Avui he començat a participar a la consulta de Barcelona sobre la independència. Havia pensat recorrentment a militar en un partit: tanmateix, no són ara bons temps per inscriure's a cap partit.
El vent ens feia molta nosa: els papers volaven si no s'estava al cas. El vent era fred i, doncs, he posat la gavardina quan el sol, ja definitivament, ha tocat el dos, primer entre els núvols i, després, rere l'àtic d'un pis de la Plaça Molina. La gent tenia pressa o, més aviat, era força indiferent a tot. Dèiem que podien votar i no donaven, la major part, no volia donar cap opinió, no volia res en general. Ens perdem en els nostres detalls i un dia ens trobem que ja no hi ha objecte, sinó detalls d'una cosa que ja no reconeixem. Sigui com sigui, he aturat una dona, que prest s'ha declarat gallega (sense padró: cap vot), que m'ha explicat el següent:
Filho! Nosotros los gallegos no podemos ser independientes. Aquí, sin embargo, podéis. Hay medios, la cosas funcionan, y por eso la gente quiere. Pero en Galicia no hay nada, no hay dinero, no hay industria. ¡Estábamos mejor hace trenta años! Aquí vive mi hijo y está muy, muy bien. He venido a verlo, con cuatro amigas. Este lugar es precioso y comprendo que prefiráis estar solos. No os gusta España: ¡bueno! ¡qué se le va hacer! Un catalán vino a mi pueblo, que es muy pequeño, donde tan sólo viven 45mil habitantes. Se llamaba Sr. Massot y fundó una fábrica textil: yo era una niña ciquitita, pero lo recuerdo bastante bien. Dio trabajo a muchos y se empezó, por primera vez en mi pueblo, a vivir mejor. Se notaba. Los catalanes tenéis iniciativa. Galicia es pobre, no podríamos, no podríamos. Me parece muy bien lo que estáis haciendo aquí. Me dices que querrías ir a Galicia algún día... ¡pues es un lugar que vale la pena! Cuando vengas, ve a la joyería Enrique Avilés y pregunta por su madre. Así nos volveremos a ver.
Voler i no poder. Val a dir, voler la llibertat i no deixar-nos-la assolir. Això no és pas just: està clar. Per això, la declaració 1514 de l'Assamblea General de les Nacions Unides, el 1960, a l'apartat 3, se'ns diu: "la manca de preparació en ordre polític, econòmic, social o educatiu no haurà de servir mai com a pretext per endarrerir la independència". Idea consolidada a la resolució 2625 del 1970 de la mateixa Assamblea. Arran d'això, Àfrica s'alliberà d'Espanya i en general d'Europa. En altres paraules, que Galícia o Catalunya no tinguin mitjans, no els ha d'impedir prendre una decisió. La persona pràctica no xifra les accions segons criteris com ara la llibertat. Els pobles sí que ho han de fer. Si, endemés, una decisió de llibertat és econòmicament viable, aleshores amb molta més raó.
El vent fred no ens abellia gens. Des del punt de vista de la salut i la comoditat, quedar-nos ben quiets al bell mig de la Plaça Molina no era el més recomanable. La gent anava cap a casa a fer el sopar o al bar a veure el Barça, que aquesta nit, sembla ser, jugarà. Aturar-se a votar no s'esqueia. La consulta de Barcelona del 10 d'abril pot ser atacada des de diversos fronts: no pot ser-ho, però, des del punt de vista que aquesta consulta és una gloriosa lluita contra l'apatia generalitzada que no sap que, a pams, podríem conquerir tots els drets i exercir-los.
Per acabar, quedi clar: la minoria activa -si de debò és una minoria la nostra- sempre guanya la majoria morta i enterrada. De l'estàtua gran i esquerdadíssima se'n poden fer xiques figuretes exquisites.
Per acabar, quedi clar: la minoria activa -si de debò és una minoria la nostra- sempre guanya la majoria morta i enterrada. De l'estàtua gran i esquerdadíssima se'n poden fer xiques figuretes exquisites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada