstacles més alts i greus al coneixement absolut es tradueix, a efectes pràctics, en què es creen corrents de pensament contraposats. Tenim, per exemple, el de nou vigent debat de Keynes contra Hayek, en el qual avui la Unió Europea es decanta pel segon (menys despesa pública), i tenim també la batalla intel·lectual entre Grotius i Selden, en el qual guanyà el primer a favor dels mars lliures, talment avui es configura el Dret internacional públic. 

Hegel diu a algun passatge que els esdeveniments de la història sempre s'acaben repetint dues vegades. Marx va afegir que, però, una vegada succeeixen com a fets autèntics, mentre que la segona són una mera farsa tràgica, amb voluntat de no ser còpia. Darrerament discuteixen les velles amigues Merkel i Lagarde, respectivament, cancellera alemanya i presidenta del FMI. Els periodistes comenten que les seves diferències van endegar-se quan Merkel anà a Moscou, a fi de presentar-se a un concurs de llengua russa, i Lagarde a una escola privada de Washington, per acabar essent becària a Capitol Hill. Avui el debat rau en què, d'una banda, Merkel vol essencialment auteritat a fi de fer minvar el deute descomunal dels poders públics, mentre Lagarde, d'altra banda, creu que és necessari establir un tallafocs de diners disponibles per mantenir al seu lloc els preus dels préstecs a nivells sostenibles. Les dues volen salvar el món, però a la seva manera, trobant-nos, a la fi, amb una contradicció doctrinal. 

La distància entre les dues pot assimilar-se en part a una versió rigorista i rígida de Hayek, que és Merkel, i una versió keynessiana preparada per a una crisi financera i no pas industrial (1975 i 1929), capitanejada per Lagarde, que preveu inversió estatal, no en infraestructures a gran escala, ans en mercats financers de risc. Al rerefons, liberalisme pur i clàssic, en versió, com dèiem, financera. La història repetida, però com a tragèdia. 

---

Potser caldrà tornar també a passar per les pàgines de Sardà i Salvany de El liberalismo es pecado, llibre no pas apte per a progres, puix que s'ha perdut el referent indiscutible i indiscutit en els nostres temps i que hauria de ser, com sempre, la persona, les persones. 

Fa pocs dies va arribar-se a Espanya el President de l'Equador, Rafael Correa, en visita institucional. Acabem amb les seves paraules que ben podrien ser un afegitó a El liberalismo es pecado que, crec, hauria de ser tingut en compte a l'hora de decantar-se entre el sistema Merkel, el sistema Lagarde o descartar-los els dos tot d'una. Va dir, en substància i completant-ho una mica, el següent:
I. "La hipoteca subjecta immediatament i de forma directa els béns sobre els quals s'imposa, sigui qui sigui el seu posseïdor", afirma la Llei. I és exacte que la hipoteca s'executa sobre la cosa, perquè aquesta és la garantia, precisament arran la qual es concedí la hipoteca i sense la qual no s'hauria concedit. Per tant, la conseqüència de no poder pagar el deute fa que es perdi la cosa, fa que la garantia compleixi la seva funció, que és garantir un cobrament.
II. Ara bé, quan una entitat financera concedeix una hipoteca a una persona a fi que es compri una casa, respon la persona i no pas la casa, indica Rafael Correa; respon la persona perquè, malgrat primer de tot respongui la cosa, com dèiem, acabarà responent la persona si la cosa ja no té el mateix valor d'abans; per tant, tot el risc recau sobre la persona, perquè el risc que la cosa en garantia canviï sobtadament de valor racau íntegrament sobre el malaurat titular; la persona haurà de pagar en tot cas la fracció del canvi de valor de la seva garantia, malgrat l'entitat financera hagi accedit a constituir-la beneficiant-se'n igualment; la persona haurà d'assumir, doncs, que hi hagi hagut una crisi que fa minvar el preu de casa seva, mentre l'entitat financera no assumeix cap risc, perquè si el deute no es cobra amb la casa, llavors respon la persona "amb tot el seu patrimoni present i futur", com també assenyala la Llei; en conclusió, aquesta estructura econòmica vulnera principis ètics més bàsics. 

En cloenda, en l'economia del futur el centre o nucli dur ha de deixar de ser l'estructura i xarxa financera, dominada sovint per irrealitats de dimensions descomunals i controlada per pocs, a fi de tornar a ser la persona i dels pobles, per aplicar el capital -ho dic amb el major realisme possible- per a servir davant de necessitats reals. Cal que en l'economia passi com en el debat entre Grotius i Selden, on, al final, guanyà la concepció segons la qual és mar és lliure i de tots.