Els catalans tenen el dret de saber el català, així com tenen el dret de saber txec, finès o qualsevol altra llengua. Però no tenen el deure de saber la llengua pròpia de Catalunya. Així, podríem dir, és un acte voluntari, aprendre’l. Com molta gent no té voluntat, no exerceix el seu dret, i no aprèn res més que castellà. Aquest és el panorama que s’ha creat després de l’explosiva sentència del Tribunal constitucional.
Ara bé, sembla que és la primera vegada que el Tribunal constitucional fa una malifeta com aquesta. No és així. La llei 3/1983, de 15 de juny, de normalització lingüística, emanada del Parlament de Galícia, va establir al seu article 1.2 que “tots els gallecs tenen el deure de conèixer el gallec i el dret de fer-lo servir”. L’exposició de motius era clara: “el proceso histórico centralista acentuado con el paso de los siglos, ha tenido para Galicia dos consecuencias profundamente negativas: anular la posibilidad de constituir instituciones propias e impedir el desarrollo de nuestra cultura genuina cuando la imprenta iba a promover el gran despegue de las culturas modernas”. I deien: “la lengua es la mayor y mas original creación colectiva de los gallegos, es la verdadera fuerza espiritual que le da unidad interna a nuestra comunidad”.
Cal dir que aquesta llei va ser legislada per Alianza Popular – molt més franquista que el Partit Popular. Vet aquí, però, que AP i el president gallec, Fernández Albor, era més autonomista que no pas el PSOE. Certament, en aquell any de 1983, ja governava Felipe González, qui va recórrer aquella llei gallega davant del Tribunal Constitucional. Va resultar en la sentència 84/1986, amb un bell vot particular que deia que també s’havia d’anul·lar l’art. 7, segons el qual era possible adreçar-se al Poder Judicial a territori de Galícia en gallec – val a dir, no existeix el dret a fer servir el gallec, ni tant sols, en l’administració de la Justícia. Pape Satana, pape Satana leppe!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada